Som a l'estiu!... Les neus es fonen i l'aigua cau a dolls remorosos
muntanyes avall!... ¡Beneida sia l'aigua que amara els prats i
eixampla els rius i omple els estanys del Pireneu!... L'aigua és
l'eterna artista de les altúries solitàries. És l'ànima dels
cims!... Les seves remors atravessen triomfals el silenci
d'aquelles quietuds, com una idea, per la claredat d'una pensa
reposada. I va cantant tot esmunyint-se victoriosa i gaia, i de
sobte s'estén i s'atura per fer un espill per als estels, i més
enllà, entra en una balma i diu l'oració lenta i devota del
degotall vivent i auster!... Ara, esclata riallera d'entre una roca
maternal i és la fontanella que els pastors sospiren en les
soleiades, ara, vigorosa, escumejant i eixordadora, es llança d'una
altura i pren tota la bellesa esclatant de la majestuosa cascada i
nit í dia va xarbotant l'aire i les roques, les flors i les herbes
del seu voltant, i és com una regina que té palau, i la gent que
s'hi atansa, en sentir-la de lluny se sent confortada i plena de
respecte. Després l'aigua la veureu amiga de les flors petites i
flairoses passar enxaragallada fent remors humils, com sospirs
d'enamorat, pels prats que encatifen la muntanya. I de tant en
tant, maternal i fecunda, cau a dolls del cel i passa com un vel
davant els abismes i fondalades i esdevé roja, més eixordant i
furient!... pluja beneïda del Pireneu!...
Oh! ¡com s'enyora l'aigua en els paratges on tot és pedra fullada,
roquissers abruptes i tarteres sense un bri d'herba, ni un respir
de vida!... ¡Tota una muntanya gegantina de roca que puja pel blau,
com si volgués ésser l'escala per a pujar al cel!... ¡Si allà es
troba una congesta buida que regalima tímida entre la fresa del
vent, i quin conhortament dóna a l'ànima l'aigua renouera!
L'aigua, amiga dels ulls, crea els reflexos frisosos d'elegàncies.
Aigua blava, aigua verdosa, aigua dels davassalls d'or dels llacs
enlairats i silenciosos. Aiguablanca de les escumes germanes de les
congestes. Aigua que voles fugint de les cascades i fas amb
gentilesa les coloraines fines de l'arc de Sant Martí. Ets l'eterna
artista que cantes i pintes en tot el Pireneu.
Després que has besat gemada i has omplenat de vida i alegria tota
la muntanya, esdevinguda riu, et frises en els gorgs i passes
brunzint entre pedres rodones que semblen els cranis d'una nissaga
de gegants perduda, i arribes a la plana i et tornes seriosa i
calmosa com una dona entenimentada, i així, arribes a la mar i
enamorada t'hi llances i mors en una eternal abraçada.
Ací, escoltant l'aigua, teniu En Joanín. Mireu com somia nit i dia.
El seu pare li ha sembrat la pensa d'il·lusions i passa l'estiu
esperant la tardor com el pobre jaio espera, tremolós de fred, la
manyaga del sol primaveral. En Guim ja camina sense bastó. La cama
encara li fa un xic de dolor que li minva amb aquella font que raja
calenta entre les salenques, cerveres, ginebres i grèvols, on salta
l'esquirol joliu i on creixen la molsa frescal, l'herba pigosa i
les falgueres frondoses. En Guim, cada matí anava trico-trico cap a
la font bullent d'aigua guaridora que feia vapors com si fos l'alè
febrós de la muntanya i l'hivern fonia les geleres i nevades i
alçava una nuvolada calenta en l'aire gebrat que la voltava. Allà,
En Guim posava la cama amb tota la fervor que li donava aquella
munió de gent guarida per tota la contrada, i a voltes, veia En
Joanín guardant el ramat com cada any...
Ara el veu que porta una arma, frisós de disparar a la fera que no
surt, i En Joanín, es neguiteja i canvia el ramat de lloc tot
sovint. Crida els gossos d'atura, petits i peluts, que ajunten el
ramat escampat. Fa bo de veure els xais fugint i acoblant-se entre
els lladrucs dels gossos i el soroll de les tríncoles sacsejades
pels saltirons que fan totes les bèsties i els crits d'En Joanín
que dalt d'una penya tira pedres a la ramada. En un respir, les
ovelles s'apilonen i s'arrengleren i van caminant caminant,
pacients i resignades, seguides del pastor que somia que surti l'ós
i se li mengi una ovella i ell fer una gesta heroica, com les que
havia fet el seu pare!... La visió de l'isard dalt d'una clapissa
mirant escotorit el cel i movent amb llestesa ses banyes ganxudes i
negres, no li fa cap impressió: -«¡Què vol aquell ximplet!»...- i
li gira la cara malhumorat.
