Entre totes les hores, diurnes i nocturnes, la que passava ajaçat
damunt les farigoles era la millor. El 10 d'abril, sonant les
campanades de migdia, li fou malmesa. Pel vessant del petit turó
que s'avesava a considerar com un domini exclusiu, pujava una
família acomboiant una minyoneta de quinze anys, si fa no fa. El
seguici era format per quatre persones: una matrona grassa, una
senyora o senyoreta d'edat madura, una altra senyoreta jove
encara, i una cambrera tendral i desdibuixada. Acamparen totes a
deu metres d'En Llucià, qui començà de mirar-les amb una
hostilitat rancuniosa.
Què hi venien a fer, tan a prop? Les pinedes eren prou extenses:
no era pas necessari que s'agombolessin les gents en l'indret
mateix que ell havia triat. -Ah! quin fàstic! Han vist un home, i
han corregut a acostar-s'hi. Aqueixes persones han de viure en
congregació permanent: tenen una ànima de moltó.
S'anava exaltant tot sol. Era temptat d'agafar la manta d'una
revolada i fugir en senyal de protesta. No es movia, per això.
Espiava els nous vinguts i llurs maniobres.
La cambrera estenia una màrfega sobre les mates. La senyoreta
prima col·locava un coixí perquè la convalescent hi reposés el
cap. La matrona grassa deixava en terra, contra la soca d'un pi,
una ampolla thermos i un vas d'alumini. La senyoreta jove portava
un llibre sota l'aixella. Entre l'adalerat anar i venir de les
altres persones, ella romania dreta i immòbil, amb una certa
insolència de tinent novell. En Llucià la mirava. Tothom, tret
d'ella, s'havia assegut i mig ajaçat per terra. Veritablement, en
mig de les actituds massa còmodes i de les robes un poc
negligides dels altres membres de la família, la senyoreta del
llibre guanyava un relleu prestigiós. Son vestir, d'una afectada
simplicitat, i el seu redreçament d'espatlles, li daven un poc de
retirada a les protagonistes de certes pel·lícules americanes.
En Llucià la mirava. Potser era la primera dona que li apareixia
després del tràngol, i li encomanava una sensació de feminitat.
La senyoreta prima, adreçant-se a ella, digué:
-Per què no seus, Adelaida?
-Perquè no en tinc ganes, tia. Això no se t'acut?
Aquest fugaç diàleg li aportà dues noves interessantíssimes: la
noia del llibre es deia Adelaida, i era neboda d'una senyoreta
prima i revellida.
Sobre aquesta base, i ajudat per les semblances fisonòmiques, En
Llucià combinà de seguida el parentiu dels invasors: creu que la
senyora grassa és mare de l'Adelaida i de la noieta convalescent;
la senyora o senyoreta prima (aquest punt no gosa dilucidar-lo a
simple vista) és germana de la senyora grassa.
L'esforç imaginatiu que ha fet acaba d'esvair les seves ires:
s'abandona lleialment a la contemplació. L'Adelaida, ben mirada,
no és cap infant: és probable que sigui al llindar de la
trentena. L'expressió habitual del seu rostre acusa una certa
suficiència. Les paraules que diu són decidides i gairebé sempre
autoritàries. Aviat abandona el col·loqui dels seus familiars, i
es deixa anar a poc a poc sobre una mata de bruc. Resta asseguda
i llegeix.
En Llucià la mira. En conjunt no li sembla desplaent.
V
L'Angelina ja ha fet coneixença amb els veïns nous. De bon matí
s'ha trobat a l'estanc amb la senyoreta prima. Totes dues venien
de missa i compraven segells. L'estanquer ha dit:
-Senyoreta Montoriol: a casa d'aquesta senyoreta també l'han
passada.
Un cop presentades d'aquesta faisó tan planera, davant d'un tema
fàcil i passionant, la conversa ha començat resoltament. Hi han
sortit les dues malalties, des dels primers senyals fins al
període crític, des del període crític fins a aquest èxode curt,
però emocionant, que acaben de realitzar en recerca d'aires purs
i de solituds forestals. Entre totes dues han fet una patètica
descripció de la ciutat sota el flagell de l'epidèmia tífica.
L'estranger en restava bocabadat.
De seguida les dues verges madures han sentit la necessitat
d'informar-se recíprocament de llur estat i condicions personals.
