Quan En Martí veié la ciutat, en baixar del tren, la trobà fosca,
trista, atuïdora. El cel sense cap núvol li semblà tèrbol i fins el
sol malaltís i brut. Tot l'estiu el passà entre les claredats
radiants d'un poble de la costa; la blancor de les cases
emblanquides, el cel reblert de gaies trasparències, la mar dels
migdies de sol curulla d'argent enlluernador, i aquelles ventades,
que empenyien les barques, que se'n duien els núvols i enlairaven
onades, havien amarat els ulls d'En Martí, i ara, davant la visió
de la ciutat polsosa i negrosa sentí la melangia de l'enyorament.
Arribava a ciutat per fer una munió d'encàrrecs per a les seves
noces. Duia una llista de noms disposat a fer una jornada de les
que el seu pare anomenava de metge. Davant mateix de l'estació
prengué un auto i després de llegir i rellegir la llista va donar
una adreça al xofer tot malhumorat. Entre el brogit de les campanes
dels tramvies, les remors de les motos, la fresa dels autos, la
bunior de la gent i els crits dels que venen diaris, En Martí hi
passava sense sentir res, fent un munt d'encàrrecs de la seva
promesa, de la seva mare i del seu pare. A la fi, va arribar a casa
seva. Els porters van dir-li que estava més colrat, més gras, i amb
una monotonia aclaparadora li preguntaren un per un per tota la
família.
-La senyoreta està bé?
-Molt bé.
-I el senyor està bé?
-Tots bé, tots bé!
-I la seva promesa?
-Tots bé!
-I la cuinera?
-I l'Agneta?
-Tots bé!- anava dient En Martí estemordit per aquella tirallonga
d'interrogacions sense fi.
En anar a pagar l'auto, el xofer mirant-lo de fit va dir-li amb
timidesa: -Que no em coneix?
-Sí i no!
-Sóc En Miquel!
-No parlis més, En Miquel Pons!
-El mateix!
-Què t'ha passat? Que fas de xofer?
-És molt llarg d'explicar. Un dia que vagi amb calma...
-No vull que em tractis de vostè! ¡El teu pare estava en bona
posició!
-Doncs jo ara estic millor que ell.
-Que no vas acabar la carrera?
-Sí, no res! fóra molt llarg d'explicar!
-Mira, si no et sap greu servir-me (perquè havem anat plegats al
col·legi), jo ara anava a dir-te si podies venir aquesta tarda a
les tres!
-A les tres tinc viatge; a dos quarts de quatre sí que puc venir.
-Molt bé. Aleshores parlarem. Ara, sigues puntual!
-Sóc formal com abans ¡no faig _moros_ com els altres _chauffeurs_!
Crec que el millor capital de tota empresa és la moralitat!
-Adéu, xofer honrat _único en su clase_!...
L'auto féu uns espetecs com si estigués enrabiat i En Martí va
pujar l'escala bo i llegint una carta que la portera va donar-li.
Al seu pis no hi havia ningú. Els metalls de la porta estaven
embolcallats amb paper de seda perquè no es rovellessin. Tot era
fosc. Va encendre l'electricitat i una munió de bestioletes negres
va esmunyir-se per sota de les portes més properes. Va obrir un
ventalló i el sol entrà victoriós il·luminant la pols que jeia
dormilega per damunt de tots els mobles. En Martí, va trobar totes
les cambres esquifides, els mobles tristos, i els rellotges
aturats. i una tristesa va posar-se-li als ulls tot passant entre
aquelles parets agullonades per un esbart de claus que enlairaven
una col·lecció de quadres i objectes de mal gust que els seus pares
havien adquirit en els viatges al estranger.
-El París dels meus pares!- sospirà En Martí, en el silenci del pis
solitari; i per sa imaginació passà aquell sojorn a la ciutat
francesa on transcorren les hores vulgarment. Van visitar la torre
_Infiel_ que deia la seva mare fent una rialla que li feia
trontollar el seu greix de menestrala enriquida. Del Louvre, van
veure el diamant de la corona després de cercar-lo tota una tarda.
El pare va fer bromes a cau d'orella a la seva muller tot mirant
les teles abundoses de Rubens i van eixir del museu cansats de
caminar i mig penedits de no haver anat a les carreres de cavalls.
