Fra Genís, és el frare novici que té cura de la capella del
convent. El seu zel per totes les coses de l'església arriba a la
dolor. Avui que fan la festa del Sant Patró s'ha llevat de bon
matí, ha passat per l'hort per arreplegar un ram de flors i guarnir
l'altar. Allà passa belles estones guarnint els pitxers i
arrenglerant els ciris de la credença. La simetria dels canalobres
el tortura, i puja i baixa de l'altar i mira i remira, i fins amb
la roba de l'hàbit pren la mida perquè tots els ciris estiguin a
igual distància.
Mentre faran la celebració de l'ofici reblert de lentituds i
solemnitats, Fra Genís patirà sempre, vigilant els domassos que ha
posat perquè no voleïn amb el vent, la catifa perquè no s'arrugui,
els altars netejats perquè no s'empolsin, i pensarà estemorit en
aquells mancaments imprevistos; un ciri que es torça, un escolà
distret que no toca la campaneta a l'hora, un missal que cau; tot
això era per Fra Genís una dissort aclaparant.
Fra Genís de tant mirar en la fosca tenia els ulls més grans. De
tant restar submís en el recolliment del temple, parlava sempre
baix, de tant témer fer remor, caminava sempre de puntetes. Era una
ànima que vivia dins l'església, com una imatge baixada d'un altar,
com una flama humana que tingués per llàntia capçadora el temple
del convent.
Fora del temple, els claustres eren el seu lloc preferit. Quan al
matí arribava a la sagristia i veia que la claror hi entrava
tímidament, com si tingués por de fer remor, se n'anava als
claustres i esperava el dia, tot passejant i sentint caure els
cants dels ocells en el silenci solitari d'aquell lloc de plàcides
venturances, i veia el gat adormit i moure's les fulles i brandar
les flors, i els jorns de pluja forta sentia aquella remor que tant
s'assembla a una oració fervent. Allí pregava entre rastelleres
d'arbres fruiters; ell, oferia el fruit de son cor, i els arbres,
el fruit de la terra; les orenetes xisclaven en els nius penjats en
les coronises, i el pou, eternament callat, xuclava de les
pregoneses de les roques aquella aigua gemada i lluminosa que es
veia al fons emmirallat al cel.
Així esperava l'hora d'anar a tocar la campaneta matinera i
xiscladora que voleiava en les blavors del cel. Fra Genís estirava
la corda amb la il·lusió que feia descloure els llavis dels
dorments per pregar fervorosament.
Avui Fra Genís se sent il·luminat per l'alegria; la festa del Sant
Patró ha estat lluïda, els domassos quiets, els ciris drets, els
escolans amatents, el predicador lluminós, el celebrant fervorós i
els músics allí dalt, en el chor, donaven goig de veure. El que
tocava l'orgue, seguia el compàs amb el cap, el del violí amb el
peu, els que cantaven, amb la solfa, i el director amb el dit que
feia voleiar passant sempre ran dels nassos de l'executants. Tots
se sentien atiats per la força del compàs que seguien sense fer
cabal de l'autoritat del dit del director, i en finir, cada u es
creia haver assolit la perfecció.
Després, vingué aquell dinar en el menjador de taules llargues amb
aquell Sant Crist penjant a la paret i la trona per fer les
lectures i aquells finestrals amples que deixaven entrar a dolls la
llum del sol. El prior i el frare predicador seien en la taula del
mig, els músics i els convidats a la taula dels cantons i passaren
les plates curulles i oloroses i les converses s' anaven deixondint
a poc a poc fins que a la fi esclatà la primera rialla.
Quan tots eren als claustres tot pasejant-se prop del brollador,
Fra Genís va lliurar un paper al Prior. ¡I la nova de la guerra
s'escampà terrible en aquell lloc de pau! ¡Els canons eixordadors i
les trompeteries estridents cridaven els homes del silenci! ¡La
lluita ferotge reclamava els homes del repòs! Cada frare sentia al
seu dedins una tragèdia paorosa. L'horror anà amarant els cors,
mullant els ulls de llàgrimes, i omplint els pits de sospirs. Tot
el noviciat veia l'onada de la guerra malastruga, sense ideals de
pàtria. ¡L'obediència era el flagell sinistre, el jou dolorós que
tots havien de dur!
Els ulls més serens s'omplen de llàgrimes en veure Fra Genís vestit
de soldat. En compte de dur la caputxa buida i oberta duu la
motxilla feixuga i atapeïda, en lloc de la canya lleugera i daurada
d'encendre els llums, porta el fusell homeier de ferro pesant; en
compte de silenci, sent veus que l'aclaparen, i en lloc dels petits
neguits, son cor atuït és com una llàntia sense oli que va morint
de pena fent espeternecs dolorosos en una llarga agonia!