Poc ha restat per dir. S'han separat amb la fermança que serien
amigues.
Al cap de vuit dies es pot dir que ho són. Les circumstàncies
ajuden. Resulten d'edats parelles. Són solteres definitives. Són
veïnes: quatre passes només les separen. La feina de llurs cases
no les absorbeix. Es troben al matí i a la tarda, i sospiren
perquè el temps encara no és prou bo per a reunir-se al vespre,
havent sopat.
A cada conversa descobreixen noves amistats i coneixences
comunes. Exclamen:
-Nosaltres directament no ens havíem tractat; però hem sentit
parlar tant l'una de l'altra, que podem dir que ens coneixem de
sempre.
Això és exacte: es coneixen de sempre; però, encara, quin tresor
de confidències inèdites! Què sap, l'Angelina, d'aquesta
senyoreta de Valldaura, cunyada del senyor Marquet? I, la
senyoreta Valldaura, què sap de l'Angelina? La família a la qual
pertany; vagament la posició social i la honestedat: res més.
Poden, doncs, retreure el que vulguin de les fondàries de llur
memòria: tot tindrà l'encís picant d'una primera confessió.
L'Angelina no és pas una dona lleugera que atorgui a qualsevol
l'entrada en el santuari dels seus sentiments i opinions: més
aviat és, interiorment, esquerpa. Però ara, davant d'aquesta
senyoreta Valldaura, ha tingut la intuïció que es trobava en
presència d'una bondat sense tara.
El cor no l'enganya: la Lluïsa Valldaura ha fet amb dignitat i
amor el seu rol eternament secundari. Àdhuc es pot dir que ha
perdut la seva personalitat: de fet ningú la coneix per
Valldaura, sinó per Marquet, que és el cognom del seu cunyat. A
casa d'aquest senyor és una sotmesa abnegada, disposta a
substituir sa germana en les feines més dures. Fora del
parteratge, ella ha sofert totes les angúnies de la maternitat.
Durant la malaltia de l'Eulàlia, sa neboda petita, ningú ha
vetllat sinó ella. Si es guardonessin amb creus i condecoracions
les secretes generositats de la llar, el pit de la Lluïsa fóra
insuficient per a lluir totes les que havia merescut en justícia.
El cor de l'Angelina no s'enganya. Després de tres mesos de
contracció dolorosa, experimenta una mena esponjament lasciu.
Comprèn que hi ha una similitud pregona entre llurs destins. Tal
vegada a ella li ha correspost un paper un poc menys humil que a
la Lluïsa Valldaura: ha estat, al capdavall, l'únic element
femení de sa llar; però totes dues s'agermanen en la pràctica
d'unes mateixes virtuts d'obediència i sacrifici: són dues verges
maternitzades.
Si s'arriben a agrir haurien resultat un enginy terrible de
malhumor i d'enveja: en comptes d'agrir-se s'han arrugat
dolçament, com dues pomes intactes. Ara fan una flaire humil que
no robarà el seny a ningú: flaire de robes netes, flaire de
calaixera honrada.
En Llucià vol i dol. A estones està posseit d'una sensibilitat
frenètica: parla amb la família Marquet fent ús d'una vèrbola
múltiple i apressada; però altres estones l'home es sent fatigat
i es tanca en un mutisme esquerp.
Avui per avui la seva interlocutora predilecta és l'Eulàlia, la
convalescent. Entre tots dos hi ha una simpatia que neix de la
paritat del tràngol sofert i de l'horrenda fam que experimenten a
hores d'ara. En Llucià, demés, té a cada instant paraules i
posats una mica infantívols: d'esma cerca la qui millor els pot
entendre. Cada dia es comuniquen els menús que han menjat, i
moltes vegades combinen els que menjaran l'endemà. Sembla,
llavors, que es separen dels altres per conversar, que son
còmplices d'algun delicte misteriós.
La germana gran, l'Adelaida, mena una vida gairebé feréstega.
Apar que desaprovi la lleugeresa dels seus a contraure amistats
noves. Està correcta, però no gentil. Quan la tia Lluïsa es deixa
portar pel seu daler confidencial, ella la mira amb un irònic
posat de compassió. Quan la seva mare confecciona en veu alta, i
per desena volta, el balanç de les despeses que s'han fet durant
la malaltia, ella l'interromp amb alguna frase eixuta i
contundent.