Les seves ànimes insensibles a les sentors sublims de l'art no
havien gaudit de la castedat serena de la Venus de Milo, ni de
l'espiritualitat de les mans de la Gioconda, ni del davassall
d'ànima que havien deixat en llurs obres Rafael, Tiziano i Ribera.
En Martí s'escruixia de la fredor dels seus pares en veure les
rastelleres de llibres damunt la barana del Sena; la indiferència
davant els reflexos que vivien en les aigües del riu prop la
majestuosa Nôtre Dame i de la rialla que feren quan ell els digué
que calia anar a veure el _Penseur_ de Rodin, precisament al
capvespre, a l'hora en què l'ànima sent els pensaments més clars i
la immortalitat es fa propera!
Remembrant tot això, En Martí, bo i mirant el pis dels seus pares,
després de fruir de tanta bellesa de mar i cel i roques i pinedes,
va sentir una tristesa pregona i aclaparat i tot neguitós es ficà a
la seva cambra. En aquell espai reduït, ja se sentia un altre
ambient. Semblava la casa d'un altre. Una calaixera catalana
enlairava dues tanagres, una llumenera de cinc blens, un pot
d'apotecari ple d'escardots, i una morratxa de quatre brocs plena
d'elegància. Una rastellera de llibres confortava l'esperit, un
estol de reproduccions de pintures immortalitzades per les gèneres
passades, deixondia una mena de respecte ple de dolceses.
En Martí, va asseure's en una poltrona ampla i blana i restà una
galan estona cap cot amb sa pensa endinsada en una meditació
feixuga i tenebrosa, que li somovia l'ànima fins a la tortura. Prou
ho deien aquells sospirs que de tant en tant li alçaven la post del
pit, com si una alenada de pena li emplenés el cor.
Tot allò del seu casori ho tenia gairebé llest i al seu gust,
després de lluitar amb els seus pares que tot ho trobaven que no
lluïa prou, que no feia goig i que tot semblava que costés menys
diners del que valia.
La seva situació econòmica era assegurada. La seva promesa era
bella, jove i rica com ell, sentia per ella admiració i fins
simpatia, però En Martí no es podia veure deslliurat del turment de
sentir-se convertit en un hom vulgar, sense cap ideal, com aquells
que tant odiava en sos temps passats, i demés, no trobava en ses
amors oficials l'estimació eixint d'un cor enamorat. Ell, que havia
estimat, restava aclaparat de no trobar tota la toia de les
emocions encisadores que l'amor ofereix als que s'estimen: una
gelosia guarida amb una moixaina amorosa! ¡una llàgrima de dolor
copsada per uns llavis plorosos que volen assolir totes les
ventures! ¡una tristícia lenta, feixuga, estemordidora, que amb un
somriure afalagador de l'estimada fuig com el vent i deixa l'ànima
serena i radiant d'una alegria reviscoladora! ¡una esperança que es
mor poruga i resignada i que de sobte es fa vívida i enlluernadora,
que no cap dins del cor i vessa pels ulls que riuen i pels llavis
que canten! ¡una il·lusió que fa claror dins l'esperit, i nit i dia
us afalaga amb les exquisideses dels somnis que us fan respirar
l'aroma de la felicitat infinita! No res!... No res de tot això...
eren uns promesos amics que reien, presumien, parlaven sense cap
emoció. Les seves converses es podien trencar sempre per ésser
seguides a l'endemà, no duien mai la intimitat amorosa que fa
semblar la vida infinita i l'amor perennal. Els seus esperits no
s'havien compenetrat, eren promesos oficials; llurs ànimes, però,
no s'havien promès encara!
Ara En Martí en aquella solitud ho veia ben clar. La fredor dels
somriures li glaçava el cor, la serenitat de les paraules i les
mirades el desolava. La seva promesa era una excel·lent companya
d'esport, una deliciosa beutat gràcil i encisera, una joia per
viure reblerta d'elegàncies entre les mirades d'una societat que
l'admirés. Era una regina a la qual calia festejar per a assolir la
llibertat que duu el matrimoni i arribar al casori que és la
victòria que tota dona escaient ha d'atènyer. En Martí, simpàtic,
ric i elegant complia els requisits necessaris i fou acceptat.
