AQUÍ TROBEN EL MONESTIR DE SANT ALBEU AMB VINT-I-QUATRE MONJOS I HI
FAN LA FESTA DE NADAL.
Al cap de tres mesos, arribà un jorn en què, no gaire llunyana, una
illa aparegué. I com fos que s'acostava a la ribera, sobrevingué-li
un vent fort el qual lo en desvià i per espai de quaranta dies anà
engirentornant aquella illa i no hi podia recalar. Al terme
d'aquells quaranta dies, els monjos eren cansats, i fou entre ells
feta convinença, ço és, que es posassin en oració i exorassin de la
bondat de Déu que els en volgués treure d'aquest mal pas. Tant
fadigats eren del treball estèril que ja no podien treballar més. I
com fos que perseverassin en la dita oració, per espai de tres dies,
i s'abstenguessin de tota paraula, la nau, volenterosament, empesa
per una amagada força, se va metre dins un port estret on no hi
cabia gaire més d'una nau. Allà, dues fonts vessaven en l'amargor de
l'oceà, l'efusió de llur plor desert: la una era térbola i l'altra
era clara. Els monjos en foren sobiranament alegres i volien
portar-se'n d'aquella aigua i aparellaven ja les fustes per
omplir-les. -Amables fills- ço l'abad digué,- no fasseu res que
reprovable sia i no us en porteu aigua d'aquesta illa, ni ninguna
altra cosa, sense llicència d'aquell ancià qui hi té el sojorn, pel
servei de Déu; i no us dubteu que ell us en donarà a bastament;
perquè jo us dic que no la robeu, ni vulgueu beure de l'aigua
furtada.- I davallà de la nau, havent dit això, i esguardà quin camí
li convindria pendre. I mentre s'estava així incert, sortí-li a
carrera un ancià majestuós, blancs de la neu senil els seus cabells,
bella la faç i acolorida, la barba fluvial i lilial, enderrocada
fins a terra. Com li fou prop, s'agenollà devotament, ans que l'abad
li pogués donar la pau. S'hi acostà Sant Brandan amb reverència i
l'aixecà de terra, i benignament li donà pau i el va pendre per la
mà; i així agafats per la mà fraternalment caminaren llarga estona,
fins que foren pervenguts a un monestir. I Sant Brandan digué al
vell abad reverenciable: -Pare, de qui és aquest monestir? I quin
abad el comanda? ¿I on són aquells qui l'habiten?- I altres paraules
encara li va dir i de moltes més coses li demanà. I el vell abad
callava i no responia, i amb la mà feia-li gentilment gest i senyal
de resposta i tornava a callar; per la qual cosa Sant Brandan
conegué que servava abstinència de parlar i que no era sord; i
cridant sos monjos, comanà'ls així mateix de guardar silenci, fins
a tant que fos temps i lloc de parlar. I ço féu per tal que no donàs
als monjos d'aquell monestir ocasió de rompre la penitència ni de
trencar l'obediència. Poc temps després d'aquesta comanda,
sortiren-los a camí onze monjos, en guisa de processó, portant creus
i capses de relíquies de sants, himnejant i salmejant, ço és, un
capítol del psaltiri que diu: -_Surgite Deo, sancti, de mansionibus
vestris et proficiscemini obviam nobis: locum sanctificate et plebem
benedicite et nos famulos vestros in pace custodire dignemini_
(Aixecau-vos, per Déu, els sants, de les vostres cel·les i sortiunos
a camí; santificau el lloc i beneïu el poble i a nosaltres, servents
vostres, digneu-vos servar-nos en pau).
Quan finiren de cantar aquest vers, l'abad del monestir donà pau a
Sant Brandan i a sos monjos, i els menà amb ell dintre el monestir.
Féu aportar aigua calda per rentar els peus dels monjos àdvenes,
pelegrins del Paradís. I mentre els rentava els peus, amb veu devota
i humil cantava allò de l'Evangeli: -_Mandatum novum do vobis ut
quemadmodum ego feci vobis ita et vos faciatis_ (Un nou manament us
don, ço ès, que així com amb vosaltres he fet, així també vosaltres
ho fasseu).
