Passats tres jorns, tornaren a muntar en la nau i seguiren llur
viatge. I el sant pare digué a sos monjos: -Guardau que ningú de
vosaltres no se'n porti res d'aquest castell.- Ells a chor
respongueren: -Déu no vulga que ningú de nosaltres se'n porti res
d'aquest castell, cometent furt i deshonorant el nostre sant
viatge.- Encara el sant abad solemnement afegí: -¿Veieu aquest
nostre germà, del qual ahir jo us parlava? Ell ha furtat una brida
d'argent i en el si del diable l'ha amagada. El diable la hi donà i
ell la prengué sens llicència mia. Vull que sapiau que per causa del
pecat d'aquest nostre germà tots estam en risc de perir i
perdre'ns.- Tan tost com el monjo hagué oïdes aquestes paraules se
va treure el fre de davall l'hàbit i gità's als peus de l'abad,
dient: -O pare sant, perdona'm. Sé que he pecat. Prega Déu per la
mia ànima, que ella no's perdi per aquest furt.- I tots els monjos
s'entristiren del falliment de llur germà, i se gitaren a terra
molt humils i començaren a pregar Déu per la seua ànima. Amb la faç
vestida de rubor i coberta de confusió, llevat en peus, sobre
l'assemblea dels germans postrats, estava el monjo pecador. I de
davall son hàbit de drap gros veié hom sortir un infant negre, el
qual plorava i udolava, altes veus, i deia: -Pare sant, ¿per què amb
tes oracions m'has foragitat de l'heretatge meu i del meu regne
conquerit? -Mal feres, abad, d'obligar-me a cercar novell alberg! A
saber has que set anys, tota hora, som anat amb aquest monjo, per
enganyar-lo amb qualque pecat mortal; i mai no l'he pogut decebre,
sinó aquesta nit passada.- Ço digué l'infant negre; i Sant Brandan,
en semblant manera, li respongué: -Jo't man en nom del Pare i del
Fill i del Sant Esperit que te'n vagis d'ací i no puguis noure a cap
home fins al jorn del judici.- A ull vist de tots, l'infant negre
se partí. I després, tombant-se Sant Brandan, vers el monjo
furtador, li digué: -Decontinent, confessa't bé amb un prevere, per
ço com morir has i departir-se la teua ànima del cos. Ton cos
romandrà aquí, car aquesta és la teua sepultura.- El monjo prengué
penitència amb esperit d'humilitat i amb ànima contrita, i rebé
devotament el Cos de Nostre senyor Jesucrist, fiança de perdó,
penyora de glòria futura, mentre l'abad i els monjos cavaven la
fossana per ell. I havent el monjo penitent sumit els misteris
sants, passà d'aquesta present vida a l'altra; i la seua ànima
fou rebuda pels àngels i admesa en el regne de Jesucrist qui
absolgué la Magdalena i el bon lladre exoí.