El dia en què En Guim va trencar-se la cama tot saltant amb la pica
per aquelles muntanyes feréstegues passant contraban, va rebre una
sotregada atuïdora. -Me fai vell!... me fai vell!...- va exclamar
afligit en veure's allunyat d'aquella vida plena d'asprors i
ventures que tant li plaïa; d'aquelles caminades per viaranys on no
passa una ànima, saltant roques i amagant-se sota les boixeres amb
el paquet a l'esquena; d'aquelles caceres d'óssos on amb la mirada
d'ocell, les oïdes de cabirol i les cames sempre lleugeres, portava
un bon guany a casa seva i un bon plaer a la seva ànima assedegada
de sentir impressions intenses.
Ara, en sa casa fosca de fora i de dins, damunt aquell llit dur, En
Guim gemegava. La seva dona plorosa de sentir-lo, preparava un boci
de tarna de llana i escalfava la pega i el llard de porc mascle que
el pastor ben segur que demanaria per a fer-li la cura com va fer
amb la pota del xai.
Entretant el seu fill Joanín, esglaiat de veure la sangorrera que
feia la cama del seu pare, anava corrents cercant adalerat el Sant,
el pastor que guaria totes les cames trencades de la rodalia, tant
dels homes com dels animals.
Ben tost se sentia a baix una veu dolça. Després una remor de fusta
trepitjada. Més tard la veu s'aclaria i el trap-trap d'un cos pesat
que puja l'escala s'anà fent proper, i a la fi el Sant va omplir
tot el marc de la porta. Tots feren un sospir.
-Ja és aquí!
-I dôs, Guim, ¿que vos haveu venut l'enteniment? L'ossamenta no
s'ha de trencar mai! És una terrissa que s'ha de gordar sempre
sencera!
-Ai, Sant! Ja ho veieu! Avui tot justament me só entrepossat. Tenia
les cames virtigues; agafo la pica per fer un salt, rellisco damunt
d'una congesta i rodolant... rodolant caic en una bassa. Mireu,
encar vaig brut de tarquí! ¡Tot justament avui!
-Què li farem a Déu més que dir-li Senyor! Veiam, lleveu's la roba.
Veiam... Veiam... què tè aquesta cama. Ara com ara no s'espanteu!
És una trencadura igol que la d'aquell xai; ¿vos recordau? El que
enguany vos vaig gorir!
-Sant!... mireu's-hi força! ¡Tot ho tenim a punt!- va dir la dona
trafegosa.
-Ben pensat!
Llavors el Sant va agafar la cama i va arreglar-la-hi. En Guim
gemegava mossegant un mocador i En Joanín amagava sa faç en un
recó, plorava i aclucava els ulls.
-Doneu una mossegada al llençol i no vos en sentireu tant!... Ja
estarà aviat... ¡mossegueu la dona entretant!
El Sant, aquell home pelut i bru que duia gorra musca i un sarró de
pell d'ovella, en finir la seva tasca va rentar-se les mans i,
voltat del silenci que naixia, de l'admiració dels que el miraven,
va exclamar:
-Guim, fins a un altre!
-Llamp!
-Jo no dic de qui!... si vostre o de la dona!
-Rellamp !
-Vull dir de la dona del bou!
-Ah!... Sempre ne teniu una al pap!
-Ja sabeu el que diu la brama; els Sants de missa fan resar i el
Sant de les cames trencades, com més mal, més rialles! ¡Jo vull que
tots els llombrígols trontollin!
-Sempre sereu boig! ¡Que n'haureu vistes de persones malaltes!
-A nevades!
-Escoltau! ¡quan vos caiga bé, tornau a passar per astí! Me mirareu
la cama. Ara dieu, quant vos havem de donar?
-No res!
I vulgues no vulgues En Joanín, per ordre del seu pare, va posar-li
quatre duros al sarró on duia un bocí de pa bru, un tros de
formatge i un flabiol llardós que no tocava.
Passada la dolor, i davant el munt de dies que En Guim havia de
romandre al llit estirat i quiet, va esclatar la meditació. Una
cosa nova per ell que mai no havia fet. Sospesava les coses. Heu's
ací un hom que tot el dia estava absort amb ses idees.
En aquella cambra petita i fosca sempre immòbil, sentint la remor
del riu i de tant en tant l'esquelleig dels ramats que pasturaven a
les muntanyes veïnes, En Guim comptava les hores que la campana
esquerdada del cloquer de l'església li anava dictant. A poc a poc,
a mesura que es trobava millor es reviscolava esborrant-se-li la
idea d'aquell cementiri reduït que hi havia al costat de
l'església, amb una reixa a la porta perquè els porcs no hi
poguessin entrar a mudegar la terra sagrada. Ara, ja no té por de
morir-se i fins pensa que, fet i fet, pot molt bé esperar-se a la
quaresma per confessar-se, i això que era la primera cosa que volia
fer en sortir de casa. Ço que li feia rau-rau i de tant en tant el
feia esgarrifar, era el pensament que si ell arribava a morir
d'aquella caiguda, el seu fill no hauria tingut el gust que tantes
voltes li havia demanat i que ell li havia promès: anar a caçar un
ós! Demés, tan bon punt pogués tornar a trescar per aquelles
muntanyes alteroses i solitàries, calia que sempre se'n dugués En
Joanín per a transmetre-li com allò més preat de la seva vida i com
la joia més estimada del seu humil patrimoni; la destresa de la
cacera de l'ós.
