La tardor és arribada. La primera nevada s'ha estès un matí per tot
arreu. Després el sol, encara dominador, ha escalfat l'aire com a
l'estiu i la blancor s'ha fos tot seguit com avergonyida. L'aire
passa fred pels carrers que fan olor d'herba dallada i el jaio de
can Lliurons i la Mera, la vella golluda, s'esguardaven bo i
pensant que torna l'hivern i qui dels dos serà que el fred durà
devés el Camp Sagrat; són els dos més vells del poble. ¡Fa un ramat
de temps, anys, que no ha mort ningú, llevat d'una mainada! El fred
s'atansa i els vells atemoritzats s'encauen a llurs cases,
s'asseuen als escons perquè les flames vivificants i amoroses els
reviscolin. Fred a fora, foc a dins! El jaio farà esclops mentre
sos ulls hi lluquin. ¡La vella farà fil amb la filosa, fins que els
dits se li embalbin de fred, i endemés Déu dirà! ¡que també ne
pateix de fred pels homes d'aquelles muntanyes! ¡Fred a fora, foc a
dins! Melangia en el cor; l'hivern de les foscors llargues va
venint. ¡Passà l'esgarrifança per tot el cos arrupit, i la tremolor
per l'ànima esporoguida, i en les muntanyes, es sentia l'alè de
l'hivern!
Joanín, que ha passat un munt de dies disparant l'arma per a
assajar-se, és l'únic que rep l'alenada de l'hivern amb un somriure
gojós. L'esgarrifança que sent En Joanín és d'alegria. Demà mateix
és la cacera i tot està a punt i En Guim és el d'abans i tresca per
les costes sense sentir gota de dolor en aquell os que el _Sant_ va
guarir amb simplicitat i destresa. Pare i fill senten l'emoció del
goig falaguer; el fill perquè sent la il·lusió esperada al seu
devora com una mirada amorosa, i el pare perquè es troba en el camí
a què van conduir-lo les meditacions deixondides en aquelles hores
de repòs que el _Sant_ va recomanar-li. «Sort de la cama trencada!
¡sinó no hauria fet cabal del noi! i i fent _contrabando_ m'hauria
fet vell sense donar-li l'ofici de caçador! Demà veurem! Això és
una caixa tancada!... ¡Tira dret com si apuntés amb els meus ulls!
Demà veurem!»...
En Guim, no havia dit res a ningú. Però a En Joanín, ¿qui podia
fer-li callar aquella joia que li omplia tot el cor? ¡L'amor i
l'alegria, quan brollen de dins, són com el fum de les fogueres que
s'escampen sempre; com més flames, més fum i, sia amb rialles, sia
amb sospirs, tothom coneix de lluny l'enamorat i el venturós!
De primer, va dir-ho a un amic dels dos únics que hi havia en
aquell poble de vint cases; després va pensar que podia dir-ho a
tots dos; més tard, va afegir-hi el senyor rector, l'oncle i el
padrí; les dones no, perquè eren porugues! l'oncle i el padrí no hi
eren i en sortir de llurs cases va veure En Biel, un vell que duia
calça curta i caminava amb un bastó alt, gruixut i pesant de boix.
En Biel, en sentir-lo, va mirar-lo amb indiferència i gairebé no va
escoltar-lo. En Joanín atuït va allunyar-se'n. ¡Tot un estiu que
espera l'hora i ara no res, ni una paraula, ni una pregunta, ni una
moixada! ¡La fredor més arrupidora de la indiferència aspra i
crudel! En Joanín, tenia ganes de plorar, de plorar amagat en un
recó i anà vagant pels carrers estrets i pedregosos que feien
pujades i baixades fins que sota una balconada de fusta s'aturà a
garlar amb una flota de dones que prenien el sol. Allí, de moment
no esclataven les exclamacions, però, després quan baixà la
Tereseta, la pageseta de rossor d'espiga, d'ulls amarats de bellesa
i dolçors, de veu que entrava a l'ànima i de cor desficiós que
patia per tothom, les admiracions, i els planys se sentien a
riuades.
-Joanín! ¡volia dir-te que anessis a confessar-te! Reina del
cel!... Un os!... ¡Amb una manotada mata una vaca!... I tu que ets
tan jovenet. ¡Avui que feve fred hi só pensat en els óssos! Joanín,
si tens por, queto! ¡ja el mataràs un altre dia! Ves-hi sense arma,
Joanín! ¡si no mates l'ós, al primer tret se't tira al damunt!
Reina del cel!...
