En l'aire se sentia la frisança d'un esdeveniment. Tota la placeta
que hi ha davant l'església de la Mercè tenia la polidesa de les
festes, neta, escombrada de poc i regada curosament. Les pobres de
l'entrada del temple semblaven més joves, menys miserioses i menys
malaltisses. Els escolans ajudaven les misses més distrets,
guaitant els homes que garlant en veu alta, guarnien l'església amb
tota pompa. L'altar major era ple de flors aromoses, de ciris nous,
de canalobres lluents, de catifes blanes que xuclaven les remors
dels que hi passaven pel damunt. Les aranyes penjades al sostre
pujaven i baixaven silents i curulles de ciris encesos. A cada
cantó del presbiteri uns bambús gegantins es movien amb elegància
enlairant una munió de flors artificials fetes de paper de colors
esblaimats. En tot es flairava la sentor de la festa. Les noces
d'En Martí eren esperades amb desfici; el neguit torturava les
ànimes, contorbava els ulls, i feia frisar els cors.
L'hora és arribada. La catifa ja surt fins al carrer entre un rest
de testos arrenglerats. Fa bella estona que ja ha arribat la
primera tafanera, una soltera prima, xuclada per l'enveja, que va a
veure totes les noces sense perdre l'esperança d'una dia ésser ella
la reina de la festa, malgrat viure òrfena de tota gràcia femenina.
En poca estona el temple s'ha emplenat de mares amb llurs filles
que adalerades de trobar un lloc, se senyen tot enraonant i passen
per davant la capella del Santíssim sense fer cap acatament. Un cop
arrenglerades, sense fer una guspira d'oració es venten
frenèticament i parlen de les robes que han vist a casa la núvia
els dies d'exposició. Un murmuri d'impietat passa per l'aire com
una ombra de pecat. De tant en tant, els ulls esguarden l'entrada
freturosos de veure-hi arribar la gent del casament.
A la fi se sent el potejar dels cavalls del primer cotxe que
s'atansa i tota la multitud es mou amb un gest de curiositat mal
continguda. Els cavalls s'aturen davant mateix de l'entrada, salta
el lacai, es lleva el barret de copa que duu ficat fins a les
orelles i obre la portella ceremoniosament. Surt el nuvi, després
sa mare, tota enternida, el pare panxut i crespat de bigoti, i tots
avergonyits, passen de pressa i silenciosos entre els centenars
d'ulls que se'ls miren adaleradament per no perdre cap detall de
les cares, vestits i joies.
-¡Mira la mare, quin vestit tant bo que porta! Quina blonda! Tot és
seda!
-¡Aquest vestit al _menos_ costa dos cents duros!
-Ai senyor! qui l'ha vista i la veu! ¡Quan despatxava darrera el
taulell es deia Pepeta, ara es diu _Pepita_ que és més fi!
-Però jo sempre li dic Pepeta!
-Res! Ells fent teixits i una mica de _contrabando_ s'han fet
milionaris.
-Veu? el seu fill és més fi!
-Ui! quina diferència! El noi és molt intel·ligent. ¡ Escriu,
dibuixa bé, li agrada la música! I la seva pena és que li facin fer
de comerciant. Tenen cada disgust!
-I tan rics! Tothom en passa una o altra!
-¡Els diners no fan la felicitat, senyora Tusquets!
-Ja té raó ja! I qui és la núvia?
-És una noia a la moderna! Molt elegant, molt presumida, cabell
tenyit, molt tenyit, parla tres llengües i no sap fer una truita.
¡I de diners, a cabassos!
Entretant a cada cotxe que s'aturava passava un glop d'invitats,
els uns, mirant a terra tots vergonyosos, els altres, fingint que
miraven un recó de l'església amb gran atenció. En Martí
endiumenjat i primorosament pentinat es passejava per la sagristia
mirant de tant en tant el rellotge. Un invitat se li acosta per
dir-li quelcom que ell agraeix amb un somriure gebrat i torna a
passejar-se desficiós com si tingués un neguit i volgués haver
finit la cerimònia per esvair un pensament agullonador. Sentia al
seu damunt la mirada espalmadora dels ulls de Déu que li deien: què
fas, Martí? i son cor anorreat no responia.