En Llucià, en els seus brevíssims instants de reflexió, mira
l'Adelaida com un ésser especial i incomprensible. Successivament
la troba simpàtica i odiosa.
Fa un dia dolent. Plou des de la matinada. El vel de l'aigua
oculta Barcelona i el Tibidabo. Els planells s'omplen de tolls, i
cada pendís esdevé una torrentera vermella. En Llucià té un
llibre a les mans. L'Angelina cus. Tots dos callen. En llur
silenci no hi ha cap pensament comú.
Ella mormola: -Ves quin temps! No sé quan podrem eixugar la
bugada!
Ell pensa en el dinar que s'acosta. Alça sovint els ulls de la
lectura per guaitar com la cambrera para la taula. El dring dels
coberts i de la vaixella li encomana una excitació delitosa.
Truquen a la porta.
-Qui serà, aquest idiota?- diu En Llucià tement qualsevol intrús
que pugui ajornar la suprema funció del dia.
La porta s'obre, i entra l'Adelaida Marquet.
-S'ha atrevit a venir, amb aquest xàfec?- pregunta l'Angelina.
-Amb aquest embolcall em defenso bé de la pluja.- Tot dient això
l'Adelaida es lleva un bell impermeable de color blau-elèctric.
-A mí- declara l'Angelina -l'aigua no m'espanta gaire, tampoc.
Els llamps sí: m'esgarrifen.
-A mi ni els llamps. He cregut sempre que s'ha de fer tot el que
sigui possible per vèncer aquestes terrors que algunes dones
cultiven com si fossin una gràcia. No ho troba, Llucià? Però
vostè tal vegada és partidari de les senyoretes histèriques?
-No, no: de cap manera- protestà l'interpel·lat.- En aquest punt
sóc feminista: vull dir que em plau trobar en la dona el mateix
aplom, la mateixa serenitat, que en l'home.
-Ah! vaja! Vostè és dels meus- digué l'Adelaida amb veritable
aplom.
L'Angelina se la mirà amb estranyesa, perquè trobava que corria
massa a proclamar coincidències de pensament. En Llucià, al
contrari, cregué de seguida que l'Adelaida i ell eren
correligionaris. Tots dos s'enbrancaren en una conversa fogosa,
on els llocs comuns espeternegaven com un feix de llenya seca.
Llavors que gairebé era exhaurit llur repertori, En Llucià,
impulsivament, es llançà vers un munt de revistes que hi havia
sobre d'una tauleta, en pren una, la fulleja, i crida, amb el
mateix entusiasme que un explorador oceànic obirant la terra
pressentida:
-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Escolti aquesta sentència. La vaig
llegir, fa pocs dies, en un article. És definitiva: «La dona no
ha de romandre més alta ni més baixa que l'home: ha de romandre,
simplement, al nivell del seu cor».
L'Adelaida féu semblant de restar embadalida. No deia paraula. En
Llucià la guaitava atentament com si volgués esbrinar els efectes
d'allò que acabava de llegir. Ella tal vegada estava fent
esforços per preveure què seria una llar governada per aquella
màxima tan emocionant com vagarosa.
La pausa, tanmateix, esdevenia massa llarga. L'Angelina, que no
havia pres part en la conversa, mirava l'un i l'altra amb una
estupor creixent. Què feien?
Aquell mutisme i aquelles actituds quasi teatrals, eren sentides,
expressaven una autèntica situació d'esperit?
A la fi (eren les dues de la tarda) l'Adelaida s'adonà que la
taula estava parada i que els germans Montoriol havien de dinar.
Al mateix temps En Llucià sentí que la fam li ressuscitava
tempestuosament: avorrí l'Adelaida amb totes les seves forces.
Encara no havia passat la porta, que ja cridava:
-La sopa! la sopa a taula!
Entaulat, entre bocí i bocí, En Llucià engegava invectives contra
les visites extemporànies.
-Jo no sé com és que la gent ignora que hi ha dues coses
sagrades, en aquesta vida: el son i el menjar. Encara, el
respecte al son del pròxim es un sentiment popular. No es
desperta un hom per qualsevol futesa: cal alguna justificació.
Però, les hores dels àpats, entrada lliure!... tothom hi té dret.
