-Si em permet que li parli amb franquesa, li diré que em sembla
convenient que les entrevistes d'aquest gènere no es
multipliquin.
-Què vol dir, Adelaida?
-No m'entén? Hauré d'anomenar les coses pel seu nom. Vull dir que
d'un mes ençà, matí, tarda i vespre, vostè m'està fent l'amor...
-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.
I, com si es gronxés en aquesta frase, En Llucià la repetí amb
complaença.
-L'estic fent i l'estic sentint, Adelaida.
-Per l'amor de Déu, calli, Llucià!- deia ella amb un impuls
baronívol. -Vostè és un home formal, incapaç de burlar-se de
ningú: (jo ho sé: jo li faig aquesta justícia); però, amb tota la
seva formalitat, vostè s'està enganyant... Calli, deixi'm acabar.
Vostè em vol donar entenent que està enamorat de mi. Això és una
confusió. Pensi, Llucià, que s'ha trobat convalescent d'una
malaltia terrible, fora de ciutat, de fit a fit amb una sola
dona, i ha pres un sentiment per altre. Si jo fos una noia de
disset anys i vostè un estudiant, podríem abandonar-nos sense
gaire perill a aquesta confusió: ara seria un disbarat que no
tinc valor de cometre. Mediti una mica, Llucià, i no li sàpiga
greu de tornar a la vida ordinària: la vida ordinària aclarirà la
situació del seu esperit. Cregui'm.
Si l'Adelaida començà el parlament amb energia, féu aviat una
transició i les paraules rajaren sense pressa, amb rítmica
dignitat, com si expressessin una sentència cruel i inapel·lable.
-No confonc res. Li juro que mai no m'he vist amb tanta claredat
com ara: sé perfectament el que desitjo i el que faig.
En aquest instant En Llucià era sincer: estava convençut que
capia tota la transcendència de les seves paraules. El posat
fatalista de l'Adelaida l'arrossegava sense deixar-li la recança
més lleu. Li prengué les mans, i repetí amb més força la seva
professió de fe. Ella anava a replicar, però en aquell moment
obirà la seva germana que venia per la carretera (cercant-la, tal
vegada). El diàleg s'estroncà.
Però ja contenia les clàusules d'un prometatge seriós.