AQUÍ ELS MONJOS DESEMBARCATS TROBAREN ELS DOS PROFETES HENOC I ELIAS
I PARLAREN AMB ELLS, EN EL PARADÍS DE DELÍCIES.
Vagant sota els ombratges odorants dels grans sapins i cedres,
polsats per una aura melodiosa, com un vol d'àngels; per una
praderia, dolça al peu, florida de safrà; en solaç i conversa, de
dos en dos o de tres en tres, trobaren els monjos, Sants i Santes,
qui els feien una graciosa salutació. Tots ells eren bells de veure
i polidament abillats. Però ningun d'ells els va dir res, sinó Henoc
i Elias, els quals eren vilment vestits, amb grosses vestedures de
sac, a guisa d'ermitans. I de veure els monjos advinguts, molt
s'alegraren, i els saludaren afectuosament i els demanaren de noves.
Sant Brandan, el capitost de l'expedició, duc i guia dels monjos
errants, els respongué i els va dir com eren partits del cenobi, per
gran amor enyorívola de la Terra de promissió, i com en el viatge
septennal havien trobades malanances i ventures. I el mateix abad
els demanà qui eren ells ni qui era aquella altra gent qui per allà
vagava. I el més ancià d'ells dos i el qui portava el sac més gros,
sí obrí la boca a semblant parlament: -Nosaltres dos som profetes:
aquest és Elias i jo som Henoc. Dret, enmig d'una plaça, abans que
el diluvi fos, jo predicava al poble i el sermonava de la fi del
món, i li explicava com Déu havia comanat a Noé que fes l'arca per
ésser ell i sa família, escàpols de la pluja i del davassall de les
catarates imminents. I moltes més coses bones encara deia. I veu's
aquí que, arribat el temps, un jorn dementre al poble incrèdul
predicava, foren sobtats de llampegueig i tronadissa; i jo, així
vestit de sac, com me veig, oí sobre ma testa esclafir un tro
fortíssim, i em vaig sentir abraonat no sé per qui, i em viu portat
en aquest lloc, i fou-me dit: -Estigues aquí, fins a tant que vindrà
l'Anticrist, el qual, voldrà raure de la faç de la terra la fe del
Crist, amb sermons i amb miracles, amb benanances mundanals que
prometrà, i amb turments que farà patir. Llavors tu novellament
seràs tramès al món, i el convenceràs de falsedat i de pecat el
reptaràs, i amb ell lluitaràs baronívolment i retràs a Déu
testimoni, remembrant el Vell Testament.
Quan Henoc hagué dites aquestes coses, callà; i Elias digué: -Jo som
aquell gran profeta, del qual, en molts indrets i bells, parla
l'Escriptura. Ja feia temps que el món era estat renovellat, i eren
ja ben eixutes les aigües del diluvi. Un dia jo predicava, voltat de
poble, i sobtadament vingué del cel un llamp encegador i jo em sentí
arrabassat per sa urpa de foc i emportat en el tro de ses ales
acérrimes; i deixat en aquest paratge noble; i fou-me comanat que
d'aquí no em departís, fins a tant que Déu trametrà el fill de la
perdició, el Dragó de Babilònia, ço és, l'Anticrist; el qual molts
profetes profetaren, i no res menys Sant Joan l'Evangelista en
l'Apocalipsi. La qual és una visió que li aparegué, quan estava
transportat i esbaleït la nit de la Cena del Senyor, per la greu
fellonia que n'hagué quan oí que Judas lo traïria. Vius i sans
nosaltres dos, amb aquestes mateixes vestidures de drap vil, aquí
estarem fins que el dit temps de la vinguda de l'Anticrist sia
arribat. I del temps ençà del nostre transportament, no hem menjat
ni begut res, ni dormit; ni hem tornat a veure fosca ni hem tinguda
malaltia ni qualsevulla altra cosa desplaent. Sempre és de jorn
clar, com ara veis, i el temps sempre és temperat, ço és, primavera.
I no ens reca gens d'estar-nos aquí tant n'és l'estatge delitós per
l'aire pur, per les pedres precioses, per les herbes balsàmiques,
per les flors odorants, per les aus cantadores qui mai callen. I
tals serem el dia que d'aquí ens partirem, com érem el jorn que hi
arribàrem. I no serem més vells ni més febles, i no perdrem un
cabell del cap ni un pel de l'esquena. D'ençà que nosaltres som
aquí, altres pelegrins són arribats i s'hi varen estar fins que a
Déu va plaure. Vosaltres haveu d'estar-hi quaranta dies i no pus.