Vénen a cobrar-te tots els rebuts, a fer-te mil preguntes
imbècils, o simplement a seure una estona, com si no hi hagués
cap cosa important a fer. Recorda't de les Bonet: sempre ens han
visitat a dos quarts de nou, l'hora precisa de sopar. I la nostra
cosina, la Rosa, que s'ha presentat tota la vida a l'instant
matemàtic d'entaular-nos?...
Aquesta exacta al·lusió fa riure l'Angelina.
Cap a les postres la vèrbola d'En Llucià es dulcificà
notablement: torna a parlar de l'Adelaida, trobant que sosté les
seves idees amb força discreció i que l'impermeable li escau més
que cap altra roba.
La visita de l'Adelaida a través del temporal ha cridat vivament
l'atenció d'En Llucià. No és que pretengui esbrinar el misteri
d'aquesta irrupció amical després de dues setmanes d'esquerperia
accentuada: és, simplement, que considera l'Adelaida amb interès
tantes vegades com la troba i li parla tots els dies.
El temps millora. Les tardes es prolonguen. Les dues famílies
surten a passeig en havent dinat. En Llucià i l'Adelaida comencen
de formar parella a part. Això no estranya ningú, car és la cosa
més natural del món que les edats i la solteria llur s'aparellin.
En Llucià i l'Adelaida parlen de tot, amb un enciclopedisme
superficial i vague que els diverteix i no els encaparra. Parlen
sucessivament de teatres, concerts, modes, literatura; fan
l'elogi de la netedat, la crítica dels costums; emeten alguns
conceptes sobre puericultura i sobre política; exposen llur
teoria del confort domèstic, etcètera. El contacte amb tots
aquests temes els fa exclamar sovint: «-Igual que jo.» «-Opino
exactament com vostè.» «-Veu? A mi em passa el mateix.»
La coincidència és tan persistent, que l'Adelaida comença de
tenir raó. Aquella salutació que adreçà a En Llucià al cap de dos
minuts de parlar-li no és, com va pensar l'Angelina, un judici
temerari, o almenys prematur: és una intuïció que els fets
confirmen cada dia.
En Llucià, positivament, es complau en aquestes converses. Abans
de caure malalt, usava en les seves relacions femenines una
galanteria circumspecta, incapaç de manllevar paraules a una
passió que no sentia: ara... ho deu fer l'ebullició orgànica de
la convalescència, o la joia espiritual de sentir-se salvat de la
mort; però és indiscutible que en les passejades que fa al costat
de l'Adelaida resulta insinuant. Arriba a servir-se d'expressions
comprometedores. Ella se'n riu sistemàticament, com és de llei
que se'n rigui tota noia amb alguns anys d'experiència; però les
rialles de l'Adelaida no moderen la falagueria d'En Llucià, ans
l'exalten.
Fa quinze dies que dura el diàleg d'aquests dos personatges. Tots
dos han adquirit el costum de cercar-se francament, sense
dissimulacions de cap mena. Ella, de temps que ha instaurat en
els seus el dogma de la seva independència. Ningú l'hi discuteix.
Altrament, la senyora Marquet, en el si de la confiança diria que
la conducta de sa filla Adelaida és profundament sàvia en aquests
instants.
Quan a en Llucià és ben cert que no pensava res a propòsit de les
seves relacions amb l'Adelaida. S'adonava del fet que estaven
plegats moltes hores; però ni al vespre, vingut el moment
filosòfic d'apagar el llum per adormir-se dedicava a aquest fet
cap meditació seriosa.
Un matí, però, la seva consciència tingué un esclat.
Anant per la carretera del Tibidabo descobrí al lluny la silueta
de l'Adelaida. Impensadament, posà a correr com un vailet de deu
anys. I mentre corria, pensà que feia una cosa insòlita i poc
avinguda amb la serietat de la seva persona: la mateixa Adelaida,
què diria si es girava i el veia? Qualsevol asseguraria que ell
estava enamorat de l'Adelaida. Moderà una mica la carrera: es
reduí a marcar un pas gimnàstic que hom podia creure un recurs
contra el fred.
L'Adelaida era lluny encara. Ell seguia trotant i pensant. Encara
que les seves insinuacions signifiquessin alguna cosa, no eren
pas un lligam indissoluble. Es veia com un minyó que fa volar un
estel: l'estel tiva, tiva... però, abans no l'arrossegui, pot
obrir les mans i abandonar la corda.