Tot d'una, passa per l'església l'oreig de l'emoció.
-La núvia!
Un escolanet que havia romàs a l'entrada en veure arribar el cotxe
de la núvia toca una campaneta i l'orgue esclata en un himne
eixordador i triomfal que com un tro de tempesta rodola per l'aire
embalsamat del temple. La gentada fou presa d'una mena de desvari;
les noies es posaren dretes damunt les cadires, les mares estiraven
les testes cercant entre la gent una clariana per veure el pas
majestuós de la núvia. Amb els ulls baixos, fent bracet del seu
pare passa entre la gent que la mirava de cap a peus: les mares amb
una mena de goig emocionador que les feia somriure ploroses; les
damisel·les amb una mena de dolça enveja i de respecte alhora; la
modista neguitosa perquè li semblava que caminava massa de pressa i
no lluïa prou la seva obra exquisida. Així avançà la núvia seguida
de totes les mirades i fou rebuda pels esguards dels que
l'esperaven al presbiteri. Bon punt va arribar-hi s'alçà el vel i
es posà al lloc que li pertocava. En Martí s'hi atansà per a dir-li
una amoreta. Ella li respongué tota enquimerada:
-No em diguis res, que estic indignada. M'han trepitjat el vestit!
En Martí va restar esmaperdut i es posà rera el seu reclinatori.
Tothom va seure. Un capellà eixí amb uns papers a les mans, es posà
al bell mig de l'altar i començà a llegir en veu baixa. En aquell
moment sortí de la sagristia un escolanet tan petit i escotorit que
tots els convidats van mirar-lo amb somriure de simpatia.
En Martí va restar sangglaçat; sos ulls van clavar-se en aquell
infantó que amb una veu deliciosa anava responent en llatí a la veu
del capellà. Feia esclafir i compadir a tots els que el sentien.
-Pobret!
-Quina preciositat de criatura!
-Pobre infantó!
El nuvi mirava d'un cantó a l'altre, talment com un nàufrag que
cerqués una mà salvadora entre les ones furients del temperi. Les
seves mans li tremolaven, sa faç esdevingué freda i una suor
d'agònic li amarà la seva frontalera arrugada. Aquell escolanet era
el seu fill!
En Martí aterrat cercà adelaradament uns ulls que el miressin.
Tothom escoltava capbaix o mirava encisat l'escolanet.
I vingué aquell instant en què el capellà demana si hi ha qualque
impediment perquè les noces segueixin endavant, i un silenci
esglaiador va voltar l'ànima d'En Martí que fou atuïda per una
rufacada de pensaments, El noi del circ abandonat pel seu pare, el
record de xofer venturós, la serenitat de la seva promesa vanitosa
i sense amor, l'estimació heroica de la mare del seu fill, la
terror de la vida plena per sempre més de l'amargor d'un penediment
feridor, van sacsejar cruelment el cor d'En Martí que tot
transpostat avançà vers el capellà dient en veu baixa:
-Un moment!
-Endavant!... Endavant!...- va interrompre enquimerat el seu pare.
-No puc més- exclamà En Martí amb una veu ronca que feia feredat. I
agafant l'escolanet en sos braços i besant-lo frenèticament
s'encarà amb el seu pare i va dir-li en un silenci punyent i
aclaparador: -¡És el meu fill i no puc abandonarlo!- i fugí
exasperat per la porta de la sagristia.
-On vas, desgraciat? ¡et jugues el teu esdevenidor!- li cridà
follament el seu pare.
-A casar-me amb la mare del meu fill! ¡Que les millors riqueses de
la vida són els tresors de l'ànima! Mil cops pobre i feliç que ric
i mort de tristesa!
