En Llucià, de solter, duia sempre a sobre la clau del pis: una
clau plana, finíssima. Al cap de dos mesos de casat la hi fou
presa.
-Com és que duus sempre a sobre la clau del pis?
-M'agrada poder entrar silenciosament, sense que em calgui
trucar. Recordo que ja als setze anys duia aquesta mateixa clau.
No l'he abandonada mai més. Vols creure que, si per atzar no la
trobo en el meu portaclaus, tinc un sobresalt?
-Doncs, mira; t'haig de dir que causa molt mal efecte. Qualsevol
que ho sàpiga, pot pensar que em tens sotmesa a una mena
d'espionatge.
-No, dona, no. Tens la mania de donar significances extremes a
qualsevol cosa.
-Serà una mania, però em neguiteja atroçment. T'agrairia molt que
deixessis la clau a casa, penjada amb les altres, darrera la
porta.
-Però... Adelaida !... :
-Em negaràs la primera cosa que et demano?
-Jo sóc incapaç de negar-te res.
La clau resta penjada, amb les altres darrera la porta.