AQUÍ TROBAREN UNA MAR CLARÍSSIMA, EN EL FONS DE LA QUAL HI HAVIA
TOTA ESPÈCIE DE VOLÀTICS DEL CEL I BÈSTIES DE LA TERRA.
Una vegada, Sant Brandan havia de cantar missa en la nau, en el jorn
festival de mossenyer Sant Pere, l'apòstol de les mans clavígeres; i
ensems amb sos monjos, veié una mar tan trasparent i clara que els
era semblant que no hi havia gens d'aigua, com fos que clarament
destriaven tot ço que hi havia en el fons: gran diversitat de
bèsties qui anaven per ci per llà, de les quals unes eren grans i
les altres eren petites i els semblava que haurien pogut abastar-les
amb la mà. Encara els era semblant que veien una noble ciutat, amb
palaus cristal·lins i torrelles arborades. Les bèsties semblava que
eren ovelles i cabres, porcs, cans, llops, bous, ases, lleons,
brúfols, onsos, muls, dragons, liofants, gaceles, cérvols. Veient
els monjos que l'abad volia cantar missa, pregaren-li molt
devotament que es volgués abstenir de cantar-ne, no fos que les
bèsties malignes qui eren al fons del mar no ho sentissen i els
fessen damnatge i tribulació. La faç de l'abad empedreïda, que mai
no havia rigut, aquesta vegada s'amorosí del llampec vermell d'un
somriure, tan fonedís, tan fugitiu, que aviat sa cara tornà a la
pristina immutabilitat, i aquestes paraules els digué amb una
gravetat lenta: -Molta meravella em do com sou tan necis i homes de
tan poca fe. Apar que teniu més temor d'aquestes bèsties qui
pasturen pels solatges de la mar profundíssima, que d'Aquell qui és
Senyor del cel i de la terra i d'aquests avencs abismals i
d'aquestes bèsties i d'aquests peixos. Si us esquivàreu d'aquella
bèstia pèssima marina, que semblava que us volgués engolir, i del
grif, i del peix Jasó en l'esquena del qual féreu flamada i ell
s'estava quiet, i de la mala mar i de la maltempsada de quaranta
dies; i encara d'altres perills molt grans: bellament sereu escàpols
d'aquest ramat de bèsties submarines que són, lluny de vosaltres,
més de cinc milles.- Ço l'abad els va dir. I començà a cantar tan
fortament com pogué, i lloava a Déu santament. L'alta veu robusta,
s'escampava pel mar solemnial, i feria els abims i arribava a les
estrelles. I tan tost com començà a cantar, els monstres jussans
alsaren el cap i anaren acudint a l'ofici, uns sota l'aigua, altres
a flor d'aigua. Tan espessos eren com els mosquits que es posen
sobre el vi. Cap d'ells no tocà la nau. Tants eren que on se vulla
els monjos mirassen, no veien més que l'estesa de bèsties i l'estesa
del cel: sota l'aplec monstruós l'aigua despareixia. Com la missa
fou cantada, totes feren gest d'anar-se'n. I la desfilada dels
monstres marins davant Sant Brandan i sos monjos astorats durà vuit
dies.