En Martí, assedegat d'amor, volia una caseta petita i plena de
ventures, on trobés aquelles mirades lluminoses que entren en la
foscor del cor i fonen la tenebra de la tristesa, on les rialles
esclatessin i una dona bella, jove i sana, l'estimés lluny de
tothom. Regalimava la dolor dins el cor d'En Martí. A cada
recordança, hi queia una gota de foscor. Son pit esdevingué una
tenebra, son cos afeblit s'anà ajupint a la poltrona, i en l'obagor
de ses nines, es veia la seva ànima contorbada i muda. Sofria una
tortura constant. Plorava amb l'ànima. Ses llàgrimes queien dins
del seu cor, i ell, immòbil, romania heroi rosegat per la dolor
punyidora i cruel. I així, sentí morir dintre seu l'alegria
vivificant que duia sempre recolzada en son cor, així s'aturà per
sempre la cançó que duia als llavis i sa boca mig oberta exhalava
sentors de sofriment.
Aquella dona humil que era mare del seu fill entrava radiant en sa
pensa fosca. I la veia fent puntes prop d'un llumet; regant els
testos del terrat curulls de clavellines, netejant els ocells,
seguint amb sos ulls candorosos els vols dels coloms; arreglant
calaixos i capsetes plenes de cintes i estampes tota una tarda de
festa i fent grans exclamacions d'alegrança en veure passar un
aeroplà per damunt del seu terrat. La dona humil era, fent de mare,
com una mena d'imatge del penediment, i la seva beutat encantadora
feia un respecte com si fos santificada.
La dona humil era l'encís de la intimitat, del sacrifici i de
l'amor ple de tendreses i d'aquelles alegries que entren pregones i
tenen l'aroma de les flors boscanes. I En Martí covardament la
deixà temerós de les amenaces del seu pare.
-No en facis cas, dels plors de les dones, noi! T'han posat un
parany! ¡Les llàgrimes d'aquesta mena s'eixuguen amb bitllets de
banc!- li deia el seu pare tot enfutimat. I ell lluitava. Una dona
bona que estima és tot un tresor, i la seva promesa era una noia
assedegada de mirades, admiracions, èxits; la seva casa seria
sempre oberta per tothom. Els carrers li eren la vida, les amigues
una necessitat i les modes una dèria. En Martí fóra al seu costat
un home que passaria la vida sota el jou de la riquesa que és com
una mena d'aigua que passa d'una casa a un altra apagant les
activitats que més enlairen els homes. ¡Ell no treballaria mai! Una
vida perduda!
En Martí va esclatar en un plor silent.
El timbre del pis va sonar una llarga estona. En Martí va alçar el
cap de sobte, va eixugar les llàgrimes que sentia fredes per sa faç
i anà a obrir la porta. Era la portera.
-Què fa, senyoret? ¡Em creia que li havia agafat un treball!
En Martí va mirar el rellotge tot esverat. Havia pasat dues hores
en aquella poltrona cavilós i macilent.
-És a dir que la senyora està bé!
-Si, tots bé.
-I el seu papà, li ha provat!
-Tots bé!... Tots bé!...
-I les noies ben aixerides!
-Aixerides !
-Els ha provat!...
-Molt!...; molt!... Em sembla que la criden, portera!...
-No, el meu marit és fora!
-És un veí!
-Hi vaig.
En Martí féu un sospir en veure's allunyada la mosca vironera de la
vella que per afalagar-lo garlava amb una veu monòtona i nasal
sense to ni so. Després va anar-se'n a dinar de pressa per mor
d'ésser a casa a l'hora que havia dit al xofer i en baixar l'escala
va veure que l'auto ja era davant la seva entrada.
-Ja ets aquí?
-És l'hora!
-Ja són les tres i mitja?
-Passen dos minuts!
-Sí que m'he lluït; encara no he dinat!
-I tant de pressa que he anat per a ésser aquí a l'hora!
-Anem a dinar!
-On?
-No sé; a tot arreu em fa prou fàstic!
-Vols anar al Royal? al Colon?
