Quan En Martí va entrar al teatre tot just començaven la rastellera
de _números_ que omplenaven un programa de tres parts amb els
corresponents _descansos_ de reglament. Sol va entrar, va seure i
amb una il·lusió infantívola, tot encuriosit, es disposà a passar
una nit distreta.
De primer, sortí una dona lletja que amb una rialleta perennal feia
dalt d'un trapezi una munió d'equilibris. Es gronxava dreta sense
agafar-se a les cordes; després, agenollada, després, amb un sol
peu i a la fi, tot gronxant-se, agafà amb ses dents el mocador que
deixà a la barra del trapezi. A cada nova varietat d'equilibri, un
acatament, una rialla més intensa i un lleu picament de mans sempre
eixit del mateix indret del públic. La música no callava mai. Tres
saltirons finals i el públic li tributà un picament de mans més
general. Era una malaltissa demostració de pietat.
En Martí va picar de mans amb una amargor plena de tristesa. Quina
llàstima! Pobra dona! La misèria i la lletjor l'havien llançada al
mig del circ talment com una víctima romana donada a les feres
famejants, i ella trèmola i avergonyida, fingint una serenor i una
alegrança que no tenia, es guanyava un mos de pa... ¡i un fracàs
com a dona i com artista!
Després d'altres exercicis, sense interès, eixiren tres jovencells
espigats, joiosos, riallers i bellugadissos. El públic els va rebre
amb una gran onada de goig. L'èxit era per ells, que tothom
esperava amb ànsia.
Al so d'una música triomfal i alegroia els tres jovencells
començaren de fer una munió de salts que van encisar el públic.
Tantost finien llur tasca perillosa, l'esclat d'entusiasme
ressonava per tot el teatre. El més jove dels artistes feia uns
acataments plens d'agraïment. De sobte, la música emmudí. El públic
no respirava. L'emoció planava damunt la multitud. Anaven a fer el
doble salt mortal. En el silenci de la sala se sentí un -up!- i el
més petit, volà pels aires donant dues voltes i restà dempeus,
rialler i triomfal, mentre la gentada els aclamava i la música
entonava un pas doble rioler. En Martí sentí uns grius de fred i no
pogué picar de mans, romangué enternit sense saber per què. Son cor
floria una llàstima i en sos ulls es congriaven les brillantors
de dues llàgrimes que anaven creixent amb les ovacions que el
públic feia als tres joves artistes. L'espectador que ocupava el
seient del seu costat, bo i tocant-li el colze li digué:
-¡Qui diria que aquest noi sigui fill d'aquella dona tan _mala
sombra_ que ha sortit primer!
-Fill seu?- va fer En Martí amb curiositat.
-¡Sí, és un bon fill que no vol treballar si no contracten la seva
mare!
-I el seu pare?
-Oh! Qui sap on para! ¡Va abandonar-los i la misèria se'ls menjava!
Jo els conec. Veu? ¡Aquest pobre xicot ja ha estat dues vegades a
l'hospital!
-Per què?
-Home de caigudes! ¡No sempre surt bé això de fer salts!
-Bona nit! No vull ésser còmplice d'una tragèdia- Va dir En Martí
amb un to sec i el seu veí restà astorat mormolant. -¡Si és boig
que el tanquin!- i es recolzà còmodament tot mastegant el seu cigar
apagat.
Quan En Martí va sortir del circ semblava un orat defallit pels
desvaris. Retut per ses remembrances, davant d'aquella dona i
aquell fill miseriosos i abandonats, se sentí agullonat per la
tortura del penediment. Ell tenia un fill que veia com el del circ
fent salts mortals i maleint el pare que s'havia allunyat del seu
costat! Això era monstruós. Ell era un malvat. I recordant la
conversa del xofer va arribar a casa seva i es llançà a la poltrona
i exclamà estemordit: -No puc més!- ¡I trencà en un plor sense
conhort!
-La meva vida és una mort lenta! ¡El meu casament serà un
enterrament sense fi! ¡no puc més! no puc més!- Exclamava el pobre
dissortat i a la fi va adormir-se afadigat i enfeblit, i somià que
es moria dolçament auriolat d'una confortant alegrança!
Amb l'ànima marcida per la dolor, els ulls emmusteïts, colltorçat i
macilent, En Martí marxà de la ciutat devés el poble, on encara
havia de romandre fins als jorns darrers de setembre. Talment En
Martí era com una flor boscana que mor enyoradissa en l'ambient
d'una estada closa i que sobtadament es reviscola en tornar a
l'aire vivificant de l'alba, en sentir la frescor del rou i en
veure l'aigua gemada dels xaragalls. En Martí davant la mar
esplendent, les claredats del cel i la beutat de la seva promesa,
agullonat per la gelosia que li féu deixondir un nou foraster
elegant, es lliurà a la vanitat i a poc a poc se li esmorteïren les
lluites que en l'anada a ciutat s'havien congriat en son cor. La
por al ridícul se li arrelà i fingia més que mai una estimació que
no sentia. Per altra part la seva promesa, deessa de la colònia
d'aquell poble, semblava cada dia més íntima, com si tingués una
miqueta de cor i sos ulls, ultra donar encís, poguessin llevar una
llàgrima d'amor.
Apaivagats els neguits, En Martí restava com enlluernat i amb el
tràfec de les noces no féu cabal de sos escrúpols i sense saber com
havia passat el temps, tingué el surt de l'esglai, quan la seva
mare li digué plorosa atansant la testa venerable a son front. -
¡Fill, demà ja no seràs a casa! Que sola que em veuré!- I les
llàgrimes de la mare, eixides del fons del cor, van lliscar
lentament per la faç d'En Martí com si li fessin una manyaga!