Un mot sobre els contes que segueixen a _L'Abrandament_. Encara
que, ben mirat, potser _L'Abrandament_ no és sinó un conte que ha
anat dilatant-se, per graciosa voluptuositat analítica i
literària de l'autor.
El petit estremiment imaginatiu que és el conte, és quelcom
d'amabilíssim dins els gèneres literaris que cataloguen els
retòrics. No cal negar que el conte és ben francès, i els d'En
Soldevila són d'un lluc que podria naturalitzar-se'n. El deliciós
gaudi secret del pastor que anava a Granollers cada trenta dies,
la silueta inconfundible de l'extraordinària noia ardida, el
drama íntim dels dos rics sobtadament rics, són d'una
sensibilitat, d'un gust, d'un _fini_ gratíssims.
I, per acabar, reparem un detall. L'autor d'aquests contes no
solament és un ciutadà: és un mundà. Se li coneix en els
subratllats, en els eufemismes, en els silencis, gairebé en la
puntuació. També això és falaguer per a les lletres catalanes. I
talment està en la natura--i en la història--del conte, que el
contista sigui un mundà.
Si En Soldevila té en aquest ram, com desitgem, seguidors, el
conte transcendirà a la nostra vida, que esdevindrà
sentimentalment polícroma. I dins un tramvia de Barcelona podem,
com dins un tramvia de París, imaginar el conte de cada un dels
passatgers. Resta palès, doncs, com també en això és benvingut En
Soldevila, el Benvingudíssim.
Tant, com jo malvingut; jo que m'he atardat a la llinda de casa
d'altri, obstruïnt el pas al lector, inútil i passiu com un ca
estirat al sol.