Tots els convidats s'estremiren d'esglai. La núvia va esqueixar el
vel amb follia. El seu pare s'encarà amb el pare d'En Martí dient-
li amb els punys closos: -Això és una infàmia!- Les mares plorant
van arribar a la sagristia i allà van caure sense sentits. La
multitud de l'església es va remoure com una fera ferida
mortalment. Els plors i els xiscles, es barrejaven amb els crits
dels padrins i els del capellà, que els descompartia cridant:
-Per pietat! que són a la casa del Senyor!...
I En Martí, plorant d'alegria, corria carrers enllà abrassant el
seu fill i dient-li: -Fill meu!... Fill meu!... ara sí que tindràs
pare!... ¡M'has salvat! m'has salvat! fill del cor!
I així arribà a casa de la mare del seu fill, esbufegant i plorós
trucà a la porta humil d'aquell piset alt i petit on tot el matí la
dona que estimava, havia romàs cargolada per la tristor i sacsejada
pel plor. Duia la cabellera estesa i els ulls plens d'ànima; les
seves nines eren amarades d'una beutat espiritual corprenedora. Era
com una màrtir que sofria en el silenci d'una resignació superba.
-Jo no sóc prou per ell! ¡Son pare el mana!- i lluny de tota
rancúnia, son cor es retorcia de dolor.
En sentir la porta, va anar per obrir i En Martí quan sentí la
remor dels passos que s'atansaven, va cridar ple d'emoció: -Sóc En
Martí!- i la dona sentint uns grius de fred, obri de sobte
encuriosida. En Martí se li agenollà amb el seu fill i trèmolós
d'emoció exclamà: -¡Sóc teu per a sempre! Perdona'm!
I la dona de cor, que havia plorat hores llargues de solitud, tenia
els ulls espremuts i com que no tingués llàgrimes per a plorar
d'alegria, li donà per riure esbojerradament; i aquella rialla
fresca, sonora i triomfal restà per sempre més viva i esponerosa en
el cor venturós d'En Martí!
L'ANIMA PUNIDA.
_(Contalla)_
Elsa, la dona encís, ha volgut anar tota sola per la mar. El vent
ha inflat les veles com si a la petita nau hi anés un marí coratjós
i bregat. Elsa ha casat l'escota, ha servat el timó i ha posat el
vaixell proa a vent; s'han obert dos braços d'escuma, i la petita
nau, fent cabussons victoriosos s'ha allunyat, i Elsa reia
esbojarradament, i rient rient, les veles es feien petites, tan
petites, que de terra estant ja no es veien.
Elsa, la joia esplendorosa de la joventut, la damisel·la tota
bellor, va sola per la mar. A terra, ploren penedits d'haver
respectat la seva voluntat, els seus amadors. La seva gosadia ha
deixat tota una estela de temors: els ulls, miren al cel
implorants, els cors es retorcen adolorits, els sospirs fugen del
llavis, assedegats de besar-la, i les llàgrimes es posen davant les
nines desficioses de veure Elsa, la dona ideal que fuig escampant
rialles per l'enlluernadora solitud de la mar esbullada pel vent.
Elsa és petita, fina, lleugera i bella. ¡És un ceptre de formosor,
un goig inefable, una tija exquisida, un enfilall de gràcies, una
toia de sublimitats! Amb els seus ulls entra a les ànimes, amb la
seva veu entra als cors, amb la seva beutat esclavitza les nines de
tots els que la miren. Elsa, petita, fina, lleugera i bella, no té
altre amor que la seva formosor. ¡Si li cau un cabell, plora tres
dies, si una ungla se li ratlla, sospira deu nits, si li neix una
arruga, malalteja un mes! Elsa, la donzella ocellet, sols té por de
tornar-se vella i veure com s'esblaimen les seves gràcies i esdevé
com una flor mústiga. Per això quan fa anys, plora tot el dia, i es
cobreix de roses, perquè quan toca l'hora del seu naixement les
batallades no panseixin son rostre de setí rosat. Elsa, la dona
encís, és sempre voltada d'amors que no vol escoltar; té por que
les besades li apaguin la frescor, té por que un sospir pregon li
despentini el cap, té por que una abraçada li desllorigui el cos!
