I
Un silenci d'uns quants anys en la novel·la catalana, precedeix,
com tots els momentanis silencis col·lectius, una metamòrfosi. En
un ahir ja no gaire pròxim, la novel·la era a l'ensems
naturalista i simfònica. No ens pensarem, certament, de descobrir
que el naturalisme era una fase de la famosa i tanmateix
renovelladora subversió romàntica.
En Carles Soldevila és un novel·lista de temperament clàssic, és
a dir--retraient una fórmula feliç,--partidari que la novel·la
sigui determinada pels caràcters reaccionant sobre l'argument, i
no de la manera inversa.
Així _L'Abrandament_ és una novel·la novíssima, i està d'acord
amb la més aguda sensibilitat moderna. Perquè entre modern i
clàssic no hi ha contradicció sinó subtil avinença.
Intensíssimament coetània nostra com és la novel·la d'en
Soldevila, ens deixa un tast de perfecte aplom, de paraula
granada, d'observació austera, de púdica causticitat, de límit
sortós, com si es tractés d'un caràcter de La Bruyère. I com que
el llibre d'en Soldevila és un llibre i no un llibre pintoresc,
la patina del temps el farà daurat i no pas negre, revelació d'un
_standard author_, i no pas estribació folklòrica.
Benvingut sigui aquest to, avui arreu arreu preponderant, que
acaba, tornant al Born, les desnaturalitzacions de la novel·la. I
benvingut aquest llibre que dóna una versió catalana del benaurat
predomini final del caràcter sobre l'aventura, sobre el lirisme,
sobre la transcendència, sobre el virtuosisme descriptiu. És clar
que independentment de la orientació estètica aquesta superació
havia estat assolida, per exigència intuitiva, en temperaments
genials de qualsevulga escola: anotem a Catalunya pàgines com les
de _La Fineta_ de nostre gran Ruyra. Però _L'Abrandament_ no
solament és un cas pur, sinó un cas deliberat. És en aquest
sentit que _L'Abrandament_ és una fita.