-Fuig... fuig!... anem fora de la ciutat. Tinc ganes de
distreure'm, de parlar amb tu. Avui necessito un cor al meu costat
per a vessar-hi la fel del meu i que m'hi posin un xic de mel!
¿Avui, tu estàs content? sinó, no vinc!
-Sí, avui tinc un bon dia!
-Déu t'envia! Tu em faràs passar la múrria. Que et fa res que jo
porti el volant?
-Fuig, home!...
En Martí amb la destresa del bon xofer, tot seguit es féu càrrec de
la maquinària de l'auto del seu amic i en poca estona es veieren
triomfals, alçant núvols de polseguera entre les pinedes que volten
la ciutat. Allà, enlairats per una muntanya augusta, voltats de
boscúria ingènua i sota un cel joiós de tanta transparència, En
Martí cercà un lloc soliu i més refet de les seves tenebrors, es
disposà tot dinant a sentir la història del seu antic amic i
company de col·legi que feia de xofer.
-Ja ho veus! tinc una carrera i faig de xofer, i per a res del món
no em canviaria per cap ric! Coses de la vida! Millor dit, coses de
l'amor!
-De l'amor, dius?
-Sí, de l'amor! Veuràs que quan vaig acabar la carrera vaig
enamorar-me com s'enamoren els esperits nobles i elevats per una
cultura refinada. Perdona la vanitat! No res, vam festejar com
estudiants i vam estimar-nos com gent granada. Conflicte!... El de
sempre. Que la noia no era com el meu pare volia; més posició, més
prestigi!... ¡Ja saps que els pares veuen la felicitat en els
diners! Quan diuen que En Tal fa un bon casament, ¡pensa que vol
dir que fa un bon negoci financier! M'explico?
-Sí, segueix! No t'aturis!
-Jo penso que un bon casament és el que respon a la meva màxima que
diu: ¡cerca una dona bona que t'estimi!
-Està bé!
-Varen començar els discursos, després les amenaces, més tard les
prohibicions i a la fi em van desterrar, i ja em tens a mi
avorrint-me en un despatx de Madrid sense oblidar aquella noia i
que per a mi era la més bona i la que més m'agradava. Jo submís, en
més d'un moment vaig sentir ganes d'obeir els consells del meu
pare. ¡Creu-me que jo era el primer de lamentar que la dona que jo
estimava no fos del gust del meu pare! I per altra part, ¡jo no
podia sacrificar un amor de dona per un caprici del meu pare! No hi
havia solució. Les discussions cada dia ens allunyaren més. Seràs
un desgraciat! -em deia ell- i jo li responia: ¿Que ho ha estat
vostè amb la mare que no era rica? -Gran escàndol.- ¡Això és faltar
al respecte. Tú no tens món!- i fins un altra baralla no ens dèiem
res. Jo, francament crec que amb l'amor no s'hi poden fer jocs.
L'amor és massa gran i la vida és massa curta. Pel poc temps que un
home és a la terra cal restar-hi com un cavaller! Ves si jo havia
de casar-me amb una dona del gust del meu pare! ¿i si després era
desgraciat? quina recança tota la vida! El meu pare des del fossar,
¿quin remei m'hi haguera donat?
-Què vas fer, doncs?- va preguntar En Martí amb neguit.
-Mira, casar-me amb la dona que jo estimava i com que no tenia
cabals em vaig associar amb un senyor i vam comprar aquest auto; i
visc feliç! ¡Tinc la felicitat de veure una dona joiosa de mi,
valenta dels sofriments de la vida, que s'estima el meu fill com
una fera i que té per a mi una fidelitat feréstega! ¿Què més vols
en aquest món? ¿Jo havia de llançar aquest tresor a l'oblit, com
qui llença un gat sobrer a la mar? ¡No hi ha res com veure's
convertit en il·lusió d'una dona que tu estimes! A casa, quan hi
arribo, tot es torna un triomf, com si vingués de la guerra
victoriós. I jo quan torno amb el guany del dia em sento venturós!
¡Tu no saps el plaer que fa sentir el plany de la dona que estimes!
Aquell «reposa, seu, no et cansis» val tot un dia de treball! i
després...
-Prou!- va interrompre En Martí follament.
