Els germans Montoriol ja són a Vallvidrera. Hi han llogat un
xalet pensant afavorir la convalescència. Toquen les deu. Fa bo.
En Llucià, que tot just s'acaba de vestir, obre de bat a bat les
dues finestres: un sol clar inunda la cambra. El mar, allà baix,
és d'argent viu. Les teulades de moltes cases reintellen fins a
enlluernar. Vora la carretera un pilot d'herba molla fumeja
tènuement.
En les muntanyes hi ha una immobilitat graciosa, com de peresa. I
també la ciutat, ací i allà velada de boires, sembla que encara
no s'hagi deixondit de la sopor nocturna. En Llucià s'embadaleix
mirant els tramvies petits que marxen per les llargues rues de
l'Eixampla. Aquell tren mateix que s'obira al lluny, vers la
marina, avança amb una lentitud!
Tots aquests moviments pausats entre la quietud solemne de les
serres i la lluïssor extàtica del mar, fan un goig! En Llucià se
sent envaït d'una onada de lirisme barcelonista. Crida
imperiosament la seva germana:
-Angelina! Lina! Deixa't estar de fer puntes i vina a badar
davant d'aquest panorama únic.
L'Angelina es recolza en l'ampit de la finestra, i ell comença de
parlar com un al·lucinat. Anomena tots els campanars que són
obiradors, vol comptar les xemeneies de les fàbriques; però es
cansa aviat, i diu que formen una boscúria espessa. Les obres del
port li semblen colossals i que tanmateix han d'assegurar a
Barcelona el predomini mediterrani. Recita unes quantes estrofes
de l'oda verdagueriana.
L'Angelina, en lloc de guaitar el panorama, el guaita a ell amb
un defalliment feliç.
De cop i volta l'apologista canvia de to. Ha descobert unes cases
de cinc pisos a la Bonanova, entre el rengle de les torres.
-No és indigne que permetin edificar així en aquests carrers?
Aquí no hi ha consciència civil: aquí no hi ha res. Tots els que
han estat regidors de vint anys ençà, podien ésser penjats sense
injustícia. Saps quina gràcia tindria, a hores d'ara, aquest
suburbi, si fos fet de casetes de dos pisos voltades de jardí? Jo
recordo prou un petit aplec de neules que escriu sobre la
ciutat-jardí. No és qüestió d'escriure, sinó d'apedregar
regidors, d'insultar arquitectes, d'incendiar barriades
bunyol!...
-Per l'amor de Déu, Llucià! Ja saps les atrocitats que estàs
dient?
La pobre Angelina està una mica esverada: això li sembla alguna
cosa més que un retorn d'energies. El Llucià d'abans era incapaç
de cap violència de llenguatge: enraonava amb una placidesa
impertorbable. És cert que de tant en tant deia una facècia; però
sense verí, perfectament soluble en totes les atmòsferes. Les
seves dites d'ara eren tot una altra cosa: ofenien i esgarrapaven
sense cap mirament.
I, tanmateix, en el fons de les seves alarmes, l'Angelina
s'alegrava de les exaltacions del seu germà: sentint la seva veu
plena i vibrant, aquell aclaparament dels dies crítics li
apareixia lluny, sense regrés possible.
L'apetit d'en Llucià augmenta encara. Cada àpat, davant la visió
dels menjars apilats en el plat del germà, la germana desvia la
vista amb una secreta horror. Pensa: -No esclatarà aquest cos
fràgil?- Però calla i el deixa fer, amb el desig de veure'l remès
i fort en quatre dies. En Llucià mateix, algun instant, s'espanta
i vacil·la... però mentrestant no para de menjar. Forces
interiors atreuen l'aliment d'una manera ferma i seguida: sembla
que el beu, no que el menja.
A les set del matí ja li porten al llit un _yoghourt_. S'el pren
i torna a adormissar-se. No es lleva fins a les deu tocades. Un
cop llevat, s'entaula per cruspir-se un repas copiós: puré de
llegums, dos ous passats per aigua i fruites. Agafa la manta de
viatge i el diari, i se'n va cap al bosc, a ajaçar-se sobre les
farigoles. Obre el periòdic, però a penes el llegeix: gairebé
sempre contempla el mar, la ciutat o les serres; moltes estones
s'encanta mirant el cel entre el fullatge obscur dels pins. Té un
poder d'èxtasi extraordinari. De tant en tant, sense adonar-se'n,
parla en veu alta.
En Llucià no havia fruit mai unes hores de tan absoluta
independència com les d'ara. Cal confessar que el seu ofici de
procurador causídic no l'havia sotmès en cap instant a un
_surmenage_ del cervell ni dels muscles: havia arribat a ésser un
dels primers procuradors de Barcelona d'una manera fàcil, gairebé
providencial. Tenia un decent patrimoni heretat de son pare: això
li permeté des del primer dia pagar puntualment a tothom; llogar
un passant escrupulós i quatre dependents actius. Ell només
exercia una suprema vigilància, i afalagava els clients amb una
conversa inútil i de bon to.
Així i tot, els instants presents l'embriagaven d'oci, i les
activitats pretèrites li apareixien com un esclavatge
melodramàtic. Ell deia sovint: -Ara sento veritablement això
que s'anomena joia de viure.- I no s'errava pas: vivia mirant les
coses i les persones, parlant i sentint parlar. Manta vegada la
imaginació li fugia vers una constel·lació de somnis
irrealitzables; però per subtil privilegi assistia a l'esclat de
sos propis anhels com a un espectacle impersonal. En retornava
tranquil i enlluernat, com si vingués d'una aviada de coloms en
dia de sol.