Després del devot lavatori, els menà al refetor, i amb gracioses
paraules i gentils els digué que s'entaulessin. Companyia i
fraternitat fou feta entre els monjos d'Albeu, i aquells de Sant
Brandan. Sonà una campaneta; i a la curta estona, vengué un monjo
del monestir amb pans molt blancs i amb arrels fresques d'herbes de
sabor molt suau. Assegueren-se alternament a la taula els monjos del
monestir i els monjos forasters, i a cada dos monjos fou donat un pa
sencer, que menjaren ensems en el nom de Jesús, qui se donà a
conèixer als pelegrins d'Emmaús, en la comunió de la taula i en la
partió del pa. I encara el vell abad sonà la campaneta, i un monjo
els portà aigua per beure. L'abad confortà amb alegra cara els
monjos externs i els va dir: -Aquesta aigua és d'aquella font d'on
vosaltres volíeu dur-vos-en furtivament: beveu-ne amb tota segurança
que ella és de la font clara, i sadolleu-vos-en amb caritat i amb
alegria i amb temor de Déu. En l'altra font tèrbola van a
rentar-s'hi els peus cascun dia els monjos; i és calda, per natura.
El pa, que haveu vist, tan bell i blanc, no és pastat en aquest
monestir, ni nosaltres sabem on és pastat ni sabem qui sia aquell
qui al monastir ens el porta; però sí sabem de cert que és do de Déu
i gràcia que Ell ens fa per la seva bondat copiosa qui no vol
abandonar els seus servents. Sapiau que nosaltres som vint-i-quatre
monjos i tots dies havem XII pans, ço és, mig pa per hom. I cascun
diumenge i quisvulla altra festa, ens en dóna un per hom, per tal
que romanga per sopar de les miques que se'n recullen. Emperò avui,
jatsia no sigui jorn festiu, Déu ens en tramet un per hom. Per tal
com vosaltres sou aquí arribats, en plaer li ha vingut de
multiplicar el recapte. D'aquesta manera, Nostre Senyor Jesucrist
ens ha nodrits amb pa del cel d'ençà dels jorns de mossenyer Sant
Patrici i mossenyer Sant Albeu, nostres pares, els quals vuit cents
anys fa que passaren de la present vida a la glòria del paradís.
Certa cosa és que de malaltia i de vellesa i de debilitat els
nostres cossos són exempts. I saber us cal que en aquesta illa no
tenim atalentament de menjar; i de cosa cuinada al foc mai no en
menjem, ni tenim cald ni fred, per ço com l'aire és temperat i
amorosit. I quan l'hora arriba de cantar vespres i completes la
lluminària de la nostra església és encesa i no sabem qui l'encén; i
crema tant com dura l'ofici; i mai l'oli no falleix.- Com hagueren
els monjos begut tres vegades per reverència i honor de la
santíssima Trinitat, l'abad, segons la seua usança, sonà la
campaneta per senyal d'haver acabat el festí. I tots els monjos
ensems, amb gran silenci, llevàren-se de la taula, i davant de tots
anaven els sants abads, ço és, Sant Brandan i l'altre, cap a
l'església. Quan anaven a entrar-hi, arribaren els altres dotze
monjos, els quals s'agenollaren en terra, fent graciosa salutació a
presència d'ambdós sants abads. -Don abad- digué Sant Brandan a
l'abad Albeu, -¿per què no han menjat amb nosaltres aquests monjos?-
I ell respongué per semblant manera: -No hi han menjat perquè no
cabien en la taula amb nosaltres: ara ells hi aniran i se dinaran
d'allò que a Déu serà plaent de trametre'ls. Nosaltres entrarem a
l'església i cantarem vespres.- Quan les vespres foren cantades,
Sant Brandan començà a esguardar l'església de primconte i veié que
ella era quadrada, i que tots els altars, i encara tot el servei
dels altars, eren de cristall traluzent. Vint-i-quatre eren les
cadires per seure-hi els monjos, i el setial de l'abad estava en mig
de les cadires repartides tantes a cada part. Hi havia, endemés, set
llànties dins l'església, tres de les quals estaven devant l'altar
major, i les altres quatre eren departides, dues a cada banda, ço
és, devant cascun dels quatre altars. Ningú dels monjos gosava eixir
de l'església sense la llicència de l'abad. En voler eixir de
l'església, si tant era que els fos mester, el monjo escrivia-ho
damunt una tauleta de cera, la qual tauleta mostrava a l'abad, i ell
n'hi'n donava llicència. I sortia sigilosament el monjo, sense
fressa ni remor de pas. Així en oració i silenci, fou santificat el
dia que a la fi fou clos per un sopar de pa i d'arrels i aigua
clara. Acabat el sopar, ajustaren-se els monjos per la lloança final
de les completes que l'abad preludià amb les paraules rituals:
_Deus, in adjutorium meum intende_ (Veniu, Senyor, en ma ajuda).