-Veus? com tu també sents la indignació! ¡Ara al meu pare, li sap
greu i no gosa ni mirar-me! ¡I jo no perdo les esperances d'arribar
a ésser un home de lletres! ¡La meva dona és per a mi un esclat
d'esperances!
-He dit prou!- Va repetir En Martí donant un cop a la taula que féu
trontollar la vaixella.
-Què vols dir? No t'entenc!- digué son company tot confòs.
-M'has ben lluït! Aquesta em faltava avui!- va dir En Martí
passant-se la mà per sa frontalera arrugada per la pena.
-Què vols dir?
-No res, no res! M'has ben lluït!... Anem!
-Menja! No has menjat res!
-Anem!
-Menja una mica!
-Prou! ¿Què ets l'administrador del meu ventrell?- i alçant-se tot
enfellonit d'una revolada va asseure's al seient de l'auto darrera
mateix del lloc ocupat pel xofer. En Miquel Pons tot consirós va
agafar el volant i amb una veu tímida va dir: -On vol anar?
-No ho sé; avall, cap a la plaça de Catalunya!
L'auto, després de trontollar una estona, es posà a còrrer alçant
un núvol de pols que s'ajeia mandrosament damunt els roserars que
ornaven el camí.
En Martí plorava sigil·losament capjup, amb el cor entristit i la
pensa tenebrosa. Veia la seva vida com una desventura i havia de
resignar-se a viure amb el mateix heroisme que els que han de
resignar-se a morir! Ell havia tingut una dona fervorosa per
l'amor, i ara anava a mullerar-se amb una dona que sentia l'amor
com un esport o una distracció banal. El seu amic tenia raó; l'amor
és massa gran i la vida massa curta per no fer les coses com un
cavaller. ¡En Martí volia una dona que sentís l'estimació com una
devoció, que fes de la casa un temple on per oracions florissin els
somriures, on il·luminessin les claredats de les mirades amoroses i
per música solemnial s'hi sentissin els murmuris de les besades! La
dona malastruga que ell festejava glatia sempre per l'èxit de la
seva bellor i mirava la casa com un cau xuclador dels seus encants
i en fugia sempre cercant en l'aire els murmuris de la lloança i en
les mirades les guspires de l'admiració que abrandessin el foc de
la seva vanitat sempre famolenca. En els col·lotges allunyats de
les multituds, la seva promesa era una dona aspra i trista com un
ermot, i tan bon punt hi havia uns ulls que la guaitessin esdevenia
com un camp florit de gràcies i manyagueries.
Quin rosec! En Martí es veia com una voliaina que volta prop d'un
llum i que de sobte cau amb les ales cremades; llavors, caigut,
sense llibertat, sol, eternament sol, sense una missió per a
complir en tota la vida, ¡quina fredor li entraria al seu cor! ¡Com
aniria suplicant una guspira reviscoladora lluny de sa casa curulla
de riqueses! ¡Com se li emplenaria el cor de penediments d'haver
dubtat de fer un bé per covardia i egoisme! Davant del bé mai no ha
de flamejar la tremolor del dubte, perquè tot seguit de complir una
bona obra resplendeix el premi del venturós contentament, de la
vivificant alegria i de la florida de somriures que endolceixen els
llavis frisosos en trenar la cançó de la puixança de l'esperit
esponerós.
Posseir una voluntat de dona! En Martí deia que era gairebé
impossible posseir una voluntat, tot lo més un bocí! I ell en va
posseir una de voluntat fins al sacrifici i ara a tothora bull
dintre seu la recança de no haver-la conservada blanament en
l'estoig de l'estimació lluny de les traves que la vida de ric li
havia posat.
Així, pensatiu passà pels carrers forans de la ciutat, acorat i
retut, tement la mirada de les treballadores que vistosament
abillades anaven a la tasca emmirallant llur gaiesa en els
aparadors de les botigues luxoses. En Martí fins tenia ganes de
fondre's avergonyit i fins li semblava que li cridaven -Covard! -
Egoista! -¡Recorda't de la pobre mare del teu fill! Covard!
Egoista! L'alegria del teu xofer serà l'enveja de la teva vida!...
