AQUÍ ELS MONJOS TROBAREN UNA FONT PLENA DE PEIXOS I D'ARRELS
D'HERBES BONES DE MENJAR.
Arribat el temps de la quaresma, veieren una illa, no gaire lluny;
de la qual cosa molt se n'alegraren i començaren a navegar
vigorosament envés d'aquella illa. Mancava el pa i l'aigua, de
manera que dejunaven tres dies, i menjaven una mica al dia quart.
Quan després de llargues errors entorn de la illa, veieren a la fi
un port, Sant Brandan el beneí i comanà als monjos que tots
eixissen de la nau. Obeïren els monjos aquell manament, i trobaren
per avinentesa, una font abundosa de belles aigues i de bella herba
i de belles arrels i blanques dins la font, i encara peixos de
diverses natures, els quals nedaven pel rierol que de la font colava
i fins a la mar decorria. I en tal punt digué Sant Brandan als seus
monjos: -A Déu plagué donar-nos consolació després de la gran
fatiga; d'on, preniu dels peixos i de les herbes i de les arrels
tantes com mester sien per sopar, i rostiu els peixos amb tota
segurança, que Déu us els ha apariats, segons la seua bondat
copiosa.- Així ells ho feren. I com fos que endemés anaven a treure
aigua d'aquella font per beure, l'abad els va dir: -Guardau, mos
fills, i beveu-ne poca d'aquesta aigua encara que ella tan clara
sia i tan bona; no fos cosa que us fes mal, puix ella té propietat,
ço és, de fer dormir més del que convé a una gent de penitència com
som nosaltres. Aquesta volta, per la ràbia de la llarga sed, els
monjos no adimpliren el consell de l'abad; i qualcú en begué una
escudella, i qualcú altre, dues i encara tres. Aquells qui una
escudella en begueren, no sentiren ubriaguesa; però aquells qui
n'havien begudes dues, dormiren dos dies i dues nits; i aquells qui
n'havien begudes tres, dormiren tres dies i tres nits. I veient
l'abad aquell dormir tan llarg i tan fort, féu oració a Déu per
aquells incauts dormilegues. I quan del llarg dormir se despertaren,
Sant Brandan amorosament els reptà i els digué aquestes paraules
paternals: -Moltes hores haveu perdudes, mos fills, en les quals no
haveu alabat Déu, per ocasió d'aquest dormir sense mesura. Serà bo
que abandonem aquesta illa i ens esquivem d'aquest perill de l'aigua
letea, soporífera com el cascall, no sia que encara ens advengui
cosa pitjor. Déu volgué aquí donar-nos vitualles per viure, i
semblant és que vosaltres, per plaer i llepolia de beure, hàgeu
volgut morir. Plau-me fugir d'aquesta illa; perquè, preniu dels
fruits d'aquest lloc a bastament, ço és, dels peixos i de les herbes
i de les arrels i encara de l'aigua, que ens basti fins al dijous
sant. I de l'aigua no'n begueu més que una escudella tots dies, i
així no'n sereu ubriagats ni condormits.- Els monjos ho feren, i
partí, ben plena, la nau, devés les parts del Septentrió. I
arribaren a un lloc on l'aigua del mar era quasi tota presa i
glaçada. I l'abad digué: -Deixau els rems, i abandonem la nau a
mercè de la vela. I l'Alè de Déu qui buf allà on vol, la porti on se
vulla.- El vent impel·lí la nau vers les partides de Llevant. I ells
feien camí i dejunaven çada tres dies.