I quina nit! ¡Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors
terribles i pensaments de paüra que torturessin l'anima! La guerra
malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases
brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. ¡Podria
dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la
mort que voltà i passà mormolant i sinistra en l'aire com una mena
de burinot infernal i inexorable!
En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la
nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un
altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i
fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrèmols de
les cases que queien alçant en la foscúria de la nit una nuvolada
de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i després
queia entre les fumeres de pólvora que cuidaven ofegar els morents
que s'anaven amuntegant espantosament.
Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia.
Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota
l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna
com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós;
era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol
per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi
entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia
llàstima i no els segava les vides; allí sols morien, amb la
resignació dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant
viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball.
-Elena, o Elena!
-Jani, ets viu!- i ella plorà llarga estona; ell, dret, mirava a
terra i aixafava pedretes amb la culata del fusell.
-No plorus!... Pubrota!... Aquesta nit vénen reforços i tot acabat!
L'enemic és pels cims i vol aquest poble perquè té el camí ral. ¡El
tindrà pas !
-Jani; só fet una prometença... ¡No diguis que no! No facis posat
agre! Vina, acompanya'm, durem aquest ciri al Sant Crist de la
llaga fonda perquè et salvi de la mort. Mira'l, veus, és fet de
cera de les abelles del rusc de casa. Vina! Ara anava a l'església;
et fa por venir fins allí?
-Por? Calla! tens una llengua com una cua de porc; por, jo? Au,
anem-hi!
¡I entre les runes i les flames, la misèria i la desolació,
avançaren joves i radiants, com la imatge de la vida triomfal
damunt el camp sembrat per la mort!
La porta de l'església abandonada va grinyolar llastimosament. En
Jani i l'Elena van escorcollar amb llurs mirades receloses la fosca
del temple. Immòbils, restaren una estona davant d'aquella solitud.
Sense dir-se res, l'Elena, que coneixia tots els recons, va avançar
i En Jani la seguí d'esma.
Lentament, allà on no hi veien res van albirar els altars, els
Sants, les llànties apagades, les sacres polsoses, el canalobres
rovellats. Semblava que el temple apareixia miraculosament per a
ésser adorat, enyorívol de les oracions i sospirs dels feligresos.
Sant Pere mostrava les claus; Sant Ramon la custòdia; Sant Miquel
l'espasa; Sant Sebastià les sagetes torturadores; En Jani restà
mirant-lo fit a fit i pensava -¡Aquest que està lligat devia ésser
un espia!- i no es donà compte que l'Elena se'l mirava enrogida en
veure l'altar del Roser on havia promès que es casarien quan finís
la guerra.
L'Elena trobà la pica d'aigua beneïda. Els seus dits van posar-s'hi
lleugers com un ocell que hi anés a beure; i aquella aigua freda i
silenciosa i endormiscada tremolà de joia, i la imatge del Sant que
s'hi emmirallava s'esborrà sobtadament.
-Té, senya't!... -En Jani allargà els dits foscos de pólvora i
restà embadalit. -Apa, senya't... Què mires?... Que no en saps?
-No- respongué, mirant-se els dits mullats.
L'Elena, compungida per la dolor sospirà sota la caputxa blanca.
-No saps senyar-te? ¡Déu del cel!- i agafant-lo per una mà se
n'anaren cap al Sant Crist. En el silencl aclaparador del temple
abandonat, sonaren els passos feixucs del soldat més fornit del
poble i un rat penat que penjava del sostre, fugi i s'amagà rera
d'una viga corcada i polsosa.
En Jani es deixà dur com un nin fins que l'Elena va dir-li tota
consirosa. -Veus! Aquest és el Sant Crist. Fa miracles! veus? ¡té
la llaga i fonda! molt fonda! L'home que el feia la hi féu així
irat, i morí de tristesa. Mira, ara que no et veu cap company,
digues i fes el que jo digui i faci. El Sant Crist no ho dirà als
teus companys d'idees. ¡Pregarem, que es molt bonic pregar!...
Veus? fins sembla que ja ens escolti!... Quin posat té de bo!...
mira'l Jani! ¿Oi que es retira al teu pare?
En Jani que escoltava prop seu la veu amorosa de la seva estimada,
movia el cap afirmativament, i de sobte caigué agenollat. Aquell
guerrer, temut per tota la contrada per la seva aspror i valentia,
féu un sanglot d'infant que ressonà en la fosca. ¡Era la primera
oració que en tota la seva vida deia de tot cor!
Llavors els Sants li semblaven vivents; hom diria que llurs ulls
tenien lluentors humanes i que sos llavis somreien i que fins els
cors bategaven d'alegria sota els ropatges envellits de fusta
corcada i descolorida. ¡El guerrer tornava a ésser de Déu!
L'Elena resplendent de joia senyà tres voltes En Jani com si fos el
seu germanet petit.
-vés dient: pel senyal de la Santa Creu...
En Jani anava repetint les paraules que deia la seua promesa fins
que tot sol féu amb sa mà dreta estesa i rígida una creu en el
front sagnós de la primera ferida, l'altra en sa boca tremolosa
d'emoció i l'altra en son pit sanglotant d'alegria... i en la paret
del temple es projectà una mà gegantina que, amb els dits oberts
féu tres creus immenses, que havien d'alliberar per sempre el
soldat ferreny de mals pensaments, paraules i obres.
Sonà un clarí llunyà. En Jani esfereït esbatanà els ulls com un
orat i romangué sotjant en actitud marcial.
-Elena! has sentit? Em criden! Adéu! Fins després!
-Senya't... Senya't a cada combat!...
En Jani agafà el fusell, féu una salutació militar al Sant Crist i
sortí entrebancant-se tot mirant els cims clapejats de neu.
¡Tornava a ésser la fera!
En Jani va ésser vist per l'enemic en eixir del temple, i tot
seguit una bala brunzent esmicolà la campana que féu un toc
llastimer, com si fes un gemec de dolor que va estendre's per la
vall, com un clam de misericòrdia exhalat en l'agonia! Després,
vingué tot un infern de bales contra l'església que havia passat
una munió de segles per les generacions que la miraven com una
relíquia.
Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca
del temple que es badés per a fer el darrer sospir de la vida. Ses
Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre
terratrèmols esfereïdors i cruiximents terribles; fins els morts
del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anàven
pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de
temple que reviscolava l'ànima, era esvaïda per la fumera
pestilenta de la guerra i la fetor de la mort!