De la terra remoguda pels talps, ni en fa cabal, i això que abans
els perseguia infantívolament tot ple de joia. Fins i tot aquell
estiu passà pel seu damunt una àguila esplendorosa i solemnial, bo
i duent en ses potes un cabridet d'isard, i En Joanín s'ho mirava
amb indiferència. Es dóna al seu pensament predilecte i recordant
els consells que li havia donat el seu pare, «l'ós quan més a prop
millor; el tret és més segur», s'imagina que la fera se li atansa i
ell resta dret immòbil, serè i valent i llavors, aquell pastor ros,
d'ulls blaus, espigat i de fesonomia dolça, sembla talment el
príncep d'aquelles solituds alteroses, corprès per una goja
colpidora!
Les jornades que passava pasturant en les planúries i en muntanyes
encatifades d'herba fomental, En Joanín hi estava desficiós; ell
volia boscúria feréstega, i allí, no hi havia prou menjar per al
ramat, i allí era on hi havia els óssos. Per això, mentre les
ovelles pasturaven, ell tot consirós s'ajeia damunt l'herba
clapejada de tota la gaiesa de les flors: i no feia cabal de
l'exquisida elegància del romerill; de la humilitat dels cardigots
i les carlines que s'obrien ran de terra i aplanades hi restaven
com una condecoració de la muntanya; de la grogor enlluernant de
les faringoles, boixeries, i salamues; de les blancors radiants
dels maligons, sedolies i letarel·les i de les blavors moradenques
de les tores, ginebres i selones.
Cansat de jeure anava pels cims, on l'aire fred eixordador i
trontollant el vivifica entre un món de congestes perennals i
tarteres de pedra llosera. Allà, dins la vibració del vent que
l'eixordava i li tapava el respir i feia tremolar amb fúria les
flors, prenia la fona i llançava pedres brunzents als llacs de les
fontalades que no sentien el terratrèmol de la ventada.
I passaven els dies, com passen les ombres dels núvols per damunt
les congestes enlluernadores. I cada nit atribava, amb tot un
naixement d'estrelles, un escampall de silenci i un esclat de
misteris per En Joanín. Llavors, la basarda creixia i els
sobtaments esglaiadors sorgien; ara, una pedreta que cau, ara, una
alenada de vent més forta o un estel que fuig i es perd rera un
tossal; en tot, la sensibilitat d'En Joanín veia el senyal fatídic
de l'ós que escometia el seu ramat; i passava la nit amb la
majestat d'una regina, i s'avergonyia de restar com un
espantaocells davant de tot un poble. L'ós no hi anava i l'arma se
li rovellava.
Com una mare que s'acosta per sentir el respir del seu fill adormit
i que té por de deixondar-lo, així, En Joanín escoltava la boscúria
bo i allunyant-se del ramat; volia assaborir tot el misteri paorós
d'oir el cruixit d'una branca esqueixada pels óssos que es mengen
les fruites dels arbres. ¡Tan sols pogués veure, sentir el rastre
de l'ós a les eugassades; veure com les eugues es mouen esfereïdes
i posen els pollins al bell mig del rotllo que fan mentre elles
esperen a guitzes que s'hi atansi la fera!...
Així, fent una vida isolada, entre ventades, solellades, pluges i
pedregades, passà En Joanín l'estiu més llarg i trist de la seva
vida, frisós, menjat pels neguits i esperant sempre!... A la fi,
vingué el jorn de la davallada. Va tancar la cabana amb una pedra i
prengué comiat d'aquelles solituds. Era un matí d'aquells en què
l'alegria surt del cor a dolls, la cançó fuig dels llavis, els
somriures il·luminen la faç i els ulls guspiregen de gaubança.
Enrera del ramat que es perdia fondalades enllà, En Joanín, amb els
ulls més blaus que mai de tant mi rar el cel esperançat, caminava
tan lleuger per damunt de les pedres que semblava una visió
angelical que passés a obrar miracles per aquelles contrades.