AQUÍ COMENCEN ELS TRES MONJOS A RECONTAR LLUR VIATGE DE MERAVELLES,
I COM DESPRÉS D'ABUNDOSOS PERILLS, ARRIBAREN A LA LÀPIDA
D'ALEXANDRE.
Lloat i gloriejat sia Déu qui cascún jorn, amb meravellosos
exemples, ens invita a la perdurable alegria del cel. Nosaltres,
Teòfil, Sergi i Higini, miserables monjos qui cada dia pecam setanta
vegades set vegades, pregam-vos humilment a tots vosaltres,
santíssims pares i germans, que escolteu amb benevolença ço que us
volem contar del nostre viatge al Paradís. I supliquem-vos que doneu
fe a la nostra narració, per tal com creiem que millor fóra romandre
sens pecat que lligar els nostres llavis amb reat espaventable de
mentida. Bona cosa és abscondir el sagrament del Rei, diu
l'Escriptura; però revelar i confessar ses obres és cosa honorífica.
Nosaltres, doncs, els susdits germans, Teòfil, Sergi i Higini,
renunciàrem el món per inspiració del Sant Esperit i vinguérem al
present monestir de Mesopotamia. Poble teu volem ésser i ovelles del
teu peiximent, a l'abad Asclepió diguérem. El qual paternalment ens
admeté. Davall el jou de la regla posàrem el coll somès i férem
gustosa vida monacal amb els altres monjos germans. Passà molt
temps; i un bell jorn vinguérem a seure en aquesta vorera mateixa
del riu on seiem ara. Llarga estona conferírem espiritualment de la
vida i penitències dels servents de Déu. Els àngels els contemplaven
amb estupor, vestits amb túniques d'estora, amb pellisses de pell de
cabra; testenejant de fam, colrats de sol i serena. El món no era
digne d'ells: anaven errants per la soledat, per les muntanyes
ermes, per les cavernes de la terra. Dins de sepulcres buits
s'enterraven; menjaven pa negre i guaitaven el cel blau.
L'aigua de l'Eufrates, amb sa veu de tristor dolça, ens parlava
interminablement del Paradís antic, tancat per l'espasa vincladissa
d'un Querubí de flama. L'aigua del riu baixava amb recança de
l'ampla vena que rajà de les mans de Déu i que amb una abraçada
fresca cenyia el lloc inviolable, amb una abraçada de quatre rius,
ço és saber, del Phison qui congria l'or i l'ònix, el carboncle i la
maragda, la celidònia i la sardènia; del Gehon qui volta tota la
terra d'Etiopia; del Tigris qui va contra l'Assíria; de l'Eufrates,
finalment, qui a nostres peus s'escolava, musical i solemne,
rossegant en sa correntia troncs de llenya olorosa, fruites
ignorades, flors de misteri qui tomben de les branques extàtiques a
la deserta font del Paradís, després d'haver-se espandides
magníficament davant la solitària majestat del Senyor.
Llavors, jo, miserable pecador Teòfil vaig dir a mos dos germans
Sergi i Higini: -¿Voleu creure, germans amics, que m'és vinguda idea
de pelegrinar en nom de Déu tot el temps que de vida em resta, i
d'arribar allà on el cel se besa amb la terra? -Germà Teòfil,
digueren els altres dos: per espiritual germà major t'hem tingut i
de ninguna de les maneres ens volem separar de tu. Anem. El teu cor
ens serà guiatge i llum.
Aquella nit mateixa, ja finat l'ofici divinal, quan el monestir
dormia, amagadament sortírem. La nit era vasta i magnífica i alenava
rítmicament amb grans alens perfumats. El riu, amb sa veu de moltes
aigües, orava solitàriament; palpitava a chor l'assemblea seràfica
dels estels: semblaven les llànties de les verges de l'Evangeli qui
cremaven la darrera gota d'oli. El silenci d'aquella hora esperava
la gran clamor: L'Espòs arriba; eixiu-li a camí!
Caminàrem desset dies i arribàrem a Jerusalem. Aquells dies
s'escaigué la festa de la Santa Resurrecció. Per tots sos carrers
cantava hom: Alleluia! Entràrem en el Sepulcre i posàrem els llavis
tremolosos damunt la pedra de la Resurrecció remoguda per la mà de
l'Àngel blanc. Amb l'afany del cérvol qui arriba a la font
desitjada, embolcallàrem amb una besada llarga i feel el sepulcre
nou on Jesucrist se tombà per dormir, com un lleó, Lleó de Judà com
era, un son de tres dies. Els nostres peus se deturaven meravellats,
com els peus dels antics pelegrinants, en els atris de Jerusalem;
però el cor ens empenyia.
Adéu, Jerusalem! ¡Benaventurats els ulls qui han vist la teua
claredat! ¡Primer que oblidar-te a tu, oblidarem nostre mà dreta!