En aquests consells la Tereseta hi posà una tendresa emocionant. La
seva veu era una cantarella amorosa plena d'encís i ses mirades
foren un guspireig del seu esperit inquiet i enamorat. Joanín que
jamai no havia fet cabal de les poques noies que coneixia, de
sobte, sentí com si un llampec de melangia l'hagués corferit.
Torbat, capbaix, sense esma de fer el valent, i callat, restà dret
prop de la Tereseta que li omplia el pensament i li contorbava el
ritme serè del cor, i una llei de tristesa dolça va envair-lo.
-Joanín, no hi vagis demà!- féu suplicant la Tereseta.
El jove pastor obria els ulls com un orb que sobtadament hi pogués
veure, i mirava la Tereseta que coneixia de petita i la trobava
diferent de sempre, bella, escotorida i falaguera! ¡I en mirar-la,
sentia una mena de por que ella ho veiés que la mirava embadalit!
¡I vingué un instant en què la noia va mirar En Joanín i ell va
abaixar els ulls confós i avergonyit!
¡Joanín, que tantes nits veié acostar-se quan feia de pastor, no
havia vist mai el moment de néixer un estel! ¡ni el moment de morir
en les matinades! ¡I si en moren d'homes xarucs sense haver fruit
tot l'encant misteriós del moment exquisit en què neix un estel o
comença una amor o esclata una flor o s'arrodoneix la bellesa d'una
dona! Tot ho veiem de sobte; la sorpresa grollerament ens avisa
tard, i tota la delicadesa, tota la poesia ens fuig dels nostres
sentits. Joanín vivia aquest moment, el sentia amb tot el cor i no
se'n donava compte. ¡La seva consciència trontollava sense conèixer
el terretrèmol! ¿Qui coneix en quin arbre es posarà l'ocell que
arriba? ¿Qui pot endevinar en quin cor reposarà l'amor que vola?
Joanín sempre es reia dels que festejaven i dels enamorats; ¡ara no
gosaria, i encar no sap per què! L'emoció l'emboirà com la calitja
de la muntanya i se n'anà tot consirós del costat d'aquell aplec de
dones que voltaven la Tereseta i que feia una estona s'havia
alegrat de trobar per fer l'home, i que ara, de sobte, li feien una
nosa i una quimera gran perquè parlaven amb la Tereseta.
En ésser a casa seva, Joanín va asseure's en una butaca de fusta
treballada i cuiro, que un dia un desconegut els comprava, i alli,
retut, repassà el que havia fet en aquell vespre i tot donant-se un
cop de puny al genoll, va exclamar ple de follia:
-Aixi no hagués sortit de casa- i li vingué el pensament de tornar
a veure la Tereseta, quan no hi hagués aquelles dones
escornifladores i, pàl·lidament, entre els records de la gentil
pageseta, va sentir per primera vegada l'anguileig de la por: «¡si
l'ós me matava tot justament ara que trobo la Teresona tan
bonica!».
Fred, gairebé com a l'hivern. La llar encesa ha escalfat unes sopes
de llet d'ovella que En Guim i el seu fill ajupits damunt els
plats, xarrupen sorollosament i amb els colzes endinsats a la taula
llarga i revinguda de roure. Un gresol d'oli penjat al faldar de la
xemeneia, fa claror somorta i fixa. Dos gossos a llur costat el
miren fixament esperant que de tant en tant els tirin un mos de pa
que es mengen abans que arribi a terra. La dona omple la bota de
vi, el sarró de pa, formatge d'ovella, i pernil. Tots estan muts,
sorruts i mig ensunyats.
En Joanín no ha dormit en tota la nit. Fins ha tingut ganes de
plorar i no sap per què. Ara que la seva il·lusió anava a
complir-se, se li havia posat una mena de corcó, una llei de
melangia, i unes ganes de plorar que el feien enquimerar. Sols
tenia la dèria que la Tereseta ho sapigués que patia. ¡Si pogués
enviar-li els sospirs i aquella llàgrima, abans d'anar-se'n!...
-Anem?...- digué En Guim de cop i volta. -¡Aviat tocaran les dues i
cal ésser allà abans no llustregi!
En Joanín sentí un sotrac al cor. Havia arribat l'hora esperada. Si
gosés!... si gosés, diria que no volia anar-hi! Ell era un altre!
¡Tenia una nosa al cor i un neguit estrany! -¡Anem, pare!- i va
abraçar-se a la seva mare, que plorosa li digué:
-Déu te guiï i l'Angel bo!...
