COM ELS APAREGUÉ UN CA I MENÀ SANT BRANDAN I ELS SEUS FINS A UN
CASTELL.
Amb aquesta navegació de quaranta dies consumiren totes les
vitualles. En les partides de la Tramuntana trobaren una illa àrida
i plena de rocam. La costa que la cenyia era brava, monument de
ruïnes fosques remogudes pels temporals. La ribalta era dreta i
eriçada, inaccessible com un mur: riells d'aigua minsa, suada gota a
gota per les clivelles del penyal, decorrien rost avall fins que el
magre plor se perdia en les aigües vastes amargoses. Torbats de gran
fam i de intolerable sed, els monjos ompliren tota quanta vaixella
hi havia en la nau, de l'aigua plorosa i regalimosa. I veient Sant
Brandan aquesta gran cobejança de beure, els va dir: -No ho fasseu,
no que és cosa lletja de fer ço que vosaltres feis. Si a Déu no plau
mostrar-nos port, ¿per què voleu vosaltres per força prevenir la
seua providència? No em plau que us emporteu d'aquesta aigua.- Els
monjos la llençaren tot d'una sens ni tastar-la ni mullar amb ella
el llavi eixut; i per terra s'esbandí la creatura de l'aigua
innocent, sacrificada. Al cap de tres dies plagué a Jesucrist
mostrar-los un port. Allí Sant Brandan amarrà la nau i signà el port
i el beneí devotament, i comanà als seus que no treguesen cosa
ninguna de la nau. I caminant ran ran vorera, li sortí a l'encontre
un ca i començà a fer-li falagueries i li llepà els peus, com han
costum de fer-ho els cans amb llurs senyors. I a sos monjos digué
Sant Brandan: -No us apar que Déu ens ha tramès, bon missatger?
Seguiu-lo amb tota segurança on se vulla us meni, que a bon lloc us
portarà.- Anaren darrera el ca i arribaren a un castell. Entraren-hi
dedins. Allà hi havia molts llits per jeure, i setials per seure i
aigua en brulloles per rentar els peus. I asseient-se Sant Brandan
començà de parlar a sos monjos i els va dir: -Mos fills, guardau que
Satanàs no us enganyi ni us induesca a temptació. Jo veig que en vol
enganyar un d'aquells tres monjos qui darrerament del monastir ens
arribaren. Aquest monjo maquina en son coratge un furt pèssim i
mortal per la seua ànima, per ço com la seua ànima ja és lliurada en
les mans del diable.- La casa, on s'estaven, tenia els murs quasi
tapats de vaixella de diverses natures de metalls i de brides i de
corns revestits d'argent. Sant Brandan va dir al monjo que solia
donar el pa a sos germans: -Aparia el dinar que Déu ens ha tramés.-
Anant pel castell trobà una taula tota parada de mandils i de pa
blanc i de peix; i llençols molt blancs en cascún llit. Com se foren
entaulats, veient Sant Brandan aquell bé de Déu i aquella màina,
començà la benedicció amb els germans i retregué aquelles avinents
paraules del psalm: _Qui dat escam omni carni, confitemini Deo
caeli_ (Confessau el Déu del cel qui dóna menja a tota carn).
I començaren a menjar, alabant Déu devotament, i menjaren i begueren
tant com varen voler. Havent finat de menjar, regraciaren Déu. I el
sant abad digué a sos monjos: -Ara anau i orau fins a la nit.
Després colgau-vos i reposau del llarg remar i del llarg navegar.-
Quan els monjos dormien el sant pare era vigilant. I va veure un
minyó negre com un fill d'Etiop, el qual jugava amb un parany i el
posava prop dels peus d'un de sos frares. I redoblà l'insistent
oració i més carament pregà a Déu, per aquell monjo qui havia de
caure en pecat, i orà fins a trenc de dia.
V