Quan Fra Genís va trobar-se en mig del bosc voltat de la solitud i
del silenci, va fer un sospir pregon i en sos llavis es va posar un
somriure de gaubança; fou en primer moment que la seva ànima va
allunyar-se de la tristesa pesant i fosca que voltava son cor
d'ençà que va començar la guerra. Ell, avesat a la vida de repòs
espiritual que duia en el convent, en veure's de cop i volta vestit
de soldat i ensinestrat en l'art de fer mal i voltat d'armes noves
lluents i plenes de perfeccions per a matar, sofria terriblement.
Ja feia mesos que sos ulls s'havien esverat amb la visió paorosa
del combat. Era una matinada plàcida i serena. Havien dormit al ras
entre la cançó dolça dels grills que arribava lluny... lluny fins a
perdre's en les foscors misterioses. Sobtadament van despertar-los.
Ell, obrí els ulls plens de esverament, va alçar-se, i d'esma va
agafar l'arma. Quin infern! tot eren crits, ordres despòtiques,
renecs i exclamacions. Del cim d'una serra sortien unes fumeres
petites i després d'un instant s'oïen els trets dels fusells, Es
coneixia que aquell atac va sorpendre els oficials perquè anaven
molt atrafagats i plens de follia, o bé els atrapava en un lloc
compromès. El combat fou terrible; hores i hores, carregant i
descarregant, avançant i reculant, veient caure soldats i retirar-
se de la lluita amb la cara sembrada de dolor. I aquell desvari
dels canons eixordadors que feien llampecs i fumerades pestilentes
que cuidaven a ofegar, i aquells núvols de pols que alçaven els
cavalls, i aquells clots de terra que feien les granades en arribar
al sol tot escampant un brollador mortal de ferro! Quina feresa!
Fra Genís tenia al seu costat un company, al qual en front de la
lluita, al damunt dels seus peus caigué mig cos d'un seu amic. Era
un bust que anà pels aires i va arribar allà, com si volgués
emparar-se a l'amic abans de morir.
-Ramon!
La cara del morent féu moviment d'ulls, L'ordre terminant
d'avançar, dita per una veu ronca i plena d'entusiasme d'un capità
que semblava boig, va fer abandonar aquell bocí d'agonitzant.
La música va esclatar. Les baionetes van lluir al sol ixent, els
soldats embriagats per les resplendors de la victòria i bon xic
allunyats de la por que regna en els primers trets, eren com una
mena d'homes sense seny que van avançant orbs i atiats per una llei
de força desconeguda que s'escampa per tots com una bogeria
encomanadissa. ¡I s'alcen els homes, famolencs de venjança, i amb
el cor ple de l'ira més verinosa, cerquen adalerats l'enemic per
atravesar-lo follament amb la baioneta lluent i punxeguda!
-Nois, ja en porto cinc d'atravessats!
-Com els cargols!
Allà dos que s'han escomès alhora, han caigut atravessats. Tots dos
morint-se han romàs cara a cara. Quina mort més terrible! ¡Morir
veient l'enemic fins que arriba als ulls la foscor de l'agonia!
Fins que la mirada mor dins els ulls enterbolits.
A la fi, els trets minven, la pols cau i el fum es desfà en l'aire!
L'enemic fuig perseguit, i la terra és un sembrat de dolor viva,
punyent i aterradora!
Els morts són a munts. Els morts en actitud de lluita heròica, uns
sencers, altres mutilats, sense cap, sense cames, en mig de bassals
de sang i barrejats amb el mateix enemic. És una visió ferestament
atuïdora. Però més torturador és veure i sentir els dissortats
ferits per terra. L'un gemega silenciós posant-se la mà a la
ferida, l'altre fa uns grans crits demanant que el rematin per
alliberar-se de la dolor! aquest, anomena plorant un nom de dona:
¡la seva promesa! aquell, clama amb mots enternidors a la seva
mare! ¡És tot un chor de joventut que sent la fredor de la dalla de
la mort que l'ha començat a segar de la vida, és el plany llastimós
que s'alça com la fetor que deixa la sembrada de la guerra!
I aquell que gemegava, ara ja no diu res; sols la ranera rítmica
que a poc a poc s'acaba, se sent a la seva vora. El que anomenava
un nom enternidor de dona, sols l'anomena de tant en tant i més
baixet. La mort avança invisible, i, un a un, va emportant-se els
herois que ha triat per a ella.