La fredor i la fosca de la nit va embolcallar-los. La fressa de les
sabates plenes de claus es barrejava amb la remor del riu que se
sentia sempre, En Joanín la coneixia de tota la vida, la remor de
l'aigua, quan era enllitat, quan jugava de petit a la plaça, quan
era a missa, quan reia, quan plorava, i sempre li semblà alegroia,
i avui, no sap per què, la troba sinistra, misteriosa i
espaventable com el cant de les òlibes del campanar. En passar per
davant del balcó de la Tereseta li caigué una llàgrima al bell mig
de la porta. El rellotge del cloquer, que colgat per la fosca de la
nit, seguia assenyalant l'hora sols per als estels, va fer un
brogit de filferros, un grinyol llarg, i, després d'una pausa
llarga, va deixar caure una batallada.
-Dos quarts de tres! ¡Juanín, si no volem no farem res! ¡I avui
fóra llàstima, és un bon dia!...
Pare i fill van apressar-se sense dir-se un mot; calamarsejava i el
fred entrava fins al cor d'En Joanín!
Era una matinada sense estels, trista, molt trista, com una faç
sense ulls! Matinada muda sense cantúries d'ocells. Matinada
d'enyorament i temença. En Guim, havia descobert les petges de l'ós
i anaven seguint-les poc a poc.
-Joanín, ja som al rastre! Estem de sort!
S'anava fent lentament de dia, i, com els enlluernats que entren en
un temple i que de primer no veuen res i a poc a poc van veient
tots els Sants, En Guim i En Joanín anaven albirant l'alterosa
muntanya que tenien al seu davant, opulenta, atapeïda de belleses i
coronada d'avets. Feia goig de veure aquella muntanya on creixien
ufanoses les boixeres atapeïdes i els avellaners entre roques
immenses cobertes de molsa i claps d'herba amarada. Entre els avets
alterosos i gentils, vestits de verdor fosca, de tant en tant se'n
veien uns sense fulla, secs, sems, morts pel torb paorós i els
llamps dels temperis, i d'altres que, arrencats amb tota l'arrel,
havien rodolat fins al riu, que allà baix mormolava sempre i feia
escuma com una fera cobejosa de tota l'esplendorosa bellesa
d'aquelles boscúries.
Allà, en aquells paratges exquisits de colors i esporuguidors,
voltats d'abismes i sembrats de foscors de boscúries, hi havia els
óssos. Prou es coneixia pels gossos que, tot just arribats, sentien
el rastre que els feia glatir desficiosos i ensumaven d'un cantó a
l'altre, tot movent la cua frenèticament.
-Ja senten la ferum de la fera, Joanín!...
En Guim talment romania extasiat. Amb els ulls esbatanats i ert,
mirava, escoltava, i a la fi va dir misteriosament:
-Joanín!... vés cap astí! Passa per l'esquerra, puja una mica,
només una mica!... fes pujar els gossos i no et moguis de la
fontalada!... ¡L'ós es astí mateix!... Dia de sort!...
En Joanín tot consirós va marxar per la gorja amb els gossos. Anava
sol i tenia por! Tot aquell valor que se sentia a l'estiu se li
havia fos com un borralló caigut dins una boca febrosa. Per tot
veia un ós que el mirava de fit ensenyant-li les dents punxegudes i
les ungles amb ferocitat esgarrifadora. ¿I si, en compte de fugir,
l'escomet i l'obre com un vedell? Fóra un bella llàstima ara tot
justament que té la Tereseta al pensament, al cor i a l'ànima, que
per una cacera es veiés privat de sentir altra volta aquella veu
que com un rajolí de moixaines li entrava pit endins i li amorosia
els neguits com un bàlsam guaridor.
En Joanín neguitós i esporuguit, amb el desig de finir l'enutjosa
cacera, cansat de seguir els gossos, trencant branques, passant
xaragalls i saltant penyes; oblidant-se del que li va dir En Guim,
d'esma, va pujar a la muntanya fent molta fressa per fer anar l'ós
cap a son pare.
Entretant En Guim, tot ell una mirada, de tant en tant anhelava com
si sentís la fortor de l'ós. El cor li deia que faria cacera i
esperava segur que l'ós, bo i fugint del seu fill, sortiria per la
boscúria del seu davant.
Se sentí soroll de fullaraca trepitjada, les mates es movien. Ja es
veia una foscor que es movia. -És un ós bru!- Sonà un tret que
s'allunyà rodolant per cingles i fondalades i repetint-se feblement
en l'aire net del matí.
-Ja es mort!... Joanín!... Ja és mort!...- va cridar En Guim en
aquella superba solitud, i els gossos van lladrar llarga estona.
