Mitja nit. En Llucià, del llit estant, sent les campanades
d'incomptables rellotges. De primer les de santa Anna, la seva
parròquia. Encara no han acabat les de santa Anna, comencen les
de la Seu, i les de santa Maria del Pi, i les de sant Francesc...
i d'altres que ningú pot esbrinar de quin indret arriben. Uns
instants tota l'atmosfera vibra metàl·licament.
-Ja ets al dia de les teves noces- diu En Llucià. I fa esforços
per contenir les derivacions d'aquesta constatació solemne. Vol
dormir. El seu cos i el seu esperit cobegen un son retornador.
Aquests darrers dies ha viscut dins d'un remolí vertiginós.
Si pogués dormir i no despertar fins a l'hora exacta de
llevar-se!
Acluca els ulls. Tot serà que el cridin. Ell prou ha recomanat a
la cambrera que no se n'oblidi; però no té confiança en la
memòria i puntualitat de la cambrera. S'aixeca a cercar el seu
rellotge i a posar-lo en la tauleta de nit. Aquell tic-tac prop
de l'orella el molesta, o creu que el molesta. Caldrà que retorni
el rellotge a la butxaca de l'armilla? Si ho fa es priva de
consultar l'hora del llit estant. Resol de suportar el tic-tac i
de fer nous esforços per adormir-se. De cop li sorgeix, agudament
un dubte. Havia tret de l'armari la corbata que destinava a la
cerimònia? No n'estava pas segur. Encén el llum i s'alça un altre
cop. La corbata era en l'espatller d'una cadira, presta a
entortolligar-se al seu coll. Retorna al llit, assossegat pel que
fa a la corbata, indignat, però, de trobar-se subjecte a aqueixes
ridícules inquietuds. Aleshores desfilaren pel seu cervell una
munió de consideracions relatives al seu tarannà, a la influència
de la tenebra i a la lassitud com a causa d'imsomni.
Tornava a ensopir-se. Un mosquit! El llum el devia haver atret, i
es devia haver escolat pel balcó mig obert. Li gira al voltant
del cap. Escolta el seu murmuri, que s'apropa i s'allunya
interminablement. Alça la mà per esclafar-lo tan bon punt es
deturi sobre el seu rostre. Dues o tres vegades pega
infructuosament. Pausa. Temptativa d'adoptar una actitud estoica.
És debades. Torna a bufetejar-se sense solta ni volta, posseït,
d'una furor sangunària. A la fi es convencé que el mosquit no
l'havia ofès ni tan sols tocat. Cantava, seguia cantant al seu
entorn. Era, doncs, un líric, i no cap insecte d'acció. De tota
manera, En Llucià no podia pas dormir, amb aquella serenata
circulant. Es recordà d'una capsa de pastilles insecticides. Per
a heure-la, només calia que fes dues passes sense sortir de la
cambra. Tampoc li mancaven cerilles. Per què no es resolia a
produir la fumera llibertadora? És que per a produir-la amb
eficàcia calia que tanqués el balcó: temia que la calor d'aquesta
nit de setembre barceloní el sofoqués, i sospesava en sos dubtes
quin element era més essencial per al seu son: l'extermini del
mosquit o bé la fresca nocturna.
Durant aquesta perplexitat, adreçà els ulls al balcó. Clarejava.
Va dir-se: -Has perdut la nit.- Renuncià al repòs i s'eixoriví
tot d'una.
Pensava tantes coses i tan diverses, a propòsit de l'acte que
anava a realitzar, que la seva consumació li apareixia com una
deslliurança, com el començament d'un sossec mirífic. Hauria
volgut trobar-se a l'endemà.
Saltà del llit i es donà als preparatius darrers. Prengué el bany
i s'afaità i es vestí. Inspeccionà una vegada més la cambra on
era parat el llit de noces. No hi mancava res.
