I de l'església de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu
rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de
sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant
Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un
finestral, la custòdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el
cap de Sant Sebastià caigué a la pica d'aigua beneïda i va
esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb
el ciri que hi deixà l'Elena encès al seu davant i la llàntia
abonyegada que brandava espargint un fum blau.
Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri
exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia
espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del
firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant
Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que
davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de
vermell.
La taifa maleïda dels enemics torbà aquella oració sense paraules,
aquella cerimònia solitària. Els soldats hi entraren fent una
cridòria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots
d'embriac. Un soldat, el més jovencell, va atansar-se encuriosit al
ciri encès de la flama dreta, immòbil, com un dit autoritari posat
davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recolà esfereït,
cridant amb esglai: -¡El Sant Crist sagna!... Sua!... És viu!... És
ferit!...
Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri,
esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist
enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament
devallaven com si fossin vives, els anà acorant, i un a un,
consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs ànimes
tremoloses van allunyar-se muntanyes enllà.
El temple restà sol. La nit fou a cada respir més quieta i fosca.
El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat
de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els
soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per
les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!
No se sent res, la fosca de la nit és tota arribada i el ciri
segueix cremant amb més resplendor.
A poc a poc una ombra s'acosta agemolida i misteriosa i arriba a
les runes i tremolosa crida:
-Elena!... Elena!... Sóc En Jani!... ¡Elena!... Deu ésser morta!...
Se sent un sospir de pena i un trepig lleu. L'ombra avança entre
les imatges trossejades, arriba al Sant Crist. És En Jani que plora
i prega bo i cercant la seva Elena.
-Déu!... deu-me l'Elena!... ¡Morta o viva deixeu-me-la veure!...
I torna a cridar-la amb una veu més forta i sobtadament se sent un
remor esglaiadora, cau un Sant mig partit i de sota un sepulcre ix
l'Elena que romangué amagada tot el combat pregant entre sospirs i
llàgrimes!
-Jani! sóc viva !...
-Jo també Elena!...
-Mira el ciri com crema... Agenolla't Senya't!... Prega! Prega
força! ¿Que no estàs content? Quin posat fas?- li deia l'Elena
sacsejant-lo com si volgués deixondir-lo d'un somni, i el soldat
estava embadalit i no li responia.
-Jani meu, què penses? mira el Sant Crist! Mira com t'ha salvat!
Dóna-li les gràcies! ¡Agenolla't! tremola! plora! prega! ¿que no
estàs content?
-Massa!
-Que no li estàs agraït a Déu?
-Molt.
-Doncs senya't! Què fas? ¿Que no te'n recordes?
-No! només em recordo que diu «dels nostres enemics».
-Doncs què et passa? Què tens tan parat? Jani meu, que no
m'estimes?
-Calla!
I aquell homenàs tot d'una mirà el Sant Crist amb uns ulls plens de
dolçor i va moure la seva testa afligit i sa mirada esdevingué
desficiosa i sos llavis tremolaren com si tinguessin por.
-Què tens, Jani? què tens? ¡que em fas patir!
En Jani, com si fos pres d'un rampell de bogeria, es tragué un
ganivet de la motxilla i amb moviment ràpid es tallà un orella
apretant les dents i arrugant la faç contreta per la dolor i fent
un sospir que va omplir-li tot el cor d'una benaurança dolça.
-Teniu, Déu!... Jo no sé pregar...- exclamà amb els ulls guspejants
d'agraïment.
-Què fas, Jani!...- va exclamar l'Elena astorada.
-Calla! És ben seva!- i va tapar-se la ferida que li sagnava i va
somriure fent una moxaina a la seva promesa. -¡Ara, estic content!
L'Elena va trencar en un plor ple d'un sentiment desconegut.
Plorava esgarrifada de la feta del seu estimat, plorava de veure'l
esguerrat per sempre i plorava emocionada davant la gratitud
heroica d'aquell home fornit i valent i encès de joia i amb el cor
regalimant d'agraïment i alegria.
-¡Anem, Jani, que et posaré quelcom a la ferida que et sagna!- i
l'agafà pel braç, i van anar-se'n tot cantant:
Quan jo era petitet
la meva mare m'estimava,
me'n donava algun oet
i alguna ametlla ensucrada,
i ara que em som fet grandet
me'n fa anar a la batalla
i a la batalla del rei
que els que hi van no en tornen gaires;
trist de mi jo en som tornat
amb vint-i-una punyalades.
El cavall en porta nou,
trist de mi en porto les altres;
ai mare feu-me fê el llit
en a la cambra més alta;
poseu-me els llençols nets
que no els embrutaré gaire;
jo em moriré aquesta nit
i el cavall a punta d'alba.
I el ciri seguí cremant. La seva flama vetllava els morts,
l'església aterrada, els arbres trinxats; fixa, signava el camí del
cel, com si volgués assenyalar-lo a les ànimes dels morts de la
batalla; radiant en les tenebres, il·luminant la faç del Sant
Crist, la flama del ciri, va atraure tot un esbart de voliaines
plenes de gaiesa que volaven en l'aire com si dansessin seguint la
cadència de la cançó que entonava sadollat d'agraïment En Jani i
que se sentia, allunyant-se talment, com una tristesa que es torna
melangia!
(Aquesta cançó i la de la història de l'Esparver son recollides a
Massanet de Cabrenys. _Nota de l'autor_).