Sota la solemnial invocació i la presència de Déu imminent com sota
l'impuls d'una ventada, doblaren les testes els monjos, per
reverència de la Trinitat, i començaren a recitar aquest vers:
-_Injuste egimus, iniquitatem fecimus: tu autem qui pius es pater
nobis, domine, parce nobis: in pace in idipsum dormiam et
requiescam, quoniam tu, domine, singulariter in spe constituisti me_
(Injustícia obràrem, iniquitat cometérem; però Vós qui piadosament
ens sou Pare, perdonau-nos; en pau, en Ell mateix, dormiré i
reposaré per tal com Vós, Senyor, en esperança singular em
constituireu).
Després de la suplicant humilitat d'aquestes pregueres, començaven
els monjos, dotze a dotze, a alternar en la recitació de l'ofici
divinal el qual, quan fou finit, reberen els monjos tots la pau i la
benedicció i retregueren-se cascun en sa cel·la estreta, de la qual
els monjos del monestir amb els sants monjos àdvenes en compartiren
l'hospitalitat; i ambdós abads romangueren en santa companya dins
l'església per ço com l'abad del lloc volia mostrar a l'abad errant
en qual manera meravellosa omplia Déu de llum aquella llanterna
cristal·lina, que era el temple. I estigueren en vigilant oració
fins a tant que l'església fo enllumenada en silenci i humilitat. I
l'abad del lloc va dir a l'abad, notxer de l'expedició al Paradís,
ço és, mossenyer Sant Brandan: -Són complits vuitanta anys que jo
estic en aquesta illa, i en so l'abad, per fer penitència; i en tot
aquest temps, ningú no hi havia tocat mai sinó vosaltres; i veu
humanal no sentim mai sinó quan cantam les divinals lloances.
Vint-i-quatre monjos som i ningú se comunica amb l'altre més que amb
senyes dels dits i dels ulls, en tota la setmana; aquest silenci és
trencat al jorn festiu des del dinar fins a hora de vespres, i no
pus; I cap de nosaltres no està mai malalt, ni endura ningun
patiment, ni sofreix nocturnal temor de cap mal esperit d'aquells
qui vaguen d'ací d'allà, incerts i lleigs com els rats penats dins
les tenebres.- Sant Brandan digué: -Com ens plauria estar-nos aquí
tot un any.- I l'altre abad va respondre: -No podeu, no, romandre
més temps aquí, car el vostre sojorn més llarg a Déu no plauria. ¿No
us recorda que Ell us revelà ço que us calia fer i encara us revelà
que venguésseu a aquesta illa? S'és mester que torneu arrera amb
onze monjos, car un de vosaltres finirà sa mortal carrera en el
camí, en una illa, Anacorita per nom; i un altre morirà de mala fi
i la seua ànima serà perdurablement infernada.- Mentre així
s'estaven bellament dialogant, un dardell de foc entrà per una
finestra esbatanada i anà encenent totes les llànties de l'església,
que eren devant els altars i tornà a sortir de l'església tot
seguit, amb ses ales de flama acèrrima. I les llànties romangueren
enllumenades amb un flam molt clar. -Veniu i veureu,- digué l'abad
del lloc. Acostaren-se al misteri de la flamada septuple, encesa i
tremolosa a la presència de Déu: flotava el flam en mig del llantió,
gota viva de llum; i dintre no hi havia ni oli, ni cera ni res
d'allò que sol nodrir el foc. D'on conegueren que aquell foc,
espiritual era, i no corporal. Sant Brandan digué: -Com pot cremar
corporalment allò que no té cos? Creatura espiritual als ulls
corporals no és visible.- I l'abad del lloc féu de resposta: -No
haveu llegit mai en l'Escriptura que quan Déu anà a Moisès en el
Mont Sinaí, el qual és en l'Armènia, aquella gabarrera espinosa
semblava que era tota cremant i veia's de nit de molt lluny, i
l'endemà no s'hi trobava rastre de foc en la mata gerda?- L'endemà
d'aquesta nit passada en diàleg sant i en meravelles, significà Sant
Brandan a l'abad del lloc, el desig que tenia d'anar-se'n a rependre
el camí errívol i vagabundejant. Mes l'abad li digué: -A Déu no
plauria la vostra partença car haveu de fer amb nosaltres les festes
de Nadal fins a l'octava de l'Epifania.- Passades totes aquestes
festes, ompliren la nau de vitualles i prengueren el comiat i la
benedicció d'aquells sants monjos. I arborant l'ala de la vela,
prengué la nau el camí de ponent.