-Escolta, Adelaida: hauries de dir a la cambrera que no em posi
sinó un matalàs, al meu llit.
-Per què?
-Perquè estic avesat a dormir amb un només, i em molesta
trobar-ne dos. M'enfonso massa: aviat em fan calor...
-Ets ben estrany! No he conegut encara ningú que tingui aquestes
preferències. Pensava ,que m'havia casat amb una persona normal.
-Per l'amor de Déu, Adelaida! Voldràs suposar que aquest detallet
em converteix en un monstre? Precisament convinguérem que
dormiríem en llits separats per servar els nostres costums de
solteria.
-Per a tu tot són detallets. Has de saber que en tota casa
mitjanament parada hi ha dos matalassos en cada llit.
X
-Aquesta cambrera que tenim ara es torna més desvergonyida cada
dia: no se li pot fer cap observació.
-Sí, té aquest defecte (més amb tu que amb mi: això és a part);
però, fill meu, l'hi hem de perdonar: té molt bones qualitats.
-No acabo de descobrir-les.
-Oh! Tu sí que saps apreciar poques delicadeses! La taula parada
a l'hora; dissabte sense soroll; cambres ventilades... Però no
sols de pa viu l'home. Jo et puc assegurar que cap minyona com
aquesta sap anar a informar-se de la salut d'un malalt, rebre una
visita, fer-la entrar a la sala... Quan un senyor surt de casa li
ofereix el bastó i el barret, l'ajuda a posar-se l'abric.
Divendres passat el senyor Buixeda va fer grans elogis del seu
bon estil. Diu que aquí són comptades les cases que saben educar
el servei. Hi ha coses que no es paguen amb diners.
-Qualsevol que et sentís diria que sóc un home egoista, incapaç
de compendre cap refinament social.
-No s'erraria massa.
-Però (per l'amor de Déu, Adelaida!) et sembla bé que estiguem
suportant respostes impertinents tota la setmana pel plaer
d'escoltar un elogi del senyor Buixeda els dies de rebre?
-Sàpigues, Llucià, que no m'he casat perquè em facin la
caricatura.