Elsa va córrer platja enllà. Prop del seu cadàver hi havia un fanal
encès i un home. En arribar-hi va veure el carrabiner que tapant-se
la cara, amb el peu, cobria el seu cos de sorra.
Elsa, exhaurida, va caure sense sentits!
¡I una clariana es veié en el cel i els estels van separar-se per
deixar passar dos àngels que van davallar fins a la platja i
alçaren de la sorra l'ànima d'Elsa, la dona ideal, la joia
esplendorosa, la damisel·la bella, la verge escaient, la tija
esquisida, la toia d'encisos, el goig inefable, la petita, la fina,
la gràcil, la formosa!...
-Alça't!... Elsa, ¡el teu martiri terrenal ha finit! Lliura l'ànima
a Déu!...
L'ànima d'Elsa va reviscolar-se. Mirà joiosa els dos àngels, el
carrabiner, el seu cos picossat pels corbs famolencs i ple de verms
terriblement repugnants, i romangué serena!
-Vina amb nosaltres al cel. Ara ja has purgat el pecat de la
vanitat que t'ha fet anar l'ànima a fons. La teva presumpció ja és
humiliada! Ara anem a guarir-te les nafres dels sofriments. Vina
amb nosaltres al cel!... vina!...
Elsa meravellada féu un sospir i un lleu somriure va clarejar en
son esperit.
La seva existència havia estat curta, lluminosa i graciosa com la
vida d'una guspira i, com una guspira, en morir es tornà cendra
pesant i fosca! Ara purificada per la dolor, sentí aquella força
que fa anar les flames sempre amunt, i sense voler es sentí
enlairar-se!... enlairar-se!...
¡I els estels d'aquella nit van estremir-se de goig i feren una
esgarrifança de claror celestial!...
(Blanes)