EN QUAL MANERA ELS MONJOS FUGITIUS TROBAREN UNS PARATGES PENOSOS I
ALTRES DELITOSOS; I COM, CAMINANT MOLTES JORNADES MERAVELLOSAMENT I
SENSE MENJAR, PERVENGUEREN A LA COVA DE SANT MACARI.
Esbrellant-se al sol, veiérem una làpida escrita. La llegírem amb
els ulls plens de llàgrimes i el cor ple de Déu. Deia això:
«Aquesta làpida la posà Alexandre, Rei de Macedònia quan encalçava
Dari, Rei de Perses, i la rutilant i magnífica escampadissa de son
exèrcit en fuga. Qualsevol que vulgui entrar en aquest país, tiri a
mà esquerra, perquè a mà dreta és impracticable, ple de mal pas i de
rocam!»
Prenguérem per l'esquerra i caminàrem molts de dies més: caminàrem
quaranta dies. Una pudor de sofre que augmentava per graus, ens
prenia l'alè..., i esvanits caiguérem en terra encomanant a Déu les
nostres ànimes. Al cap d'una estona cobràrem i vérem un estany
immens, un estany de flama i en ell multitud de foc. De l'estany ne
sortiren esglaioses veus humanes, veus de plor i d'udol com de tot
un poble infernat i una veu de cel digué: «Aquest és lloc de juí i
de penes; i aquí són aturmentats els qui negaren el Crist.»
Ferint-nos el pit i amb l'esglai dins els ossos, haguérem de
travessar l'estany paorós i arribàrem a un estret de dues muntanyes
alteroses. Veiérem un home, un gegant d'immensa estatura, fermat
amb cadenes de bronze, lligades a l'espatlla, que se retorcia dins
una gran fogatera escabellada. L'udol que llançava s'oïa de quaranta
milles a la rodona. Quan ens veié més fort encara alçà la veu i més
dolorit era son clam perquè el foc crudelíssimament l'ablamava.
Apartàrem els ulls de la temerosa visió, ens tapàrem les orelles i
seguírem envant, el més lluny que poguérem de l'estret infernal; i
arribàrem a un lloc on hi havia penyals d'enorme alçària i avencs de
fondària abismal.
Allà veiérem una dona gran, dreta, convulsa dins l'aspra cabellera
llarga: un drac la cenyia tota amb una abraçada qui l'esgarrapava i
la tenyia de sang. Quan obria la boca per parlar, el drac li ficava
a dins el cap pla i li mossegava la llengua. El clam oprès de dolor
que haguera llançat, la sacsava violentament i li inflava el pit.
Llavors esglaiós i aletejant, s'alçà d'aquell freu de torrent un
esbart de veus qui deien: «Teniu misericòrdia de nosaltres, teniu
misericòrdia, o Crist, Fill de l'Altíssim». Fins en terra, en
suprema adoració doblàrem el genoll i diguérem plorant: -O Senyor,
preneu, preneu les nostres ànimes; perquè amb ulls mortals veiérem
els vostres inefables judicis sobre la terra.
D'aquí vinguérem a un altre lloc. Arbres d'alçades gegants creixíen
encà i enllà i se acopaven fins en terra. Teníen semblança de
figueres. Per ses branques hi havia esbarts d'aus volàtiques
consemblants als altres aucells; però amb persistent cridadissa
humana deien llastimosament: «Vós qui nos plasmàreu, perdonau-nos
Senyor; perdonau-nos ple de misericòrdia, perquè pecàrem davant Vós,
per tota la terra.» Sentint això se conturbà el nostre ventre i la
nostra veu tremolava sobre els llavis: -¡Senyor, descobriu-nos el
sentit d'això que veiem!- I una veu tronà del cel i respongué: «No
podeu vosaltres conèixer els misteris que veieu. Feu via i seguiu!»
Seguírem avant i arribàrem a un paratge bell i lluminós. Quatre
vells venerables de barbes blanques i oloroses com els lliris
estaven drets. Boca humana no podria dir la bellesa augusta
d'aquests ancians lluminosos. Era com una claredat que els sortia
dels ulls i il·luminava blanament la faç. Sobre el cap duien corones
d'or i pedres precioses i en les mans vibraven palmes d'heroisme
coronat. Davant d'ells tenien foc impetuós i espases afuades.
Nosaltres els diguérem: -Senyors nostres i servents del Déu excels,
teniu pietat de nosaltres! ¡Que no ens toqui la llengua vibrant del
foc, ni el tall de les espases lluentes!
Ells ens contestaren, i llur veu, dins la boca en flor, era música:
«No tingueu por: seguiu amb tota segurança el camí que Déu us
mostra. Estam aquí per guardar aquest pas fins el dia del jutjament,
quan Déu vindrà sobre els núvols del cel, a Jutjar els vius i els
morts.»
Aquests mots de compassiva suavitat ens confortaren com una unció
d'oli i de ví, i passàrem més enllà. Caminàrem quaranta dies sense
menjar: només bevíem aigua. Caminàrem, caminàrem sempre, quan ens
sortia a camí un melodiós brollador de veus innumerables: versicles
de salms triomfals flotaven i tremolaven damunt l'armonia: en la
maror flautada del càntic la nostra orella era atenta a pescar els
versets d'or qui aletejaven com aucells d'immortalitat.
Una olor divina ens embaumà com si tota la Síria, la terra dels
aromes, hagués trencat l'urna alabastrina.
Una dolçor inefable ens omplia la boca com si el Paradís hagués
espremuda sobre la nostra llengua, gota a gota, tota sa mel. Una
sopor suavíssima ens regava els membres lassos, pujava com una
caricia de seda, i... ens clogué els ulls amb un bes perfumat. No sé
quin temps dormirem deliciosament. Navegàvem per un mar de roses,
amb un vaixell de fusta olorosa, inflades les veles de púrpura. Quan
obrirem els ulls, veiérem just davant una església, amb inefables
ornaments decorada; refulgia de llum interna com un cristall
puríssim; rutilava per mil caires com un diamant. En mig de
l'església hi havia un altar gloriós; de l'altar en brollava una
bella fontana d'aigua apocalíptica qui tenia olor candidíssima de
llet.
A l'entorn de la fontana hi havia barons sants i venerables i
cantaven un càntic celestial. Quan ens veieren s'extremiren amb un
sobresalt i desplegaren tremolants ales immenses: eren Querubins.
Aquella església a la part del migjorn tenia color de maragda: de la
part austral era color de sang: de la part d'Occident era blanca com
la neu de Nadal. Estels més brillants que els que ens il·luminen
esmaltaven un cel més blau; i el sol feia més claror i calor que el
sol de la terra. Els arbres eren de més frondosa i alta copa i els
fruits més daurats i mengívols; els aucells tenien un refilar més
dolç i aquella terra tenia dos colors: per una part era blanca com
la llet, per l'altra era purpúrea com el foc.
Seguírem envant. Passàrem un riu el nom del qual ignorem. Arribàrem
a una planura on creixien vistosament herbes blanques com els
lliris. Semblava la planura blanca una vasta estesa de manà;
menjàrem a plaer i a bastament de la pastura mel·líflua. Fins
llavors érem anats fora camí. Aquí trobàrem un bell camí pla i,
caient en terra, fèiem gràcies a Déu qui l'havia estès davant
nosaltres i al cap darrer posava a lloc pla els peus fadigats.