Tan bon punt foren a la plaça de Catalunya En Martí va tustar el
muscle d'En Pons, dient-li:
-Atura't! Quan te dec?- i mirà el taxis que duia la bandereta
alçada.
-No res!
-Ah! Això no pot ser!...
-És inútil, no et cobraré res! ¡El que em sap greu és que t'he
molestat i no sé com!
En Martí, home sempre esplèndid amb els humils, va enutjar-se en
lloc d'agrair la gentilesa del seu amic de col·legi i gorgolà entre
dents: -Avui tot em surt malament! ¡Així m'aixafessin aquí mateix!
Així s'acabarien tants martiris!
El seu company resta confòs i fent-li una rialleta va pendre comiat
d'En Martí, que li semblà un rampellut incomprensible i violent!
Tot seguit posa el senyal de _libre_ i uns nuvis estrangers van
pujar a l'auto fent unes grans rialles.
En Martí penedit del seu enuig, va atansar-s'hi compadit del seu
company, que havia maltractat, però tot seguit l'auto va perdre's
entre el garbuix del tràfec eixordador de la ciutat i més
enfellonit, s'encaminà devés el Continental i va asseure's a una
taula arrecerada on havia passat moltes hores sentint els seus
amics que passaven la vida tot esperant allà l'hora de dinar; al
círcol, l'hora de sopar; al teatre, l'hora de dormir, i així
esperant sempre els passaven els anys fins que la mort els triava
per al seu feix i se'ls en duia sense que haguessin fet res per la
pàtria o el proisme que hom pogués agrair tot llevant-se el capell
al pas de la corrua funerària.
Tan bell punt fou assegut, un mosso va demanar-li què volia pendre
mirant-lo de fit i passant un tovalló per damunt la taula. Després
s'hi acostà un de la colla dels inútils, i fent-li grans alegrois
li digué:
-Ola Martí! Que ja ets casat?
-No.
-Quina alegria !
-Per què?
-Perquè no t'he fet el regal i volia dir-te què et fa falta.
-No res!
-Que ja haveu renyit? ¿Què tens, tan emmurriat?
-Creu-me que avui tot ho tiraria a rodar!
-Mira, si vols renyir m'ho dius i al cap de mitja hora de deixar la
teva promesa jo li faré l'amor. Quina dona! Guapa, elegant, rica;
¿què més vols? ¡Demés els teus sogres aviat tindran l'amabilitat de
morir-se i llavors, tira peixet! quina mina! No sé què més vols?
¡De massa et queixes! Ja ho saps, si la deixes m'hi declaro!
-Sempre seràs ximple!
-I tu massa intel·lectual! ¿Encara et fan tanta enveja els tontos
que treballen? Bé, noi; ¡si no fas més bona cara, marxo! ¿Un home
com tu de malhumor? ¿Qué potser la teva promesa no sap prou
literatura per a parlar amb tu? ¡Com que tu et penses ser un
esperit selecte! No t'hi encaparris; avui el casament és una
operació comercial. ¡Hi ha diner, les altres coses ja vindran, i si
no vénen ja se sap que tot no pot ser en aquest món!
-Potser tens raó!
-Sense potser! Amb el diner tot se fa!- deia un elegant d'aquells
que gasten molt i no se li sap cap patrimoni.
En Martí deixà transcórrer les hores lentes assegut sense respondre
al seu company que sense sospitar-ho l'anava tranquil·litzant dels
seus turments. Ara ja no enyorava els temps en què la seva ànima
reposava en la blanor de les il·lusions de la jovenesa, i un diria
que havia esdevingut balb a les emocions passades amb l'amic xofer,
perquè començà de bromejar amb les bitlletaires sospitoses que li
oferien la sort. Es vulgaritzava. L'aroma de son esperit moria en
aquell ambient d'immoralitat i galloferia.
-Què fas aquesta nit?
-El que tu vulguis. No, el que jo vulgui; vull anar al circ a veure
els pallassos! ¡Em fan il·lusió i trobo que fa estiu! ¡Demés s'està
fresc i no reca marxar! Demà tinc molta feina! ¡Avui no he fet
res!... res!... Quin dia tant esgarrat!... I tantes coses com havia
de fer!...