AQUÍ COMENCEN ELS MONJOS D'ENTRAR EN LA CONTRADA DEL TERRENAL
PARADÍS.
Passats els quaranta jorns, quaresma de delícies, el procurador menà
els monjos a la nau i els digué que hi entrassin i s'embarcà amb
ells. Navegaren fins al sol post i sentiren-se envaïts i
embolcallats d'una aubaïna tan densa que l'un no podia veure
l'altre. En poca estona, aquella boira impalpable i subtil començà a
estremir-se i s'esquinçà en mil vels flotants; dispersió de núvols
llanosos davant la faç i l'aüc del Vent. Aquell cap d'oratge degué
esbatanar les portes del Cel, qui, sobre els caps llurs, portejaven
tronadores. D'un cinyell de llamps freqüents era cenyida la foscúria
dels horitzons. I encara aquell crepuscle imaginós infantava
follament núvols i més núvols, ciutat de foc, amb murs d'aram roent
i amb torrelles de flama. Per arribar a la ribera benaventurada
calia travessar aquell camp de foc on imperava l'Esperit de les
Tempestes. I Sant Brandan endreçà a sos monjos aquest bell sermó: -
En la profunditat d'aquell incendi és la illa preciosa que anam
cercant, ara fa set anys complits. I per ço com sou estat ferms en
la fe i amb paciència, i heu endurat tan llargues tribulacions, Déu
vol consolar l'incansable desig i al nostre viatge errívol posar
terme. Experimentat haveu com per moltes maneres de treballs i de
malanances va hom al paradís, altrament anomenat, reialme de Déu.
Per cap altre camí pot anar hom, sinó per aquest camí de les
angoixes corporals i espirituals. Així hi anaren els sants i les
santes de Déu. A saber haveu que les coses estranyes de veure i
creure que fins ara plagué a Déu mostrar-vos, no són res en
comparació d'aquelles que encara veureu, en la noble Terra de
promissió dels Sants, que Déu ha promès donar a tots els feels qui
moriran en estament de gràcia i en via de salvació. Per això
escrigué Joan l'Evangelista: _Benaventurats els morts qui moren en
el Senyor; per ço com les obres llurs meritòriament els segueixen i
trobar-les han en l'altra vida, qui no haurà mai fi_. I aviat veureu
la prova d'aquella dita que digué David en un verset: _Beati qui
habitant in domo tua, Domine_ (Benaventurats són aquells qui en
vostre casal habiten, o Senyor).
I Déu mateix va dir quan anava pel món, plè de gràcia i de veritat,
vestit amb la tràbea d'aquesta mortalitat corpòrea: _En el casal de
mon Pare, hi ha moltes mansions_.- Aquestes paraules digué el sant
abad i encara moltes d'altres, puix per espai d'una hora durava el
bell sermó. I la nau anava caminant cap a claredats sempre creixents
i els monjos contemplaven un sol nou i unes estrelles noves, més
grosses i més vives, com brillen els estels del nostre cel, després
que els rentà la pluja. I veíeren els set planetes vagar pel cel,
tots nets i clars. I veieren una gran clariana, en comparança de la
qual, la llum del nostre sol, era dol i fosca. I com més anava la
nau, més bell se mostrava el cel i l'aire era més clar i més
lluminós el dia. Rítmicament, en ondes blanes, a l'olfacte dels
argonautes sants, arribava l'efluvi dels vergers inviolats, i
l'aucellada concordant de les intactes riberes próximes. D'aquell
plaer errant cuidaven a defallir; i l'esperit més àgil, per gran
amor de la Terra promesa, era anhelant d'eixir de la feixuga presó
del cos. Quan la nau, amb son bec, tocà l'arena rossa de la illa de
la Promissió dels Sants, els monjos amb gran reverència lloaren Déu
i entraren cantant aquest himne: _Te Deum laudamus: Te Dominum
confitemur_.