Anau i vejau ço que us placia.- Els monjos se n'anaren, vagant sense
camí cert, i trobaren velles fontanes molsoses que infantaven rius,
i rius que en mil rierols se departien, trobaren frescors opaques i
belles valls per on corrien, lliscant amb peus d'argent, els
flumicells reguívols. El procurador acompanyava'ls per tot arreu.
Però els monjos tenien desig molt viu de veure l'arbre d'on Adam
collí la poma, ço és, l'arbre de la ciència del bé i del mal,
l'arbre de la vida. A Déu no plagué que el veiessin. Ni fam ni set
sentien, ni ninguna altra cosa que els fos desplaer ni enuig. Vera
cosa és que un dels monjos volgué gustar, mes no per set que hagués,
l'aigua d'aquelles fonts; i en trobar una font ja bevia de l'aigua.
L'aigua que bevia de continent s'evaporava en suor, que per altre
conduit corporal no eixia. I encara tocava aquelles herbes suaus qui
li embaumaven les mans i palpava la seda viva de les flors i les
fulles dels arbres meravellosos. Camina caminaràs trobaren una bella
selva espessa d'arbres. Central i immens senyorejava aquella foresta
un arbre insigne, de fulles blanques com la neu, daurat i carregat
de fruites grogues. I en el cim d'aquest arbre hi havia un enorme
plomall, ço és, un aucell grandiós semblant al paó en el coll i en
la cua i en les ales; pero la grandària era deu voltes major. I
cantava amb sobirana dolçor un càntic més dolç que la mel i la
bresca. I el seu càntic era de veu humana i de versicles de salm:
_Quis similiter tui, Domine Deus, quis similiter in virtute est qui
faciat magna opera virtutis? Tu solus qui regnas in aeternum_ (Qui
és semblant a Vós, Senyor Déu, qui és semblant a Vós en la virtut,
qui fassi grans obres de virtut? Vós sol qui regnau eternament).
I aquest altre: _Beati qui te viderunt et electi sunt in salutari
tuo_ (Benaventurats aquells qui us veieren i elegits foren en la
vostra salvació).
I en havent finat el càntic, obrí la glòria fabulosa de ses ales
i volà a l'altra banda del riu. Avençaren encara els monjos seguint
el solc enlluernant que obrí amb son vol l'aucell, xipollejant de
pedreria. I arribaren a un bosc fullat de púrpura i or, com les
nostres hortes per l'autumne. I semblant era que aquest bosc era
presa d'un incendi fresc i que l'aire era ple d'una combustió de
llenyes i de reïnes precioses, ço és, encens i àloe, i almesc i
bàlsam i ambre i roses i gessamí. I no feia l'incendi gens de fum ni
feia ofensa a la verdesca gerda, ans la refrigerava, com l'aspersió
gémmea del rou. I mentre amb els ulls perseguien la volada fugitiva
de l'aucell, veieren que anava cap als monjos un gran àngel, les
salvatgines ales teses, la vestidura rossegant. Era azalt i gentil,
com un fadrí de quinze anys. ¿Sa formosor qui la recontaria? Al cap
cimal d'un arbre aturà el vol, tremolós i harmoniós; i obrí la boca
a un bell cant. Aquest cant fou de vint-i-quatre cobles i era cant
d'amor així com de donzella enamorada. I quan l'hagué acabat de
cantar, així digué: -Aquest càntic és de l'ànima justa la qual vol
pendre per espòs el Fill de Déu, qui és un bell donzell, gentil,
savi, prou i ardit, cortès, ric i ple d'alegria. I aquestes belles
qualitats no poden tenir minva ni canvi. Avui se compleixen els
quaranta dies del vostre adveniment; perquè cuitau de veure i oir ço
que a Déu li plau que vejau encara i oigueu. Missatgeria us port de
Nostre Senyor que Ell donarà salut, ço és, glòria de paradís a les
vostres ànimes quan passin d'aquest món.- I alçà el vol i se'n tornà
per allà mateix per on era vengut. Dins la soca d'una vasta alzina
negrejant antiga de dies, dura com el pedreny, un gran eixam
mel·lificava, incansable i brunzent; les abelles entraven i sortien,
les ales d'acer, les cuirasses d'or; la remor que feien era més
dolça que la remor mel·líflua d'un salteri. Sense paor dels monjos
àdvenes, pasturadores lentament, veieren grans ramades d'ovelles,
grosses com els bous, d'anyells i de cabrits, de cérvols i
d'unicornis, de llebres i de cans, en segura i pacífica companya.
