Com fos que els monjos volguessen novellament metre's en la nau,
d'aquell bell arbre, trepidant d'ales harmonioses, desprengué's
l'aucell i anà a posar-se altra volta en la proa de la nau, i davant
els monjos ajustats, començà a sermonar talment, amb parleria
humana: -A saber haveu que us cal estar aquí de retorn el jorn
festival de Pasqua de cascun any per concelebrar-la en nostra
companyia, i el Dijous Sant haveu de fer ço que enguany heu fet i al
lloc mateix on ho haveu fet; i la vespra de Pasqua festivar-la allà
on enguany la festivàreu, ço és, sobre l'esquena del peix Jasó. En
ésser partits d'aquí, al cap de vuit dies tocareu a una illa que ha
nom la illa de la família monegal de l'abat Albeu, gran servent de
Déu. Amb ell us cal colre la festa de Nadal de Nostre Senyor
Jesucrist.- Ço digué, i alçà el candor del vol i se posà en la
branca. Entraren els monjos en la nau i desplegaren la vela, i
agafaren els rems i començaren a navegar vers Ponent. I tots els
aucells, a una veu, començaren a cantar dolçament i deien: _Exaudi
nos, Deus salutaris noster; spes omnium finium terrae et in mari
longe_ (Escolteu-nos, o Déu, salvació nostra; esperança de tots els
termes de la terra i en les llunyanies de la mar).
I aquest vegada Sant Brandan, amb tota sa companya navegà errívol
per la mar, per espai de tres mesos. I mai no pogué trobar port ni
illa ni terra, i només cel i aigua. I dejunava cada tres jorns i
alguna volta encara més.