DE LA TENOR DE VIDA DE SANT MACARI I COM ELS REBÉ l SOPÀ AMB ELLS.
Seguírem aquest camí molts de dies encara i arribàrem a una cova. De
sa boca n'emanava un efluvi de temple. Férem la senyal de la Creu i
entràrem dins la cripta. Una besada fresca de penombra ens rebé a
l'entrada. Ningú hi havia dins. Una olor embaumadora invadia
deliciosament els nostres membres i anegava per estones les
pupil·les flotants.
Renovellats i vigorosos dins aquella soporosa infusió sortírem de la
cova i alçant els ulls miràrem vers l'Orient. I vet aquí que veiem
venir una figura humana. Feia via amb afany senil; i els cabells del
cap, volant a l'aura capvespral del desert, blanc com la llana
rentada, li tapaven tot el cos. Quan de lluny ens veié, se tirà en
terra i diu: -Si sou de Déu, acosteu-vos a mi, tot fent el senyal de
la Creu; si sou del diable, fugiu, que jo som un pobre servent de
Déu.- Nosaltres li diguérem: -Mes tost beneïu-nos, oh Pare Sant!
Sirvents som també de Jesucrist i renunciant el món, ens férem
monjos.- Quan sentí això, se'n vingué fins a nosaltres, i elevant al
cel ses mans tremoloses, pregà llargament. Llavors se redreçà i
decantant-se els cabells de davant els ulls i la cara, ens beneí. Sa
barba era d'argent, com un regueró d'abril. Sa faç era la faç d'un
àngel de mil anys que fos tornat vell. Era com un arbre plantat
devora una correntia d'aigua i havia dades cent anyades fruiteres a
Crist, l'hortolà del desert. Ja no podia obrir els ulls a causa de
senectud extrema: les celles, aspres, els hi tapaven; les ungles de
ses mans i de sos peus li havien crescut sense terme; sa veu era
feble com si sortís d'una profunditat insondable: sa pell era ruada
i dura com la d'una tortuga i sos genolls eren com els genolls del
camell.
Llavors, amb llàgrimes als ulls i amb tremolor dins la veu, digué:
-Benvinguts, germans! ¿I d'on sou? Per quin camí sou arribats fins
aquí? Encara els ètnics persegueixen als creients?- Diguérem-li les
dificultats del llarguíssim camí i com teníem en cor d'anar fins
allà on el cel se té amb la terra. I ell ens digué: -No és possible
que arribi al Paradís cap home mentre dugui el cilici de la carn i
el sac feixuc d'aquesta mortalitat. Jo també, pobre de mi pecador,
hi volguí anar algun dia... però una nit, l'àngel del Senyor
m'aparegué, no lluminós com altres vegades, sinó roent d'indignació,
i em digué: -No t'atrevesques a passar més avant i no vulguis
temptar al Senyor. D'aquí al Paradís on Adam i Eva moraren en
delícies, hi ha vint milles. Davant el Paradís hi posà el Senyor un
Querubí roent amb un glavi de flama vincladiça perquè el servàs
inviolat de petja humana. Dels peus fins a la cinta el Querubí té
figura d'home: el pit dur i cerrut com el pit d'un lleó; el braç
llampegant com el vidre.
Llavors jo, miserable pecador Teòfil i mos dos germans Sergi i
Higini, cap cli i genoll a terra, humilment adoràrem els
incomprensibles camins de Déu.
Ell ens digué: -Jo us prec, dilectíssims, que sortigueu un poc de la
cel·la i m'espereu. Tinc amb mi dos lleons qui de dia tresquen el
desert i a la nit retornen a la cova: no sia cosa que arribant
inesperadament, vos facin mal.- Sortírem. Rossos com un incendi,
xirricant de dents i bramulant, vet-los aquí! Arriben a l'home de
Déu, li besen els peus i l'adoren inclinant l'àurea crinera. Ell,
posant-los la mà damunt, els va dir: -Fills meus: tres sants monjos
són arribats del monestir de Mesopotàmia aquí, no els faceu, doncs,
mal!- Entràrem; els lleons ens miraren fixament amb els ulls d'òpal
plens de mansuetud. Amb el servent de Déu férem la sinaxis, i monjos
i lleons menjàrem en pacífica companya aglans i herbes, i beguérem
aigua en silenci i temor de Déu. L'endemà demanàrem-li: -Ens atrevim
a demanar a la vostra beatitud que ens conteu la vostra vida, d'on
sou i quin nom teniu.-
V
EN QUAL MANERA CONTÀ PER ORDE TOTA LA SEUA VIDA I COM FUGÍ DE SON
PARE I SA MULLER, I COM ARRIBÀ AL DIT LLOC, GUIAT PER UN ÀNGEL.