Enguirlandats de flors els capets rulls, cantant i dançant,
arribaren rosats estols infantívols. La veu era fresca per causa
dels pocs anys, i clara i suau i alta, com la veu de les fontanes
perennalment jovenils. En un altre indret, veieren set cavalls,
d'una nival blancura, polidament guarnimentats; i set tendes
blanques i set esglésies de set enormes pedres precioses. En cascuna
d'elles, tallat dins una gemma, hi havia un dels Set Sacraments; la
una era tota de crestall, l'altra era tota de rubí, la terça de
safir, la quarta de topaci, la cinquena d'ametista, la sisena de
maragda, la setena de coral. I en cascuna d'aquestes esglésies,
havia-hi set altars i set llànties cremants; la greixor que cremaven
era bàlsam. Davant aquestes set esglésiès obria's una plaça gran; i
en mig d'aquesta plaça sí hi havia una gran columna de calcedònia,
llavorada amb maestria, mostrant en relleu tot el Vell Testament i
el Novell. I al cim d'aquesta columna hi havia una bella roda tota
plena de campanelles. El so que sonava en aquesta roda era preciós,
mesclament de timbal, d'arpa i de cítara, acord de viola i timpan,
salteri, decacordi i flauta, veu d'orgue multiforme. Arribats a la
vora d'un gran riu, Sant Brandan els digué: -Fills, aquest riu és
tan gran per amplària, que no el podem passar, i per ço com
migparteix aquesta illa preciosa, no podrem saber ço que hi ha a
l'altra banda.- Acabava de dir això, quan els aparegué un hom
bellament vestit i abillat, plaent de veure, el qual s'acostava
cantant una cançó plaent d'oir. I duia un esparver en la mà. Molt
cortesment saludà els monjos i després els abrassà i els besà en la
boca i a tots els anomenà per son nom i no s'oblidà de ningun com si
sempre fossen estats en companyia. I després digué aquest versicle
del salm: _Beati omnes qui habitant in domo tua, Domine, quoniam in
saecula saeculorom laudabunt te et exultabunt; et lauda habitatio
Sion, quia magnus in medio tui Sanctus Israel_ (Benaventurats tots
aquells qui en el vostre casal, Senyor, habiten; per segles de
segles us lloaran i exultaran; enjoia't Casa de Sion, perquè en mig
de tu hi ha el Gran, el Sant d'Israel).
I digué tot seguit a Sant Brandan: -Germà amic, servent de Déu;
aquesta és la illa amorosa, que haveu cercada per molt temps, dies i
nits, i mesos i anys; i per la qual heu endurat enyorances i fatics,
perills i malanances. No la poguéreu trobar tan aviat, per tal com
Déu volia, primerament, mostrar-vos diverses coses secretes i
meravelloses, que Ell obrà en les partides del Ponent, per terra i
per mar, de les quals algunes ja n'heu vistes. Però no és res ço que
heu vist en esguard de ço que encara us roman a veure, quan sereu
passats d'aquest món. Ara tornau-vos-ne arrera amb la vostra nau,
cap al monestir d'on eixíreu. Allà compliu la vostra penitència, en
honor del vostre Salvador qui us la guardonarà amb perpètues
eternitats. Benaventurada l'hora que nasquéreu en aquest món; puix
per mercè de Déu graciosa, sou estats en la Terra de promissió dels
Sants, en aquell hort de delícies que Déu donà al prohom Adam,
comanant-li que fruís de tota cosa a son franc arbitre i voler,
exceptat un bell arbre carregat de pomes. El mateix jorn que Déu el
meté en el paradís terrenal, el prohom Adam ja pecà, trencant el
manament; puix més tost volgué abellir-se al prec que li feia sa
muller, la profemna Eva, els quals no més mig jorn en el paradís
s'estaren, ço és, tot un mati fins a hora de nona; i no pus.
