AQUÍ EL PROCURADOR DELS POBRES DE CRIST S'AJUNTÀ ALS MONJOS I ELS
MENÀ AL PARADÍS I S'HI VA ESTAR AMB ELLS.
I encara digué més el procurador: -Jo vull esser el vostre companyó,
i menar us vull i conduir a aquell lloc on teniu voluntat d'anar;
car sense mi, no podríeu mai trobar la terra vertadera de la
promissió dels Sants. En veritat, jo sé que a Déu plau que vengui
amb vosaltres per donar-vos endreçament i portar-vos, d'ací d'allà,
per aquell paradís de les delícies, lo qual Déu ordenà en la terra
al bell mig del món i hi allotjà a Adam, el primer home, i féu-lo
guardià i senyor de tot ço que hi havia dins, exceptat un arbre que
Déu volia per Ell: tants n'hi havia donats dels altres, que
bellament li hauria pogut guardar aquell per Ell, emperò, no ho
féu.- Ço digué el procurador.
L'abad muntà a la nau amb aquest home i els seus monjos. I com ell
entrava en la nau, el darrer de tothom, tots els aucells d'aquella
illa, petits i grans, ajustaren-se a la ribera, per al comiat. D'una
randa d'ales viva era plè l'aire, i d'una lleugera tremolor de vol;
car els uns voleiaven, esquius i lleus, i no eren gosats de posar-
se; altres, vinclaven els rams amb llur alada lleugeresa, espessos a
manera de fulles, mig florint i mig volant, eixerits i brunzents i
arraïmats. I tots començaren a cantar meravellosament i a la una; i
d'aquella cantoria tothom n'era joiós i consolat, i no els bastava
cor per abandonar la ribera alada i sonora. I el bon home insistia
en dir: -Hissau veles i anem-nos-en a la bella ventura.- I com
començaven a desplegar veles, arribà encara un gran esbart d'aucells
blancs com la neu; i uns eren menuts menuts com a mosques, i altres
una mica més grans com abelles i altres encara més crescuts com les
buscaroles; i volaven i revolaven, i muntaven i davallaven, sense
aturai ni repòs, i cantaven a manera d'homes i de dones i d'infants
i suavíssimament deien aquests versets: _Dominus prosperum iter
faciet illis in tempore et implebit desiderium illis; spes omnium
finium terrae et in mari longe; laetamini in Domino et exultate,
justi, et gloriamini omnes recti corde. Gloria Patri et Filio, etc._
(El Senyor prosperarà els llurs camins i complirà llur desig;
esperança de tots els termes de la terra i en les llunyanies de la
mar; alegreu-vos en el Senyor, els justos, i exulteu i gloriegeu
tots els dreturers de cor).
I cantaven alternant aquests versets en tal manera que quan cantaven
els uns romanien callats els altres. Finit aquest cant preciós, Sant
Brandan i aquells qui amb ell eren, començaren de navegar fortment
cap a Llevant; i quan els veieren partits, els aucells així mateix
se n'anaren. I la nau errant tocà un dia la ribera i entrà en el
port d'aquella illa, on sojornava el procurador. I en entrar-hi,
tots començaren a cantar _Te Deum laudamus: Te Dominum..._ I el
procurador fou el primer d'eixir de la nau i de saltar a terra, i
detràs d'ell tots els altres monjos. Quaranta dies s'estigueren en
aquella illa del procurador, el qual copiosament sadollà de totes
coses bones i els acompanyà per totes aquelles riberes, d'on era el
guardià, i els mostrà tota quanta cosa hi havia plaent de veure. La
bella aigua decorrent, entre l'herba verda que s'abellia a sa
carícia lliscant, passava cantant sa fresca cançó rodoladissa. El
cel, aquí, més rioler i ample, vestia el camp d'una claror purpúrea.
Enflairava l'ambient odor d'estepes i garriga i de terra flonja,
humida i núbil. Mesclaven els balsàmics alens la sàlvia i el romaní,
la menta i les violes, la murta i els lliris. Sospiraven perfum,
adesiara, els tarongers deliquiosos. Els fruiters hi eren
agegantats, esponerosos salvatgement, i de totes maneres; i en les
branques llurs, en companya i pau regnaven ensems la primavera en
flor i l'autumne d'or. Eren perennalment poncellats i fruitats i
fullats, pruneres i pomers. A la vora dels torrents, codonys
autumnals i cireres de maig mesclaven sang amb ivori. Els préssecs i
els albercocs, mostraven entre la verdor, llurs galtes odorants i
vellutades. Els garrofers rodons, sota la volta immensa de llur
brancam, abrigaven els castanyers hirsuts, rodons felinament i
estarrufats. Del pas dels monjos estranys en fugien esquivament les
bestioles. Sospeses d'un fil d'or, espaumades de l'embriagament,
dins la voluptat del sol tebi i dels aromes, gronxàven-se les
tarantes, que en veure els viatgers s'enfilaven branca amunt.
Corrien a amagar-se els grills, que amb llur monocordi nocturnal,
fan la solitud sonora. Els rams eren plens d'aucells, qui
dulcífluament cantaven. Si altre paradís no hi hagués, sinó aquest
dels aucells cantant, ja a bastament seria per emparadissar i
beatificar aquell qui els sentís. Les perles de música que esgrana
el rossinyol, la veu d'argent i seda de la merla, ni el doll de
notes roents de l'alosa, dard de llum, ni aquell càntic que fila
subtilment, damunt un ram de bruc, la cadernera, al càntic d'aquests
aucells paradisíacs, podia hom comparar.