En Llucià ha saltat del llit amb el seu pijama verd i rosa, s'ha
calçat unes xinel·les de palla, ha glopejat aigua amb elíxir, i
ha dit a l'Adelaida: -Vols fer-me el favor de venir amb mi?
-On vols que t'acompanyi, a aquestes hores?
-Vina i no te'n penediràs?
-Ah, vaja! No recordava que avui és el dia dels Reis.
L'Adelaida salta del llit, s'abriga amb una bata folgadíssima, i
segueix al seu espòs, que li pren la mà amb certa manyagueria.
Ella es deixa portar sense goig ni pena. Entren en el menjador,
discretament aclarit a través de les cortines tirades. Davant de
l'escalfapanxes hi ha un escarpí de seda groga. L'Adelaida
s'inclina vers l'escarpí i en treu un petit embolcall.
-Per a mi?
-Per a tu. És a dir, suposo que els Reis l'han deixat per a tu.
No hi ha cap adreça?
-És veritat- (llegint:) -«Per a la gentil Adelaida.» Vet aquí un
Rei galant. Vejam.- (Desembolicant: primer un paper gruixut;
després un paper de seda; encara un altre paper. A la fi apareix
un estoig de pell: a dins hi ha un collaret de perles.) -Ah! Molt
bé! Has tingut un moment de lucidesa. Potser era la joia que em
convenia més. Però, vaja, és millor que no et refiïs del teu
instint. Un altre cop consulta'm, abans: així no t'exposes a
errar.
Surten tots dos del menjador. Ella està satisfeta de l'obsequi,
però troba que el seu marit podia prescindir perfectament de
l'aparell escènic. Pensa que el misteri de l'Epifania escau només
en l'època pueril: és una niciesa, estrafer-lo fora de temps,
entre persones grans. El collaret presentat simplement, sense
embuts, a l'hora d'anar a missa o al moment d'entaular-se a
migdia, era una gentilesa digna i oportuna.
Ell, en el posat d'ella, ha endevinat una mica aquestes idees
desfavorables. Però, si la forma no, el fons és segur que ha
plagut a l'Adelaida.
Al cap d'una hora ella torna al menjador amb una bata de color
crema, pentinada, perfumada, polida de cap a peus; les perles
volten la seva gorja. A mesura que el dia avança, la satisfacció
domina les petites causes d'enuig. L'Adelaida no arriba a la
cordialitat (perquè la cordialitat li és inaccessible), però
parla sense reticències, amb estil pla i natural. En Llucià en
resta encantat.
Onze hores. El matrimoni és a punt de sortir cap a missa.
Truquen. La minyona torna de la porta amb un paquet llargarut.
En Llucià el desclou, sobtat per un pressentiment inexplicable.
Un sabre de joguina!
-Què és això? S'hauran equivocat?
L'Adelaida arrabassa l'embolcall de les mans d'En Llucià. Hi ha
una adreça que diu, amb totes les lletres:
«A l'Il·lustre Senyor D. Llucià Montoriol, degà del Col·legi de
Procuradors.»
-Això és que ja t'has posat en ridícul.
Aquestes paraules de l'Adelaida concentraven de tal manera
l'amargor de l'instant, que la resta del dia, malgrat de les
temptatives d'En Llucià, fou un seguit d'hores acerbes.