Com aquella quaresma de dejuni fou acomplida, i hagué saludats sos
germans, Sant Brandan se'n muntà a la nau i començà a fer la via de
Ponent. Ventura i cas fou que arribà a una illa d'un sant pare qui
havia nom Joan. I prengué d'ell la benedicció i encara la prengué de
tots els monjos qui eren amb ell. I arribà fins al cap d'aquella
contrada on tenia son parentiu i no volgué veure ningú de la seua
sang; ans se'n pujà a una muntanya molt alta per veure com la mar
oceana s'estenia. I descobrí una cala, corba com un arc, que de
llavors ençà s'anomena _la cambra de Sant Brandan_. Aquest fou el
lloc d'on després partí. I amb tots aquells monjos qui eren amb ell
s'afanyà a l'obra, i féu un esquif molt fort i lleuger per anar per
mar; el féu de llenyam i li donà la forma que tenien les naus
d'aquella contrada, que hom anomena _coca_. I com fou ben acabada i
afaisonada gentilment, de part de fora la cobrí tota de cuiro de bou
i pintà-la de vermell i tapà bé les juntes del llenyam, i ho untà
tot de mantega: nau i cuiro; per tal que fos més llisquívola;
després hi posà vitualla per quaranta dies. I arborà en mig de la
nau una antena i hi embarcà tot allò que s'és mester per navegar. I
llavors comanà a sos germans que entrassen en la nau en lo nom del
Pare i del Fill i del Sant Esperit. Ells així ho compliren. I Sant
Brandan romangué sol, dret i fosc en la ribera.
Llavors Sant Brandan aixecà sos braços al cel per copsar-ne la
benedicció, damunt la nau i aquells qui hi eren embarcats. La oració
que digué, feia així:
«O Déu qui a través del mar roig obríreu un camí pregon als nostres
pares, i sota l'aigua pontada els transportàreu, cantant la glòria
gloriosa del vostre nom, atorgau a ma suplicant humilitat, que
aquesta nau, escàpola de vents contrariosos, esquiva de pèrfids
esculls i salva de les reülls ondes tormentoses, arribi al port de
salut i toqui la ribera benaventurada.»
Encara no havia finida aquesta benedicció, quan arribaren tres
monjos de son monestir, i gitaren-se a terra, i començaren de besar
els peus del sant abad. -Pare, pare, deixa'ns venir amb tu on se
vulla et plagui anar. Si no ens hi deixes venir, morir hem aquí de
set i de fam. Sàpies que havem fet propòsit d'anar pelegrinant tot
el temps de la nostra vida.- Veient el sant pare abad aquella
suplicant congoixa, mana'ls així mateix que entressin en la nau, i
els va dir: -Sia així com voleu, mos bells fills.- I encara afegí:
-Ja sé en quina manera sou venguts. Bona obra ha feta aquell monjo.
Certa cosa és que Déu li ha aparellat un bon lloc, i a vosaltres us
ha tret de l'ermàs i de les tenebres per portar-vos a l'admirable
llum.
Llavors finalment Sant Brandan s'embarcà i donà solta a la barca en
nom de Déu. I amb la vela tesa començà a navegar cap al Migjorn. A
la primeria tengué bon vent i no li calgué més que tenir la vela
desplegada. Així caminà per espai de quaranta dies. I finats aquells
quaranta dies, cessà el vent i fou mester avençar a empenta de rems.
Tant caminaren i remaren tant, que llurs forces falliren. I Sant
Brandan començà a confortar-los i sermonar-los: -No hajau paüra, mos
germans. Puix en nom de Déu anam, havem fiança en Ell, que Ell nos
guiarà.
Els rems cessaren de navegar, com ales lasses; però un vent inflà i
arrodoní la vela, i la nau anà tallant les ones, llaurant la llisa
planície eqüòrea. Déu agombolava amorosament aquella nau empelegada
i aquells confiants en Ell embarcats en la nau empelegada. Menjaven
una sola volta al jorn prop del sol post. La nau avençava sempre,
car el velam era tan sensible i subtil que recollia tot alè de vent
per imperceptible que fos. I així de jorn i de nit, avençava, fosca
i espectral, sota els estels, blanca per les aigües blanques, en les
nits de lluna.