A la fi arribaren els moments culminants. Tot esdevingué d'acord
amb els costums de la burgesia barcelonina. Els invitats eren a
la ratlla de cinquanta. De més a més, hi havia coneguts que
badaven, arrimats a la barana del presbiteri.
En Llucià ho veia tot a través d'una mena de mareig enternidor.
Ella sostenia amb èxit un posat marmori: anava superant, d'una a
una, totes les emocions.
Finida la cerimònia, pujaren al landó, disposats a donar un tomb
pel Parc i el passeig de Gràcia. En Llucià, de grat hauria
suprimit aquest tomb exhibicionista; però no s'atrevia a insinuar
el seu desig a l'Adelaida, de por de ferir la seva
susceptibilitat extrema. Dies abans, quan li proposà de celebrar
les noces en família, ella havia dit: -Sembla que et desplagui
rebre la benedicció davant de tothom. No som uns jovenets, però
tampoc hem d'avergonyir-nos de fer un acte extemporani.
El Parc era gairebé solitari. La col·lecció zoològica els suggerí
un tema de conversa que estaven cercant debades d ençà que
sortiren del temple.
-Quants anys fa, que no havia estat ací! Ves qui m'havia de dir
quan m'hi acompanyaven de nen per veure _l'Avi_, que un dia hi
passaria casat amb tu, Adelaida!
-Fill, la vida és plena de sorpreses.
En trobar-se als carrers cèntrics, En Llucià sentí una mena de
rubor. S'adonà d'una cosa que ja sospitava i que precisament
hauria volgut evitar: tots els ulls eren fits en ell i en la seva
muller. Molts vianants feien una rialleta ambigua. Dos
trinxeraires els engegaren de prop una reflexió obscena. Per més
que s'esforçava, en tota la passejada no trobà un sol mot
escaient per a dir. L'Adelaida semblava ben avinguda amb aquest
mutisme. No estava neguitosa com En Llucià; pensiva més aviat.
Hi hagué banquet a la Maison Dorée. Abans de les postres
desaparegueren els nuvis sense pendre comiat de ningú. Era una
fuita convinguda.
A la casa llur despengueren prop de dues hores. L'Adelaida, a més
de despullar-se de les gales nupcials, es pentinà de nou,
resseguí tota la casa i donà a les minyones una mena de decàleg
domèstic. En Llucià l'esguardava posseït d'una autèntica
admiració. Aquest aplom, en els moments solemnes de començar la
vida nova, no era un averany gentil? Ell ho pensava, almenys.
En un taxi es feren portar a Vallvidrera. La idea d'aquesta
visita als llocs on nasqué el sentiment que acabava de lligar-los
era d'En Llucià. No se'n penedia. A Vallvidrera els records
l'ajudarien a sostenir una conversa ajustada a les
circumstàncies. L'Adelaida responia amb frases ràpides, commoguda
per un mig riure complaent.
Soparen al Tibidabo i retornaren a la casa llur. Ella havia
volgut passar la primera nit en la cambra que havia posat a gust
seu: no en una inconeguda cambra d'hotel.
Llucià, quan no tingueren cap pretext per retardar l'entrada en
aquesta cambra, sentí el desig de fer-ho amb certa solemnitat.
Prengué l'Adelaida de la mà. Travessaren la llinda. La cambra era
tota il·luminada. Els llençols, blancs i emmidonats, plens de
randes, resplendien. Els mobles feien olor de fusta nova i de
vernís posat de fresc.
La parella, de cop, es veié dins del mirall. Ella es ruboritzà
una mica.
Un i altre portaven un feix de pensaments dessota els quals la
idea de voluptat restava gairebé dissolta.
Ella mirà a En Llucià.
-Ja som casats, Adelaida.
Ell l'estreny maquinalment entre els braços. I tots dos haurien
romàs en aquesta primera abraçada, sense demanar res més a la
soledat legítima que començava de voltar-los. Però els prejudicis
socials els empenyeren.