AQUÍ APAREGUEREN ALS MONJOS TRES POBLES, ÇO ÉS, TRES COMPANYES DE
GENT, I UN DELS MONJOS HI ROMANGUÉ VIU.
I caminant i fent via per la mar, veieren una illa molt llunya
encara d'ells. I l'abad els diu: -Veieu vosaltres aquella illa,
lluny, que jo veig?- I ells respongueren: -Si fa.- I l'abad els
demanà: -I què hi veieu?- Ells digueren: -Nosaltres hi veiem tres
pobles, ço és, tres flotons o sien companyes de gent; i una companya
és d'infants petits i la segona és d'homes joves i la terça és
d'homes vells.- I l'abad els diu solemnialment: -Jo us faç a saber
que un dels nostres germans romandrà en aquesta illa amb un
d'aquests tres esbarts.- Els monjos començaren a demanar-li: -Vulles
dir-nos, mossenyer, qual és aquell qui deu romandre en aquesta
illa.- Sant Brandan els mostrà quin seria aquell monjo qui havia de
romandre, endarrerit, amb una d'aquelles companyes; i aquell monjo
en fou tot pensívol i consirós. El qual era un d'aquells tres
germans qui darrerament anaren en seguici de Sant Brandan i eren
fuits del convent amb peus clandestins i sigilosos. Acostaren-se a
l'illa, la qual era planera, al nivell gairebé de l'aigua de la mar,
sense pedres, sense arbres, sense herba, sense fulla i sense bri que
el vent pogués moure. Molt gran i molt gentil era aquesta illa tota
coberta d'uns com a grans de raïm madur; d'aquests grans uns eren de
groga color, com el topaci; i altres eren vermells, com la magrana;
altres eren blancs com la neu. D'una companya de gent a l'altra hi
havia un espai buit, com un tret de pedra que llança hom. I cascuna
de les companyes cantava amb una dolçor mel·liflua, i quan cantava
la una callava l'altra; i ningú se movia del seu lloc. Quan una
companya havia cantat un vers, l'altra reprenia cantant aquell vers
mateix. I aquest és el vers que cantaven: _Ibunt sancti de virtute
in virtutem et videbunt Deum deorum in Sion_ (Aniran els Sants de
virtut en virtut i veuran el Déu dels déus a Sion).
La companya dels minyons era vestida amb vestidures blanques, d'una
suau blancura de vori o de llet; la companya dels fadrins era
vestida amb vestidures vermelles com la magrana; la companya dels
ancians era vestida amb vestidures qui havien l'apagada flama dolça
dels topacis. I totes aquestes vestidures eren fetes a manera
d'aquells induments que porten els diaques per cantar l'Evangeli.
Quan els monjos errants foren a port, era la quarta part del dia; i
una de les companyes començà de salmejar; i els salms que salmejaven
eren aquests: _Deus misereatur nostri; Deus in nomine tuo salvum me
fac. Credidi propter quad locutus sum. Laudate pueri, Dominum_ (El
Senyor de nosaltres haja pietat; Déu, en el vostre nom salvau-me. He
cregut i per això he parlat. Alabau, infants, al Senyor).
Cantant alternament així s'estaven, quan s'en vengué un gran núvol,
una aubaïna càndida i tendra, com el somni de la terra matinal, com
la boira blanca qui entela sos grands ulls verds oberts a la llum
nova. El qual núvol embolcallà les companyes cantadores i les
sotstragué a l'esguard dels monjos meravellats. Vera cosa és que
sentien el càntic aleshores aunat en un feix únic de veus
melodioses, les quals cantaven: _Te Deum laudamus_, que muntava al
cel deliquiós, malalt d'amor, entre l'encens allanguit d'aquella
boira vaga. Quan fou de jorn, la calitja se va espargir i se va
fondre i la illa romangué vestida de frescor i d'auba. I aleshores
els tres chors començaren conjuntament a cantar: _Deus, Deus meus,
ad te de luce vigilo_ (Déu, Déu meu, per Vós, des que el dia trenca,
són oberts mos ulls).
I fou semblant als monjos, que tenien un gran Anyell blanc el qual
per ells era immolat. I el candor dels núvols matinals, del sol
ixent s'enrogia. I per Ell foren beneïts i d'Ell combregaren. I com
combregaven un per un, cantaven tots els altres: _Hoc sacrum corpus
Domini et Salvatoris sanguinem sumite qui custodiat vos ad vitam
aeternam_ (Preneu aquest Cos i aquesta Sang del Senyor i Salvador
vostre, el qual us guardi per a la vida eterna).
I quan tots hagueren combregat de l'Anyell; la companya dels joves
homs aportaren als monjos un cove ple d'aquells grans que semblaven
de raïm madur, i els digueren: -Portau d'aquests grans al bastiment,
que us seran d'utilitat. Emporteu-vos-ne del fruit de la Illa dels
forts homens, i deixeu-nos aquí el nostre germà, i els altres
anau-vos-en en pau.- En aquella hora, Sant Brandan cridà aquell
monjo a si i li deia: -Dóna'ns tu la pau a nosaltres, i després
veste'n amb aquests joves homens qui et reclamen. Sàpies que en hora
bona ton pare t'engendrà, puix ets estat digne de romandre entre els
estols de gent benaventurada, pel gran mèrit de tes obres bones.- I
aquell monjo amb devoció humil donà pau i comiat a sos companyons. I
quan així ho hagué fet, dient: -A Déu us encoman- l'abad va dir: ¿No
recordes, fill, quantes gràcies ens ha fetes Déu en aquest viatge?
Veste'n en la pau de Déu i prega Déu per nosaltres.- I així fou que
el dit monjo partí en la joiosa companya dels fadrins. Com fou hora
de nona, l'abad comanà a sos monjos que aparellessin de menjar i li
portassin un dels grans de raïm del cove, que volia veure aquella
bella cosa acolorida. I veient-lo tan gros i tan feixuc, molt se'n
meravellà i digué: -Mai no viu ni oí que en el món fos tal natura de
raïms. L'un gra és tan gran com l'altre, i tan pesant; només hi ha
diferència en la color de la pell de cascun gra.- Sant Brandan en
rompé i n'encetà un, i la pell era dura com el cuiro, però contenia
un suc, dolç com la mel, i de gran suavitat d'olor. I partí aquell
gra en bocins i a cascún dels monjos n'hi tocà un bocí del pes d'una
onça. I cascún el menjà i en tingué prou amb aquella onça, que no
els va romandre talent de menjar res pus, en tot aquell dia. I així
mateix hò feren per espai de dotze dies amb els dotze grans del
raïm; i no menjaren neguna altra cosa ni begueren i n'eren sadolls i
sentien sempre seguit en la boca una dolça saboria de mel. Consumits
dotze dies, foren consumits tots els dotze grans. I feien via
incansablement per la gran mar incerta.