-Ves si arribo a morir! ¡Ara fóra soterrat i el meu fill sense
altre ofici que el de pastor! ¡I sense altre eina que el mandró!
galan vida!
I tot seguit va repassar l'enfilall d'amargors que el van dur a
ésser el més destre a occir els óssos d'aquelles boscúries
paoroses.
-¡Cal estalviar a Joanín aquest aprenentatge tan dur!
Guim era un home petit, prim, que tenia una veu petita i parlava
fent una cantarella dolça i amigable. Sos ulls es movien
desficiosos o restaven llargues estones mirant el cel. Com el seu
fill Joanín, va fer de pastor de petit petit. Als dotze anys, quan
guardava el ramat d'En Blasi, una nit va veure com un ós li prenia
una ovella. La duia sota un braç i tot seguit va amagar-se entre
les soques revingudes d'un bosc d'avets, avellaners i boixeres.
-L'os!... Llamp!...- I aquella nit aquell vailet no va dormir i
quan li semblava veure una ombra bellugadissa agafava un tió encès
i s'hi encaminava per fer-la fugir. -L'ós!... ¡Rellamp!...-
exclamava plorant, temerós d'En Blasi que era un home cruel i
geniüt i venjatiu.
A l'endemà, va anar al poble i demanà l'escopeta al senyor rector,
un vellet que tot tremolava i que duia una sotana rogenca i
apedaçada i que deia les matines tot passejant-se pel petit
cementiri que voltava l'esglesieta de cloquer punxegut i negre.
-Mossèn Magí, m'ha sortit l'ós!... ¡Rellamp!... si em deixés
l'escopeta!... ¡tan sols per fer-li por! Si no, En Blasi em tirarà
al carrer!...
-Agafa-la! és ací rera la porta. Quan te caigui bé ne compraràs una
de nova i me la tornes- va dir-li el vellet que havia deixat la
seva arma a tots els pastors jovencells que li demanaven cada
estiu. Amb aquella escopeta rovellada que restava rera de la porta
hi havien après a tirar tots els pastors i el rector la tenia com
un objecte del patrimoni de la parròquia. Era de tothom.
En Guim va carregar l'arma amb «cabosses de claus de ferrar» i
s'encaminà pels senderons solitaris, als paratges més boscats,
ardit a encarar-se amb l'ós que «va donar dany» al seu ramat.
No passà gaire temps que a un altre pastor l'ós li deixà una ovella
mig menjada. Sols havia menjat la carn i havia deixat totes les
freixures. En Guim va restar astorat, mirà l'escopeta del rector i
sos ulls se li enaiguaren de pena.
-Cal emmatzinar-los amb _estrenyina!_...
I es proposà anar a la vila, on hi havia un home que passava de
tant en tant i duia estricnina de la part d'Andorra. Llavors
emmetzinaria un xai mort i esbocinat i l'escamparia pels vols on
viu l'ós perquè en menjar-lo la fera morís emmetzinada. Després
pensà que fóra millor que avisés «perquè puiessin». Uns homes
fornits i agosarats van pujar-hi i van restar a l'aguait mentre els
gossos escorcollaven àgils i desficiosos dins la foscúria del bosc.
Com que l'ós és molt patut no podia encalçar els gossos lleugers i
bordaires i no calia témer pels cans que a la fi feren posar a tret
1'ós cobejat i temut.
En Guim valerós i sense seny li disparà l'escopeta carregada de
«cabosses de claus de ferradura» i l'ós ferit va escometre'l i se
li aferrà a una cama. Els homes van sangglaçar-se; ningú no gosà
disparar l'arma per mor de no ferir En Guim fins que ell va cridar:
-Tireu en l'aire! i totes les armes varen esclatar. L'ós va girar-
se i En Guim va fugir com un llamp després d'esbocinar l'escopeta
pel cap de la fera. Una pluja de bales van fer caure l'Ós. I els
respirs es feren amples i els cors s'obriren a l'alegria, com les
flors que s'obren a la claror matinal.
-Guim si et descuides! No t'espantis!... no ploris!...
-Quan veig que s'afrontis cap a jo!... li esbocino l'arma al cap i
l'hai estemonit!... ¡Com me garbava la cama!... Em tenive més
fort!... És un dels óssos més rascos que só vist!
-És que ara permuten. ¡El pèl que ara puja és el bo! Dura fins a
l'hivern. S'han de matar a la tardor; ara a l'estiu, la pell no té
tanta estima.
