La senyoreta Adelaida Marquet no era un estel, joguina frèvola,
supeditada als corrents atmosfèrics i a les estrebades d'una
corda: tenia consistència i iniciativa. Ho demostrà el matí d'un
diumenge.
Eixint d'ofici es trobava amb En Llucià. Estaven sols. La resta
de llurs famílies havia oït missa de vuit. Parlant, sense
adonar-se'n, deixaven la carretera i prenien un caminal entre
pins. El pla de Barcelona s'estenia a una banda tot aclarit de
sol. A l'altra banda Montserrat resplendia amb una parença
etèria, sobreeixint d'un embolcall de boires rosades.
La solitud i la gràcia del paisatge feren greu la conversa.
-Serà una llàstima que en tornant allà baix hàgim de separar-nos.
No li sembla, Adelaida?- deia En Llucià amb una veu lenta i
tènuement commosa.
-Jo no crec que a ciutat sigui necessari que deixem de veure'ns-
replicava ella.
Hi hagué un silenci massa llarg. En Llucià reprengué la conversa
amb un deix malenconiós, com si les paraules s'anessin congriant
difícilment en la seva pensa:
-Té raó. Però les entrevistes de Barcelona no seran com aquesta.
-Com aquesta, naturalment que no: ni tindrem la solitud d'ara, ni
ens voltarà aquest decorat silvestre!- deia l'Adelaida.