Arribada és l'hora del vostre departiment i retorn al monestir d'on
eixíreu. Allà estareu fins a tant que Déu us cridi per via de
mort. Molts anys, i encara molts segles després de la vostra fi,
serà recontada aquesta gesta vostra i pelegrinació a la illa
venturosa, que als vostres successors serà donada, quan començaran
les persecucions de cristians per l'Antecrist. Jo som un dels Àngels
de Déu; i m'ha tramès per ço que us veiés, i vosaltres a mi em
veiésseu i per ço que us digués que partísseu.- I com una boira,
blanca i flonja, l'Àngel s'esvaní.
Prengué Sant Brandan amb sos monjos el camí més dret de retorn i en
quaranta jorns, arribava la nau a la illa monàstica. Tots eren sans
i saus i bells i grassos i més joves que quan partiren. Tant tost
com foren pervenguts a la ribera, començaren a cantar alegrement el
salm: _Lauda, Jerusalem, Dominum; lauda Deum tuum Sion_ (Alaba, o
Jerusalem, al Senyor; alaba, o Sion, ton Déu).
Tots els monjos del monestir, sobtats per la insòlita cantoria,
sortiren llestament a veure qui eren aquells qui tan bellament
cantaven. I conegueren l'abad llur i els altres germans monjos i els
feren graciós recebiment i devotes reverències. I Sant Brandan donà
la benedicció a tots, i després els donà pau i una besada a la boca.
Que ell també, per la seua gran santedat pregui a Déu per mi i
m'atorgui mercè de fer bona fi de l'ànima i del cos. I encara pregui
a Déu per tots aquells qui aquesta llegenda sua llegiran i també per
aquells altres qui volenters oiran aquesta història per honor de Déu
i de mossenyer Sant Brandan qui fou sant hom i honest religiós, des
de la seua infantesa ençà fins al jorn de la seu mort. Amén.
LES INCANSABLES PELEGRINACIONS DELS TRES MONJOS TEÒFIL, SERGI I
HIGINI.
I
EN QUAL MANERA FOU MULTIPLICADA LA SEMENÇA DE L'ABAD ASCLEPIÓ, SOTA
EL GOVERN DEL QUAL EREN TEÒFIL, SERGI I HIGINI, PELEGRINS DEL
PARADÍS.
A hora de nona, llevats de terra, on seien, després de la refecció,
tots els monjos del monestir de Mesopotàmia de Síria entre els dos
rius, Eufrates i Tigris, anaven i venien piadosament en lentes
converses espirituals. Allà on el patriarca Abraham havia plantada
sa tenda, Asclepió hi plantà un esqueix de palmera; i devingué pare
i abad d'una nombrosa descendència de monjos. Els camps de l'erm
germinaren brostes d'olor. A la sement sembrada per la mà sol·lícita
de l'abad, advingué la multiplicació del cedre del Líban,
transplantat dins la casa del Senyor. Si qualque volta, una secreta
carícia afalagava les fibres de sa espiritual paternitat, ell les
trepanava amb el clau de la temor de Déu, perquè prou bé sabia que
estava escrit: _Aquell qui planta no és res, ni aquell qui rega;
sinó Déu qui hi dóna creixença_.
Un bell jorn, doncs, tots s'eren asseguts a la bella vora de
l'Eufrates a l'entorn de tres monjos qui tot just arribaven d'un
viatge de meravelles. Havien volgut anar a veure el Paradís terrenal
fresc oasi del món, qui encara deu estar en flor i en son primaveral
efluvi. La flora genèsica creix davant Déu, creix encara, immensa
salvatgement i sense fi. Les mandràgores són arrupides felinament
sots l'ampla copa meditativa dels sapins de cabellera olorosa, com
aquella de la Magdalena; llurs fruites misterioses ningú no les
cull. Els cedres multimilenaris, enyorosos, mediten els jorns
antics, dins la inculta barba que els vesteix de dalt fins a baix,
com als Vells del Desert.
El sol queia. Els monjos escoltaven boca closa i remugant un
balbuceig d'estorament, baixes les testes dures com un roc, pelades
com els caps del voltor, despullades per l'esglai de meditar sempre
seguit els anys eterns: acalats els ulls sense fulgor de tant mirar
els cingles tenebrosos per on se revinclen els camins de
l'eternitat. L'onada de llurs barbes s'enderrocava, hirsuta i
blanca, sobre el pit; i badant l'orella resseca com una flor eixuta,
bevien la meravellosa infusió. Els monjos començaren de parlar així.