En Martí, era l'únic fill d'un opulent comerciant de Barcelona. Son
pare per vanitat, i ell per natural afició a les lletres, va seguir
la carrera d'advocat sense cap intenció de exercir-la. Assabentat
que els seus cabals li permetrien viure amb tota esplendidesa,
seguia la vida d'estudiant lluny del neguit que turmentava els seus
companys, els quals en veure's a prop de finir els estudis sentien
la por de seguir els primers passos professionals. En Martí, un xic
romàntic, passava llargues hores a la biblioteca de l'Ateneu
llegint tota la literatura naixent de Catalunya, escrivia rims
tímidament i estimava com un estima quan se té el cor sembrat
d'il·lusions i els ulls amarats de poesia. Ell s'anomenava
_intel·lectual_ i sentia un intens menyspreu per la joventut vulgar
i rica que passava la vida embrutida entre els vicis que llurs
riqueses els permetien fruir.
En Martí era un amic de les solituds; li plaïen els passeigs pels
afores de la ciutat, els capvespres melangiosos de la tardor, i la
visió de la mar. Passava les hores caminant, com ell deia, amb els
seus pensaments, les seves il·lusions i les seves lectures
predilectes.
Un estiu en què sos pares van anar a un balneari que ell odiava van
deixar-lo tot sol. En Martí, tot anant a fer les seves caminades,
conegué una noia. Un dia la seguí, un altre li va somriure, després
li parlà i a la fi va estimar-la. Era una noia esllanguida, d'ulls
somiadors, filla d'una família que havien perdut el patrimoni i
vivien reduïts treballant, eternament enyoradissos dels temps en
què les riqueses els voltaven.
El cor d'En Martí vessava pietat i amor i ben aviat va entrar a la
casa miseriosa, on encara qualque moble luxós restava com un record
del benestar passat. L'amistat seguí, la joventut deslligada
escoltà la veu d'una amor sense treva, i vingueren llàgrimes i
desvaris a què la tragèdia paorosa posà fi amb un fruit d'amor, que
fou com un ceptre vivent que En Martí veia enlairat al davant de la
seva vida nit i dia!
Passaren anys. En Martí finí els estudis i allunyat de l'ambient
dels companys de sentiments, idees i aficions, es trobà sol i trist
i a poc a poc s'anà fent amb els amics que, com ell, no tenien
altra feina que passar hores i hores voltant taules de cafè i seure
en poltrones blanes de les societats aristòcrates. Allà, els seus
escrúpols s'adormien i amb la convicció que la seva falta era
reparada amb un passament i amb l'amenaça que li féu son pare que
si es casava amb la noia, mare del seu fill, el trauria de casa, En
Martí es deixà portar per l'ambient. Gairebé ja no llegia, i mai no
anava sol pels afores de la ciutat. S'anà vulgaritzant; els
refinaments espirituals es marcien i fins, ara, sense donar-se ben
bé compte del que feia, es deixà prometre amb una beutat
aristòcrata i presumida.