-Joanín!... Joanín!...- cridava joiós el pare encaminant-se cap al
lloc on hi havia l'ós mort.
-Joanín!... Rellamp!... fill meu!... ¡Joanín!...- cridava En Guim
en veure el seu fill ajagut on havia tirat. Del front li rajava
sang que s'estenia damunt la neu.
-Joanín!... fill meu!... fill meu!... ¡t'he mort!... t'he mort!...
desventurat de mí!... ¡Joanín!... perdona'm!...- va cridar aquell
home plorant i ofegant-se de pena.
-Rellamp!... per què pujaves fins astí?...; és ben mort!...
El pobre Guim va caure damunt del cadàver del seu fill. Les
llàgrimes queien en la neu, els sanglots es perdien en la gebror i
els sospirs s'ofegaven en la remor del riu. Un ós bru passà pel seu
davant i va allunyar-se mirant-lo.
-Per tu, maleït, he mort el fill!...- cridava exaltat En Guim.
L'ós va apartar-se com si ho hagués entès.
A la fi, el pobre Guim veient que tornava a nevar i que era tan
lluny i que si deixava el seu fill potser l'ós se'l menjaria,
s'alçà d'una revolada com si un pensament l'esperonés, va llançar
les escopetes al riu, agafà el seu fill, se'l carregà al muscle i
va dir plorant sense conhort.
-Adéu, muntanyes, mai més no em veureu!...
L'arma d'En Joanín tocà a una pedra i va disparar-se com si volgués
retre homenatge al mort que se'n duien hores i hores per les
muntanyes pels mateixos viaranys on havia passat no feia gaire,
jove, ple de vida i tendrament enamorat.
Sols la temença que la neu colgués el cadàver d'En Joanín o que
l'ós se'l mengés, podia fer que En Guim apesarat i retut pogués dur
a coll el seu fill que sentia refredar-se al damunt mentre
s'enrampava.
En Guim corria muntanyes avall i fins saltava com si el
perseguissin els gendarmes com quan duia frau.
En arribar a la pendent d'un prat tot nevat, En Guim va abraçar-se
al seu fill i es deixà anar rodolant fins a baix. -No tinguis por,
fill meu!... així anirem més de pressa!...
Quan En Guim arribà al fons tenia la cara plena de la sang del seu
fill. Va alçar-se, tornà a carregar el seu fill i com un boig,
tornà a córrer per damunt la neu que queia més espessa.
De tant en tant En Guim s'aturava exhaurit, suant, respirava de
pressa, s'espolsava els borrallons i netejava la faç del seu fill
amb una mica de neu.
Ja toquen a missa matinal. El sol ha sortit. Quina alegria. La neu
s'ha fos. Quina ventura!... El foc de la llar és petit com a
l'estiu. Els vells van a missa i miren el cel.
-A muntanya brufeia!
-Hi neva fort!
Els homes feinegen pels prats i les dones fan el menjar per als
garrins. Tot el poble sent l'alegria de veure el sol radiant i mira
amb recel la nuvolada plomosa que roman quieta damunt la carena. La
dona d'En Guim té ànsia. La Tereseta tremola i prega i va d'un
cantó a l'altre mirant tots els camins de les serres properes.
Passen hores plàcides per a la golluda que fa voltar el fus, per a
la Tecla que pasta i per a la Carme que fa formatge; passen lentes
i faixudes per a les que sofreixen el corcó de l'angúnia.
-Tereseta, fa que pateixes? ¡És ben galan En Joanín!
-Més que vós, Mera!
-Dona, no volia pus fer-te enujar!
-Fileu prim! fileu!
-No, avui filo gruixut!
Migdia. El sagristà és dalt del cloquer i abans de tocar oració fa
voleiar sa mirada per tots els corriols. Sobtadament es posa a
cridar.
-Ja els vei!... ja els vei! ¡Mireu per la carena!... Lo Joanín que
porta un ós a coll!... ¿El veieu?... Allà, passat lo port!... Puieu
astí, Blasi i tu, Roc! puieu tots dosos i ho veureu!...
-Joanín! caçador d'óssos com son pare!...; fill meu!- va cridar sa
mare esclatant d'entusiasme.
-Gràcies a Déu!- digué la Tereseta, i es posà a besar plena
d'alegria una medalla de la Mare de Déu del Camí!
I totes les exclamacions de joia van apagar-se en ésser migdia i
tots els llavis somrients van enfervorir-se amb el toc de l'Àngelus
que tocava el sagristà d'esma, mirant a la muntanya tot content i
pensant:
-Altre caçador jove i valent al meu poble!...
(Bohí -Pireneus Lleydetans)