-No parleu tant; vós, Jaumet, aneu a casa Tomàs, que vos deixo un
ruc amb un bast per a dur l'ós al poble. I direm que vos donga sal
i vinagre per a les ferides de Guim.
-No t'espantis!... fum!... ¡que això no és res!... fes trago i ja
pots tornar l'arma al senyor rector. I compra-te'n una de nova!
-Sí!... i l'ovella morta!
-Amb el que trauràs de l'ós ho pots pagar tot!
-El batlle et donarà deu duros.
-Sí, però li has de dur l'orella, i la pell es fa malbé.
-Me sembla a jo que val més vendre-la a qüalquere que vagi a França
i, del greix, vendre'l per la dolor.
-I després diuen que quan l'ós sent trepig fui; escape!
-Prou ho sé jo!... S'ha atalaiat de jo, ¡i ja ho haveu vist com
baixava frustit cap a jo!
-Oh! és que si està ferit no fui pas!
D'aquell dia ençà En Guim va fer son aprenentatge amb una
constància d'heroi. Zelós del seu ramat, a part de les àguiles i
els llamps, tenia com a enemics els óssos i els sotjava sempre que
podia; a les matinades anava per les gleves on vivien amb els
cadells i en cercava les petjades que deixaven en la terra tova i
humida. «Es coneix bé que han sortit, hi ha potades grosses i
petites, Rellamp! tota una família! Han fet niu a l'englava i ara
són als tossals. A l'hivern viuen en un cant de roca i se tapen amb
fenàs, ¡que així se'ls tornés _estrenyina_!»
En Guim no va parar fins que va entrar a una cova d'óssos. A
l'estiu va trobar-ne una; era en una tartera. Sota mateix d'una
roca caiguda dels cims, trobà un forat i s'hi atansà; ¡feia una
feresa! Ell que hi tirà bocins de pa i els gossos s'hi ficaren
ensumant desficiosos amb el morro arran de terra i movent la cua
amb neguit. No se sentí res! «Els gossos no nyapissen; és que no
troben el flas; hi entro! No hi ha buinals; m'hi fico!». En Guim
adalerat i encuriosit es ficà en aquell catau desconegut com qui es
llança de cap a l'aigua de sobte, tement que la por o el dubte li
guanyin la voluntat. Un cop a dins, sentí una fortor i es veié
voltat d'una fosca. Va encendre una cerilla i descobrí un munt
d'ossos i mirà tots els recons. «¡Els lladres!... ¡Això deu ésser
el vedell que van esballegar de la vacada de can Tartera!»...
Altres voltes vigilava plàcidament el que feien les feres. Gaudia
de sorprendre-les, adés posant-se dret a les muixeres fent petar-hi
els camals i menjant-se les muixes; adés descobrint terra remoguda
i els clots que feien de nit per fer sortir els cervellons i
engolir-los amb desfici «una mena de moda de tòfones». Un jorn els
atrapà esparricant els munters de les formigues que els pujaven
cames amunt, i l'ós, se les menjava. Una tarda els veié llepant els
seguers que fan en les roques les abelles que en veure'l «se li
amonteraven en un replegot» i la fera se'ls menjava plàcidament.
En Guim a cada cosa nova que veia tenia una gran alegria. Havia
vist óssos foscos, de ben negres, de ben blancs, de molt peluts, de
més rasclos, de magres, i, quan venien les nevades primeres i En
Guim els veia ben «graixuts» pensava tot baixant amb els ramats cap
als poblets: -¡A veure si tu vendràs amb jo cap a vila!...-
En Guim ja ha sortit de casa, camina amb un bastó i encara va coix.
Va de casa en casa i demana per seure, i està content d'haver
deixat aquell llit amb aquells petges alts que li recordaven els
quatre blandons que posen voltant els difunts. Cada vespre,
alliçonava el seu fill amb narracions que tots escoltàvem encisats
i esporuguits. En veure tornar el fill d'En Guim els veïns hi
entraven, i allà, la Mera, aquella dona golluda que no hi era tota,
feia voltar el fus que penjava de la filosa plena de borra; la jove
de can Mec, que també tenia un goll, tan gros que quan reia se
sentia una ranera com si s'ofegués; el jaio de can Lliurons que
duia calces curtes i ermilla de vellut negra i tenia els ulls blaus
i els parpres de baix caiguts cap enfora com si fossin les llosanes
d'una finestra. En Joanín, es llescava un bon tros de pa negre, se
l'untava de confitura de gerds i, assegut prop del seu pare,
escoltava amb emoció les narracions de les caceres i tots hi feien
grans exclamacions, i pel poble, menut, de cases negres, cobertes
de pissarra, que voltaven una església romànica, s'hi anà escampant
l'expectació de les caceres d'En Joanín, d'aquell jovencell ros i
cobert de borrissol d'or espigat i bondadós, que tots estimaven com
a amic, que les fadrines esguardaven amb simpatia i totes les dones
fetes desitjaven per a llurs filles.