Elsa, la verge escaient, petita, fina, gràcil i sempre bella, només
roman serena davant els seus espills. Són els ulls que més li
plauen perquè no sospiren, ni besen, ni fan abraçades i sempre li
diuen que és bella com mai. Agençada i gorja-florida no gosa
moure's per mor de no deslluir-se, i roman extasiant-se en sa
bellor emmirallada.
Elsa!... Senyor del cel!... ¡ja no és a la nau!... ¡Mireu com van
les veles d'un cantó a l'altre!... ¡i com la petita nau vira sense
una mà que governi el timó!... ¡Elsa ha caigut a la mar rient
esbojarradament i les onades l'han colgada fent escuma mig
embriagades per la remor del vent!... ¡Elsa, petita, fina, lleugera
i cada jorn més bella!... ¡què serà de ta beutat i dels enamorats
sense fi!... ¡Negar-se com es neguen els homes i les dones que no
són petits, ni fins, ni lleugers, ni encisadors com ella!
Elsa!... ¡surt tan sols un instant a rebre el comiat triomfal dels
esguards, els besars i els sospirs que els enamorats t'adrecen
morint-se d'amor per tu!... Passen les onades forçudes, brolla de
les blavors l'escuma vivent, s'alça la ventada amb sonoritats
esplendoroses... ¡i Elsa, en lloc!
Sabanell és la platja més valenta del món. Les platges s'obren
amoroses a la mar i prenen la forma d'una mitja lluna com si
obrissin els braços per estimar. Sabanell és la platja del coratge;
ella surt ardida mar en fora sense roques que li facin d'escut, i
porta al seu damunt una pineda confiada i olorosa, i és enjoiada
per les verdors d'un llac. La mar al seu davant té les foscors de
la ira i li envia les onades més fortes del seu fons i li llança
les ventades més fredes del seu pit i li remou la sorra amb mà
torturadora. Sabanell no recula i treu la faç mar endins. I les
canyes del seu areny s'alcen dretes com cabells eriçats per la paor
de les lluites. Davant de Sabanell, la platja coratjosa que sempre
roman deserta en les roncors del vent, les ones s'hi ajeuen fent
ventalls d'escuma que pugen i baixen i es fonen tot seguit. La
sorra és tota llisa de tanta solitud. Sols s'hi veuen les petjades
que les gavines i els ànecs deixen en l'arena que les pluges han
anat polint.
Ara al lluny es veu negrejar una cosa que puja i baixa i s'atansa
amb lentitud. Com que es fa fosc, aqueixa lentitud es fa basardosa.
La tenebra s'acosta més de pressa que el cos que puja i baixa.
L'aire ha perdut la transparència, el cel la blavor, i el neguit es
fa lloc en les ànimes i regna per tot, com el cant dels grills.
El cadàver que negrejava, ja rodola per damunt la sorra humida; ara
puja, ara baixa, s'atura, com si dubtés entre passar la nit al ras
o restar en terra ferma o no deixar el bres de l'onada i la remor
somiosa de l'aigua. ¡És Elsa morta!... servant encara tota la
delícia de la seva elegància i tot l'encís de la seva bellesa
augusta. Reposa en la sorra amb la lassitud de la mort! La fredor
de sa carn jove, corglaça; la mirada morta en ses seves nines
obertes i cegues a tota clarícia, fa defallir. Fulguren les
brillantors de ses dents entre sos llavis muts eternament; sols la
cabellera, encara vivent, oneja amb gentilesa dins l'aigua que la
remou amb suavitat com si fes una manyaga amorosa. ¡Elsa és morta i
la seva ànima resta al costat del seu cos!