S'agafi nostra llengua al paladar si no ens recordem de tu i no
et posem al principi de totes les nostres alegries!
D'aquí partírem cap a Betlem. Veiérem i adoràrem la menjadora on,
segons el mot profètic, _el bou conegué son posseïdor i l'ase
conegué l'estable de son senyor_; ço és, el lloc on Nostre Senyor
Jesucrist no es dedignà de nèixer i on l'estel de Jacob,
profetitzat, conduí els Reis de Tharsis i de les illes, de Sabà i de
l'Aràbia, olorosa en flor i en fulla i en fum. Adoràrem el lloc, on
sobre l'or humil d'unes palles, s'apilà el Munt de blat voltat de
lliris. Tot el camp d'Efrata feia encara olor de pa. Aquest lloc és
distant de Betlem, dues milles. Pujàrem a la muntanya de les
Oliveres i besàrem la roca, on Jesucrist deixà marcada l'emprempta
suprema de sos peus quan als cels se'n muntà, entre un núvol de
Querubins, sobre les ales dels vents. Retornàrem encara a Jerusalem.
Ens comanàrem a Déu qui prosperà les pelegrinacions d'Abraham.
Demanàrem-li que es dignés ésser en els combats auxili, llum en
el camí, refrigeri en el sol, abric en la pluja. Ens comanàrem a
Sant Joan Baptista qui aparellà els camins del Senyor. Ens comanàrem
als Àngels forts perquè, segons la promesa divinal, ens servessin en
llurs mans, no fos cosa que el nostre peu trabuqués en les pedres
del camí; i a tota la Cort celestial ens comanàrem. I extenguérem
del front fins a la cinta, del muscle esquerre fins al dret, la
diamantina armadura de la creu. Així, protegits, partirem, els peus
alts, alt el cor i els ulls a l'Orient.
Cenyits el lloms amb cíngols de fortalesa, i el pit davall l'escut
de la creu, férem molta via, i al jorn qui feia cinquanta de la
partença nostra, arribàrem a la ribera del Tigris. Oloràrem el
rastre de miracle del temps antic, la bona olor del fetge del peix
que excloïa el dimoni, ço és saber, aquell fetge del peix cremat
su-baix del llit nupcial per la mà de Tobies, admès a la copulació
dels Patriarques la segona nit de continència, su-baix d'aquell llit
que Rafael abrigava invisiblement i gelosa, per ço que no fos
profanat, amb ses dues ales arcangèliques, segons llargament és
recontat en el llibre del dit Tobias. Aquest riu haguérem de
travessar, nedant, per entrar en la terra dels Perses. Un camp s'hi
estenia, ample i llis, que en llengua d'ells havia nom d'Asia. Allà
fou que el braç del Galileu, per ministeri de Mercuri, màrtir, nafrà
de mort Julià l'Apòstata.
Passat aquest camp, entràrem a una ciutat, Kitissefodo per nom, on
dormen el son de pau Ananias, Azarias i Misael, qui foren llençats
al foc i no es cremaren, segons que bellament reconta el profeta
Daniel. Menjàrem aquí, en temor de Déu, i sacrificàrem, volenters,
l'holocaust d'un himne. Quatre mesos vàrem despendre per travessar
la Pèrsia a peu, i arribar a terres d'India. Una casa de pinta en
ampla oberta trobàrem avinent i entràrem, amb aquestes humils
paraules: «La pau sia en aquesta casa i en tots aquells qui habiten
en la casa!» Ningú ens respongué. Era deserta i hi sojornàrem tres
dies. Al dia quart, compareixen terriblement armats un home i una
dona. Amb posat de reverència humil ens hi acostàrem... Ells
fugiren, i al cap de poc temps retornaren amb un exèrcit d'Etíops.
N'hi havia més de tres mil. Voltaren la casa i li calaren foc, per
ço que ens cremessin de viu en viu. Nosaltres invocàrem a Jesucrist:
«O Vós, qui escampàreu tota la sang per extingir la flama eterna,
salvau-nos!» Ardidament saltàrem del setge impetuós d'aquell
incendi, però caiguérem en llurs mans. Tancaren-nos en la foscúria
mal olent d'una presó. Assentats en tenebres i en ombra de mort,
no hi havia qui ens portés ni pa ni aigua. El dejuni ens assecà i la
fosca ens engroguí. Després d'alguns dies, creient ells que seríem
morts, obriren la presó; i en veure'ns, orant, agenollats en oració,
ens tragueren, ens assotaren i ens deixaren anar. Vuitanta jorns
passàrem sense menjar res. Testimoni ara en donem i sabeu que el
testimoni és ver.
