El temperament psicològic i substancial de nostra raça i de
nostra llengua pot fer-nos sentir naturalíssims en aquest
recobrament de la novel·la. Senyalarem, de passada, una especial
voluptat que hi ha a fer vívides figuretes humanes en llenguatges
nous o renovellats, que és la mateixa cosa. Romanen sempre
infinits matisos inexpressats en qualsevol literatura per vasta i
gloriosa que sigui: en qualsevol literatura, i en qualsevol
acoblament de literatures. Cada nou llenguatge és un nou
instrument de comprensió humana. I, fins i tot, les valors
simples o els tòpics de major vetustesa, hi assoleixen una mena
d'estranya joventut, esquiva i delitosa, dolça i àcida com tota
virginitat. El sacrilegi de l'abjuració del propi idioma
--castigat amb la pena d'inexpressió perpetual--mai no es mostra
tan abominable com considerat sota aquesta llum de sos efectes
neo-malthusians, de desnonament d'una inèdita herència
espiritual, de defraudació comesa envers la universal
intel·ligència.
Hem reivindicat l'aptesa literària del català, i hem volgut
acreditar-la, de primer amb picabaralles d'escamots dialectals,
després en recta ordenació d'exèrcit. Mentre el català era
gairebé individual, la nostra literatura no pogué aconseguir
veritable universalitat. Cal que una creació col·lectiva
coordinada aconsegueixi per al català ço que per als grans altres
idiomes ha obtingut: la selecció, l'estabilitat bàsica, i la
veritable riquesa que consisteix no pas en el nombre de paraules,
sinó en el nombre de sentits de cada paraula.
Entre els elaboradors del català novíssim, En Carles Soldevila és
una de les figures més sortoses. Sos poemes, enaltits bellament
per En Xenius des del seu seient pontifical del _Glossari_, ses
_Plasenteries_, sos contes, són d'una llengua plena d'elegància
nerviosa, d'espiritualitat, i, alhora, de secret perfum i
d'agilitat deportiva. En Soldevila és un quiet príncep entre els
poetes, i un amatent discòbol entre els periodistes.
_L'Abrandament_ és una bella aportació lúcida a la saó catalana
que comença. Hom hi veu tot d'averanys gentils.
En Soldevila--no tenim més remei que dir-ho amb un mot pedant--té
un veritable temperament de socialitzador del nostre idioma. La
seva poesia és prenedora, la seva prosa és clara i graciosa. Si
ell persevera, com cal esperar, en una floració novel·lística pot
fer molt per aconseguir el consorci més íntim d'una societat en
transició ascendent, i el bell parlar que han elaborat els
lírics. No ens referim ara a una modesta influència lèxica, sinó
a una doble acció d'ennobliment de la vida i «humanització de
l'art» com diria en Joan Alcover. El noucentisme necessita,
darrera els seus poetes, els seus novel·listes. La poesia lírica,
com la metafísica, és un nimbe, un halo sacrossant; però la
novel·la, com el teatre, és l'entronització. La novel·la és més
tranquilament amaradora que no pas el teatre. I sobretot, és més
obiqua. Hom la troba o la té en el quiosc, en el ferrocarril,
dins el pupitre de l'escolar adolescent, dins el prestatge de la
casa de camp on els hostes llegeixen quan plou, dins la butxaca
del modest dependent de comerç o sota el coixí agençat amb randes
on es mig sepulta una rossor mandrosa.