En Llucià dinava sol, sopava sol, dormia sol. Sentia amb tot els
sentits aquella absència formidable. Si de primer antuvi restà
aclaparat, sense esma per a bellugar-se, el buit físic que
constatava tothora engendrà en sos dintres un corrent de
meditació. La seva consciència es desvetllava a salts.
Ara és al menjador esguardant la minyona, que despara la taula
amb una vivacitat joiosa, gairebé ocellívola. I pensa
interiorment:
-Pobreta! Tu també _la paties_.
Recordava moltes coses i n'endevinava d'altres. L'Adelaida havia
estat ben cruel, amb aquesta infeliç Genoveva. Mai li ha donat
una orde, o li ha explicat una comissió, amb paraules simples i
estrictes: sempre ha conjuminat sarcasmes verinosos. Per exemple:
si, en parar la taula, la Genoveva s'havia oblidat de posar-li
cullera, no ha dit:
-Genoveva: porti'm una cullera, que no me'n ha posat;- sinó:
-Genoveva: vosté deu somniar que encara és al poble i que jo
estic disposada a menjar la sopa amb els dits.
La taxa dels aliments que la senyora destinava al servei era
exigua. Tot, àdhuc el pa, era clos en armaris; la sal era tramesa
a la cuina a dosis setmanals invariables. Del cinyell de la
mestressa penjava un portaclaus on es reunien totes les de la
casa. Així s'esdevenia que el seu pas per cambres i passadissos
era acompanyat d'un dringueig metàl·lic com d'esperons.
La cuinera haurà tingut mals de cap per a deseixir-se mitjanament
del seu ofici. Els blasmes constants de la senyora acabaven
d'atabalar-la.
Per què romania a la casa? Ella, que era lliure de fugir, per què
no havia fugit cent vegades? En Llucià s'ho demana fa estona. A
la fi creu endevinar que aquesta noia és feta de la més pura
pasta d'agnus.
És probable que en trobar-se sola amb el senyor, amb un treball
mes feixuc, però infinitament menys fiscalitzat, ha fet un sospir
de deslliurança i ha mormolat: -Ai! quin pes m'he tret de sobre!-
convençuda, però, que el goig d'ara com l'infortuni d'abans eren
efectes d'una mecànica superior que debades voldríem modificar.
En Llucià com mes hi pensa, mes admira aquesta criatura angèlica.
És petitona, de físic insignificant, de cabells negres i d'ulls
clars, candorosos. Aquests ulls mostren una felicitat absoluta, a
hores d'ara.
Haurà comprès que En Llucià ha sopat de gust. Pensa que en vint
minuts podrà rentar plats, deixar la cuina endreçada i colgar-se
al llit.
En Llucià voldria dir-li alguna cosa que establís entre tots dos
una implícita relació de companyonatge, una callada
intel·ligència de víctimes.
-Genoveva...- fa suaument.
-Mani, senyoret- respon ella amb amable eixoriviment.
-Que em faràs, demà, per dinar?
-Ai! el que vostè vulgui, senyoret.
-El que jo vulgui... el que jo vulgui!...- mormola de baix en
baix En Llucià. I aquests mots li caminen cor endins amb un aire
diví de novetat, li causen una sensació tan forta, que resta amb
la mirada fixa, sense veure res, oblidat del lloc, de l'hora i de
la Genoveva.
-El que jo vulgui... Déu meu!... el que jo vulgui!...
La minyona, mentre dura aquest monòleg, s'està plantada en mig
del menjador amb una safata a les mans. Guaita el senyor amb una
mica d'esverament. Què pot tenir? Li fa por que no demani plats
massa difícils, després de rumiar tant. Dues vegades ha estat a
punt de dir-li alguna cosa per retornar-lo del seu encaparrament.
No gosa. A la fi (la safata plena de vaixella li pesa d'una faisó
intolerable) es decideix. Diu, amb humilitat:
-Ja ha pensat el que vol, per dinar, senyoret?
En Llucià fa com si es deixondís, i respon, amb una dolcesa
infinita:
-Fes el que vulguis, Genoveva.