Sortits en bé d'aquest primer perill, alçàrem el cor a Déu. El
nostre cor era ple d'agraïment i tremolava, com un salteri de deu
cordes. Bandejats d'allà, qui sap els dies que caminàrem i les
terres que passàrem, sempre de cap a l'Orient. Arribàrem en un lloc
admirable, poblat d'arbres altíssims, bellament espletats de fruites
sucoses, dolces com la mel. Advertits per manaments saludables i
formats per l'exemple i la paraula divina, gosàrem llevar els ulls
al cel i dir: «Pare nostre, qui estau en el cel; a nostra llarga fam
una taula havem parada en el desert; amb un festí d'aucell ens haveu
regalats; amb fruites suaus i amb aigua viva.»
D'aquí entràrem en terra de Cananeus. Viuen en lludrigueres com els
conills i les renards, que ells mateixos excauen en la pedra. Són
encara més rics que no el Fill de l'home, qui no tenia lloc on
tombar el cap. On se vulla vèiem uns ulls, plens d'astorament,
oberts damunt nosaltres. Però els Cananeus no ens feren greu ni
damnatge, per ço com la mà de Déu ens voltava amb un escut
inviolable de incolumitat.
Sempre vers l'Orient per on Déu ens visità amb entramenes de
misericòrdia. Amb cent i deu dies de camí arribàrem a la terra dels
Pigmeus. No s'alcen de terra més d'una colzada. Vingueren,
agressius, en flotó innumerable, espès i menut, de cap a nosaltres.
I jo, miserable pecador Teòfil, vaig dir a mos dos germans Sergi i
Higini: Deslligant els nostres cabells, au! contra ells! Quan ells
ho veieren, varen pendre llurs fills i fugiren.
Sempre de d'allà! Arribàrem a un mal pas esborronador. Un caminoi
estret i mal cabal s'esmunyia, com un reptil, entre penyalars
formidables: esculls deixats en sec per una mar primitiva; ossamenta
petrificada del Leviathan o del Behemot, ferit de mort per
l'Arcàngel, vencedor de monstres; avenc qui amb la gola oberta
engoliria el Jordà. El freu paorós se revinclava per la tenebra, com
una arrel morta del món. Semblava que la Mà de Déu hagués romputs
els forrellacs eterns i aparegués, oberta, violada, l'alta porta de
la Mort, l'entrada negra de l'Eternitat. Cap raig de sol atravessava
amb sa agulla d'or aquella negrura llefiscosa. Cap arbre hi creixia;
cap herba hi grillava. Allò era un bull de reptils o un cau de
monstres. Allà serps i dracs, àspids i basiliscs, vibres i
miscornis. Brúfols de pell de porc, dormien en la humitat i alenaven
amb un rogall espantós. Déu alliberà la nostra humilitat tremolanta
de la banya dels unicornis, i el nostre peu passà, sense dany ni
ofensa, sobre els àspids i els basiliscs, i pogué calcigar els
lleons i els dragons. Però l'esfereïdora xiuladissa de les serps,
atravessà, com una espasa freda, les nostres entranyes contorbades i
eixordà les nostres orelles per espai de vuit dies.
El paratge així com anàvem avançant, esdevenia més terrible; les
roques eren més esquerpes i més cairades; més angosta i humida la
gola del reptil tenebrós. Adés s'adreçava monstruosament. Adés
s'abisava sense fi. Set dies hi estàrem enrocats sense poder donar
passa envant ni enrera. Comparegué un cérvol, qui duia presa a son
cap arborescent una tètrica auriola de fosforescència. Bramulava
davant nosaltres, bramulava amb una blana tenacitat. El seguírem; la
petjada intransitable continuava i s'anava estrenyent: l'ossamenta
del Leviathan mort esdevenia més colossal i escardalenca: amb
treball sens fi passàrem i arribàrem a un camp pla i gran. El mal
camí era finit, però encara les tenebres estenien molt més vastament
llur pavelló. El nostre pas contorbava el son d'animals monstruosos
que nosaltres no podíem destriar sinó per un apilotament més dens de
tenebres; s'alçaven de terra amb lentitud, s'allunyaven un poc, i se
tornaven a tombar. Tenien semblança d'orifanys. La fosça es movia
com si anàs d'un punt a l'altre el ser qui vestia aquella amplíssima
dalmàtica de vellut tenebrós. -O Déu! ¡Tocau amb vostres dits
lluminosos les nostres pobres pupil·les cegues i s'ompliran de llum!
¡Féu brillar Vostra llàntia: il·luminau les nostres tenebres!-
diguérem. Una coloma càndida ens apareix. Traçava en la fosca humida
una tènue claredat de llet. Fent sonar ses ales argentines ens
invitava que la seguíssem. La seguírem: la nit anava minvant per
estones... i vet-nos aquí ja en plena llum, els ossos glaçats de
fred, la túnica d'estora regalant la rosada lúgubre d'aquella nit
immensa. Grat sia a Déu qui fa sortir el sol sobre els justos i
sobre els pecadors i ens abrigà amorosament amb un mantell llarg
d'or, madorós i tebi.