-Jo som Macari de nom, nat i nodrit en la ciutat de Roma, fill d'un
noble baró molt pol·lent de la ciutat imperial. Passada
l'adolescència, mon pare sense que jo hi consentís, me volgué
mullerar. Cercà una donzella bella i noble i assenyalà dia al
casament. Preparat i decorat era el tàlem, alta esperança de fills;
invitada tota la noblesa romana, brillant de joventut l'esposada i
mon pare, joiós com mai, exhortava els invitats al pler del convit
nupcial. Dances cadencioses s'esvolvaven com una escuma i bullien a
l'entorn de la taula i robaven els ulls i l'esment a tothom.
Llavores jo vaig sortir d'amagat i vaig anar a casa d'una casta
viuda i allà hi vaig estar set dies abscondit. Ella cada dia anava a
casa de mon pare; oïa ço que de la meva fuga en deien i m'ho venia a
contar.
Mon pare me cercà per tot i sense esperança ja de trobar-me, rompé
en plor inconsolable. El dia que feia vuit prenguí comiat de la
viuda i vaig sortir al carrer. Vaig trobar un home, amb augusta
diadema de senectud, que semblava estar aparellat per un llarg
viatge. «On anau, bon vell?» -«Vaig on vulgues anar tu; jo conec
tots els camins.»- Partírem. Fèiem nit a les cases avinentes:
captavem el pa de cada dia. Arribàrem també al lloc de torments, al
freu angost per on vosaltres sóu passats. Un dia, mentre reposàvem
en col·loquis mutuals, descomparegué el vell company. Indecís, sense
camí ni saber on pendre, vaig caure en terra i vaig esclafir en plor
sense conhort. I vet aquí que em compareix dins una viva clariana
de glorificació el vell de florida canície i me diu: -«No hages por!
Jo som l'arcàngel Rafel enviat a ton adjutori i fins aquí t'he
conduït per manament de l'Altíssim. El Senyor ha prosperat el teu
camí. Passares el lloc de les tenebres, el lloc de turments i penes,
arribares a la llum i a la font d'aigua i amb ulls mortals veres el
lloc dels justos. Aixeca't i camina.»- I dit això, talment com
havia aparegut, desaparegué.
Confortat, reprenc el camí. Lluny, molt lluny veig un onagre, ço és,
un ase orat, i li dic: «Onagre, Déu te guard. Per Jesucrist Fill
de Déu viu que et creà, jo te conjur a que em mostris el camí que
tinc de seguir!» L'onagre adelerat ve cap a mi, m'adora i se n'entra
per un caminoi entafurat. Dos dies caminàrem així en bona companyia
l'onagre i jo. El dia que feia tres veiérem un cérvol de meravellosa
grandària: l'onagre en tingué por i fugí. «Jo te conjur en nom de
Déu viu que em mostris un camí!» L'animal acalà dòcilment, adorant,
la corona arborescent de son front. Entrà dins una via estretíssima
i tres dies caminàrem en gentil companya el cérvol i jo. El dia
quart encontràrem un drac immens i terrible allargat en mig del
camí. El cérvol en tingué por i fugí. Llavores, jo, armat amb el
senyal de la santa Creu, vaig dir al drac: «Tèm Déu omnipotent i no
em facis mal.» El drac s'adreçà terriblement i me digué amb veu
humana: -«Avina sense temor, oh gloriós Macari, servent de Déu
Altíssim: l'arcàngel Sant Rafel qui té encadenats els monstres dins
abismes me va manar que et sortis a camí i et conduís a l'estatge
que Déu t'ha preparat. Quatre dies fa ja que t'esper. Anit, damunt
un núvol resplendent t'he vist, t'he vist en somni de monstre i he
sentida una veu que deia: «Fes via i allibera Macari, servent de
Déu, qui està per arribar.» Era la veu de tro armoniós de Rafel, el
nostre pastor arcangèlic. Seguim. No hagues por. Vina i et mostraré
el lloc on has d'alabar a Déu.» Això digué i em conduí fins aquesta
cova i desaparegué.
Vaig entrar. Dedins vaig reparar dos cadells de lleó amb llur mare,
morta en l'èxtasi salvatge de sa maternitat. Enterrí la lleona
partera, alabant Déu qui en mi tals meravelles havia fetes. Amb
fulles d'arbre vaig nodrir l'infantesa òrfena dels dos cadells com
si fossin estats fills meus; i vivint així en santa pau, estiguérem
per espai de dos anys.