Així que ve la mort, l'esperit, amb la força de les flames i del
fum, puja!... ¡L'ànima de la divina Elsa era tan pesant que anà al
fons de la mar! Quina feresa, quina foscor d'espluga, quina gebror
de cavorca i quina paor entre les roques del fons que semblaven
gegants adormits per la fatilleria diabòlica. Elsa tota arrupida i
plorosa, pietosament va cridar els dofins que passaven travessant
les onades, cossant els peixos d'argent, i els dofins enternits,
tots tristos i endolats i seriosos varen escoltar l'ànima atuïda de
la gentil donzella.
-Dofins!... Porteu-me a terra!- va suplicar planyívolament.
Els dofins submisos, resignats i amatents, van dur el cadàver devés
la terra i el deixaren damunt l'onada blana prop del rompent de la
platja de Sabanell.
Ara que és a la platja i ve la nit, l'animeta d'Elsa, poruga i
desolada, tremola de fred i mira temerosa la solitud que a poc a
poc es torna tenebrosa i freda. ¡L'ànima d'Elsa, vetlla el seu cos,
encara joiosa de la seva beutat corprenedora, vetlla la seva gerdor
gloriosa, encara galejant i escotorida! ¡Ha passat la mort sense
desfer ses perfeccions exquisides, sense esgarriar ses harmonies
reblertes de gràcia! ¿I si la nit no fos tan bondadosa amb ella? I
si el sol de l'endemà la descobreix plena de rosada? -Un aixopluc!-
demana Elsa, i cerca endebades. Tot és planúria i l'aixopluc no es
troba. Allà es veu un llumet! ¡quin goig!... ¡un llumet que viu en
mig la foscor solitària, és tot un racés, tot un raig d'esperança
per al pobre desvalgut! L'ànima d'Elsa hi va adalerada, i... era
una cuca de llum que amb el seu foc sense caliu il·luminava les
herbes.
-Cuca de llum! ¡si em fessis claror tota la nit! Tinc una por! tot
és tan fosc! ¡i tinc una por que els papaus de la nit facin malbé
el meu cos que és una joia!
La cuca de llum, fent més claror que mai, va anar-hi renouera, i la
seguiren, cantant, tota una rua de grills, xiulant, tot un aplec de
tòtils, i, consirosos, tota una host de banyarriquers, tores i
marietes que van voltar el cadàver d'Elsa i el vetllaren fins a
trenc d'alba. Entretant les rates pinyades amb llur vol indecís
dibuixaven en les tenebres unes garlandes plenes de misteri.
Elsa així passà la nit menys afligida, i, quan llustrejava, veié
meravellada que la mar l'havia deixat damunt la sorra a poc a poc,
com si tingués por de desvetllar-la, amb els braços ben posats per
amor que ella no patís, la cabellera estesa, per amor que fos ben
gaia; ¡i les ones al seu davant eren tan petites que semblaven
agenollades, com si, penedides d'haver-la occit, li demanessin
perdó!
El sol ha eixit! La mar es mou i gronxa la claror naixent. L'aigua
es torna de color de cel i el cel es torna de color de foc. L'aire
s'omple d'una pau excelsa i de claredats vivificants.
Tot s'omple de vida i el cos d'Elsa no es mou i és fred i sembla
marcit. La xardor del sol li fon la bellesa lentament.
L'ànima d'Elsa sent una angúnia intensa; amb una fulla d'arbre pren
aigua de mar per mullar-se els ulls que se li entelen i amb una
alga amarada es xopa els llavis que se li tornen esblaimats i
emmusteïts, i amb un desfici de delirant, lluita amb una mosca
vironera que volta remorosa per damunt el seu cos mort.
La mort!... la mort és la nit de la bellesa! Elsa tan escaient i
lluminosa, i la nit de les teves gràcies et lleva la blancor de
vori, t'apaga la brillantor dels teus ulls, t'arrabassa la frescor
dels teus llavis i a poc a poc et farà terriblement repugnant!
