Un poeta, segurament anònim per als venidors, ha escrit aquests
versos:
«Del desengany, fóra possible cosa
fer-ne una amor amb caient gentil?»
Gosaríem dir que sí. I fóra cosa més exemplar que no pas
convertir un enlluernament en un tast de cendres.Però no és
aquest darrer el cas de _L'Abrandament_. El cas, en la novel·la
d'En Soldevila és la nota biogràfica d'una mediocritat passiva,
ordenada, egoista que un cop, en l'embranzida inusual d'una
represa de salut, creu en una vana apariència de sentimentalisme,
i després es va deixondint al compàs de les petites anècdotes
inexorables de la quotidiana invasió femenina. Tanmateix, el
matrimoni és una solució rigorosament perfecta de la vida, i, com
totes les solucions socials perfectes, en té prou amb la
supervivència d'una sola de les seves mil raons fonamentals per a
continuar florint. En els casos pitjors--fins i tot després del
desengany,--n'hi ha prou per a fer del matrimoni quelcom
d'eficient, de confortable, de conversatiu, amb què la muller
tingui indulgència o el marit tacte. Però l'heroi i l'heroïna de
_L'Abrandament_ es troben orfes d'una i altra virtut. Ell és un
mediocre bla i ella és una mediocre eixuta. Aquesta mediocritat
crea a llur voltant unes tintes obagues, cruels, com les que
volten certes figures realistes de Rembrandt. La lògica de
l'autor en tota la novel·la és admirable, millor diríem
implacable; i el desenllaç més que funeral és piadosament
humorístic. Humorístic, i potser just, si és que la justícia és
més aviat metòdica que no pas èpica.
Quant a la viventíssima qualitat d'aquesta novel·la, no cal dir
sinó que el lector tractarà amb veritables coneguts. I que
apendrà, davant els seus amics, veïns o parents d'aquell tarannà,
a somriure imperceptiblement. I potser somriurà davant de si
mateix, amb un poc de resignació crepuscular.
Però, sigui com sigui, quan un home aprèn de somriure es pot dir
que està salvat. Perquè la vida que de vegades obeeix, forçada,
als ferrenys, té sempre recança de malmenar un posat cortès.