EN QUAL MANERA L'ENEMIC L'ENGANYÀ, SOTS L'ESPÈCIE D'UNA BELLA DONA;
I DE LA PENITÈNCIA QUE EN FÉU, SOTERRAT FINS AL COLL.
Ai! Aquí el dimoni em va parar un llaç. Un dia -eren devers hora de
nona,- vaig sortir fora de la cova; el sol era encara massa fort i
vaig tornar a entrar. De prompte veig davant meu un vel blanc. Cóm
així? ¿En l'esquivitat de tan aspre solitud, un vel? I creient que
era un vel de veres, i oblidant-me, miserable pecador, de fer el
senyal de la creu (ja que el senyal de la creu esbrava tots els
esforços de l'enemic i romp sa trama astuta) me vaig acalar i vaig
entrar el vel a la cova. ¡Mai tal cosa hagués fet; L'endemà, al
mateix lloc i a la mateixa hora vaig veure dues sabates de dona.
Malanat de mi! Ni amb això i tot vaig sospitar engany infernal i
collint les sabates, les entrí a la cova i les posí devora el vel
blanc. Al terç dia el dimoni, en forma de dona bellíssima, vestida
amb vestiments preciosos, era allà, dreta. ¡Miserable de mi! Ni així
i tot vaig caure en que allò podia ésser un parany libidinós. Tampoc
me vaig senyar i creient de debò que era una dona li vaig dir: «D'on
ets vinguda? ¿Qui t'ha menada a aquesta esquiva soledat?» Ella tot
d'una es posà a plorar amb un plor amarguíssim. Jo mogut de malsana
compassió vaig plorar amb ella, vaig plorar molt. Ella em va dir:
«Jo, pare santíssim, som una miserable pecadora, filla d'un noble
romà. Volien-me casar forcívolment amb un jove noble i bell, la flor
de Roma. Vingué el dia de les noces, i entre el bull i l'alegria
festosa del casament, el meu noble esposat desaparegué. Tothom se
dolia de la fuita sigilosa; jo tota sola me n'alegrava íntimament.
Me n'alegrava per la flor de la virginitat que volia conservar
incorrupta dins el vas trencadiç de la carn. Altres noces humanes
tocaren així mateix a ma porta. Jo contestava de part de dins: «El
llaç primer se rompé i jo en fui lliberada. Mon cor ja està
amuradat, i el meu pit és una torre». Per camins llargs i de mala
petja, per terres desertes i sense aigua som arribada, jo no sé com,
fins aquí. Fins aquí hi he duita la meva virginitat tremolosa i
plena de sobresalts. Agombolau-la, confortau-la, i beneïu-la. Aquí
en el desert, la regaré de llàgrimes, la rosaré de sang, perquè quan
sia hora de collir-la, immaculada, puga perfumar les mans de
Jesucrist qui se'n fa corona amb les flors eixutes del desert.» Jo,
que ara us ho conto, jo, miserable pecador, tot, tot m'ho creia.
Creient que era la meva virginal esposa, la vaig pendre per la mà i
l'entrí dins la cova. Encara ella plorava, plorava en esclató
inconsolable. Per son conhort la vaig fer seure a mon costat. Li
vaig donar aglans perquè en menjàs; li vaig donar aigua fresca
perquè en begués; un festí de monjo. Encara jo no recelava llaç
parat; encara no vaig fer el senyal de la creu. Abans de això que us
cont, la meva imaginació, com una viuda diaconissa, filava en somni,
coses humils i castes, com el llí. El meu llit de terra nua era pur,
vetlat per seixanta guerrers forts, els més forts d'Israel, trenta a
la part esquerra i trenta a la dreta, tots amestrats a la guerra
nocturna, tots amb espases enveinades al flanc: quan guaitava la
temptació de les veines ne brollaven seixanta flames agudes: trenta
a la part esquerra i trenta a la part dreta. La temptació fugia. Ai!
El meu cor qui vetlava sempre com una llàntia, aquest vespre acabà
l'oli, i s'adormí. Una son llefiscosa i feixuga m'encadenava el cos
com si el cenyissin uns braços soporífers. La fantasía desfermada
començà son treball tenebrós: somnis de coses que mai haguera
sospitades; fantasmes i misteris d'iniquitat. Vaig despertar amb
sobresalt. Vaig sentir dins mi com un estrèpit: era l'Esperit Sant
qui hi esfondrava son temple. Vaig sentir dins mi com un
trabucament: era el regne de Déu qui canviava de Monarca. Vaig obrir
els ulls; la fembra ja no hi era: era fuita i jo vaig quedar amb el
cos las i amb l'ànima amarga.
Ai! Massa tard coneguí la trama maligna. Ferit en el flanc incaut
pel ferre astut de l'adversari, desconsolat vaig sortir de la cova i
vaig llançar un bramul de lleó. «Virginitat, Virginitat, Virginitat,
on vas? -«Me'n vaig, me'n vaig lluny per no tornar!» Amb un roc me
feria el pit; els meus ulls eren torrents: les meus llàgrimes mon
pa. Els lleons fugiren de mi, coneixent el meu pecat. I jo, veient
que els feels lleons per mi nodrits amb entranya maternal m'eren
fuits, comencí d'invocar la misericòrdia de Crist que em digués
quina penitència havia de fer i que fes retornar els lleons. La
misericòrdia de Crist em subvení; lentament, lentament i empegueïts
tornaren els dos lleons: entraren dins la cova i començaren de cavar
amb les urpes una fossa. Allà em vaig enterrar tai de coll per espai
de tres anys. Les herbes creixien a mon entorn alimentades per la
pluja voluntària que segregava Déu: jo allargava la mà i me'n
mantenia.