L'animeta d'Elsa enutjada desvarieja de dolor. Remou la sorra
cercant dues conquilles per cobrir els seus ulls i arrenca
farigola, romaní, i fonoll per perfumar-se i pren sorra humida per
tapar son cos negrenc. Elsa plora aterrada la mort del seu encís.
Quina tortura!
Els seus sospirs i els seus sanglots feien entendrir la sorra i
tremolar els pins; i les ones, per no sentir-la, tot just
arribaven, reculaven esporuguides i l'escuma es fonia tot seguit
corferida! ¡Quin jorn tan llarg; les hores tenien la lentitud dels
suplicis!
Torna a fosquejar. L'ànima d'Elsa jau retuda i si no fos immortal,
hom diria que estava morint-se de sofriment i tristícia... Ja no
gosava mirar el seu cos, sols plorava sense conhort estemordida.
Tot d'una es redreçà irada, com si una punyida la fiblés de sobte.
Un corb lluent, negre i altiu, esguardà el seu cadàver. L'ànima de
la gentil Elsa féu un xiscle paorós, i després, agemolida, folla i
clement alhora, es posà davant del corb i li amanyagava el plomatge
de dol i li afalagava el bec sinistre, i el corb amb una veu
esquerdada, va dir, urcós:
-¡Tot el que jo em menjaré no s'ho menjaran els verms!...
Elsa fervorosa de la seva gaiesa, tremí esborronada i s'alçà i es
llançà a terra presa d'una exaltació boja, es posà a córrer platja
enllà, entre les ombres de la nit que tornava més aclaparant que
l'altra.
Caient i alçant-se, afeblida per la dolor i la fadiga, arribà al
poble i adaleradament cercà la casa del batlle. Va entrar-hi pel
forat de la clau, seguí totes les estades i a la fi el trobà
adormit en la blanor d'un llit de capçal alterós i ple d'ornats de
coloraines fines. Elsa, xisclant, tant com podia, va dir:
-Senyor batlle!... Senyor batlle!... Pietat! El meu cos és
abandonat! Un aixopluc!...
El batlle va moure's ensunyat, obrí sos ulls en la fosca, alçà el
cap del coixí i escoltà una bella estona. Ses oïdes s'ompliren de
silenci i es tornà a adormir i passà una nit regirosa.
L'ànima d'Elsa féu cap a la casa del fosser. Hi va entrar per la
gatonera i el va trobar fent una bacaina prop de la cuina amb una
pipa apagada a la mà. Se li acostà a l'orella í va cridar-li:
-Bon fosser; ¡aneu tot seguit a Sabanell que hi ha un mort sense
enterrar! ¡Tanqueu-lo en una caixa que encara és un tresor! Cuiteu!
Bon fosser, tingueu pietat de mon cos!...
El fosser va deixondir-se tot esglaiat, mirà la seva dona i li
digué amb astorament:
-Que m'has cridat?
-Jo?... No!...
-Quina llei de cosa m'ha passat!...
-Somiaves!... Vés al llit, vés!...
El fosser, avergonyit d'haver passat por, seguí tota la casa
consirós, amb un gresol penjat al dit. Mirà sota dels llits, dins
de tots els armaris, dalt de les golfes, i, a la fi, entrà a la
seva cambra guaitant amb feresa les ombres del seu voltant.
L'ànima d'Elsa consumida i anguniosa, passà pels carrers i places
del poble adormit fins que va albirar una finestra il·luminada. Era
casa del metge. Hi entrà per la xemeneia i el trobà tot capficat
llegint. Li tapà els ulls, li va cloure la boca i li tancà el
llibre. El metge espaordit va alçar-se.
-Vés a Sabanell. Hi ha un mort, ¡porta-li un remei que faci eterna
la seva bellesa!- li digué l'ànima corferida.