Fra Genís restà espalmat i no podia capir que ell hagués estat un
dels que anés camps enllà caçant els homes com un embriac sense
entranyes.
Quan tot fou recollit, els morts registrats, identificats i
soterrats, els ferits transportats i les armes en ordre, es
desvetllà l'alegria de la victòria, i tot un enraonament va
escampar-se, i de tant en tant una rialla sortia com el primer
senyal de vida triomfal.
Fra Genís fou el que menys sentí l'alegria; estava astorat d'ell
mateix, i en sa consciència sensible de novici es congriaren els
penediments més torturadors. En tants de morts no va ajudar a ben
morir ningú. Una mena de indiferència va fer-lo romandre davant
d'aquella visió macabra amb una fredor de botxí. Després, en el
brogit de la batalla es veié pres d'una ferocitat que ara li
repugnava com una fortor ofegadora que portés al seu damunt i de la
qual no pogués alliberar-se. D'aquell primer combat ençà, Fra
Genís, demés dels sofriments i privacions de la guerra tenia son
cor espinat pel penediment. Per això ara el bosc li és una mena de
consol, una mena de temple on troba una pau vivificant i un silenci
reconfortant.-Si fos llarga l'estada al bosc!- sospirava Fra Genís.
Aquelles soques alteroses i revingudes amb les espessors de fulles
enlairades que es movien plàcidament amb el ventijol matinal!
¡Aquella sentor de buscúria que s'exhalava en els capvespres i que
ell flairava amb delitança com la olor del convent que recordava
amb il·lusió! ¡Aquelles remors suaus d'aigua naixent en les ombres
de les verdors frescals, la cantadissa dels ocells, l'harmonia de
les ventades i la lentitud beatífica que té el temps dintre els
boscatges i l'amplitud que pren el respir i el benestar de cor i el
repòs que hi troba l'ànima!... Fra Genís allà, li semblava que
estava en les claustres del convent, on son esperit va entrar
assedegat del gaudi del silenci, la quietud i la pau eternals. I
sense cap enuig, feixuc dels armaments que duia, feia els seus
precs anant amunt i avall, quan no restava de guàrdia, mentre els
seus companys jugaven entre grans rialles venturoses.
Una nit, s'enfonyà en el bosc i va perdre's. Feia lluna. Fra Genís
pregava en veu alta bo i caminant entre les soques callades de la
gran boscúria. Era feliç. Feia la pau de tants de dies de fer de
soldat sense fer les oracions que sempre enyorava. Fervorós mirava
al cel cercant entre els estels el Déu que ell adorava, amb un
misticisme sublim. Tot d'una va aturar el pas lent i restà
corglaçat. Estava perdut! Un soldat enemic l'estava sotjant. Com
que Fra Genís era lluny del furor bèl·lic no va saber què fer.
¿Fugir de sobte?... encarar-li el fusell?... Va alçar els ulls al
cel i sa faç s'inundà de claredats de llum i en aquell instant una
veu timida i coneguda va trencar el silenci majestuós del bosc.
-Fra Genís!... ets tu?...
Fra Genís romangué esmaperdut i astorat!
-No em coneixes? Sóc el Pare Prior!
-Jesús!... Pare Prior!...- i Fra Genís oblidant la seva vestidura
de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li besà
la mà.
De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoció
de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els
féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt
les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes
d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran
sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es
posaren a parlar!
-Pare Prior! jo voldria çonfessar-me! Porto una vida tan terrible!
¡Faci'm aquesta caritat!
I allà en la nit, Fra Genís es confessà amb el seu prior de l'ordre
de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessió fou
llarga i mig confidencial. Tots els escrúpols, foragitats i les
faltes, esborrades amb l'absolució plena d'una unció mistica que
eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressió que
feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle,
vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era
enternidora i plena d'encís. Units per l'amor de Déu i novençans en
la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conèixer-
se sense pensar en altra cosa sinó en Déu van amorosir-se llurs
ànimes amb la delícia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un
moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra
no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou
escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogués dur un
benefici a llurs exèrcits.
-¡Pare Prior, fa deu mesos que ha començat la guerra! qui havia de
dir que vostè hi anés!
-No sóc pas tan vell?
-I qui hi ha més amb vostè?
-¡Gairebé tots el novicis del teu temps i del meu país!
-Jesús! i si ens trobem en un combat? ¡això m'aterra!
-Tu compleix com et manin!... ¡Ara ets un soldat i prou!
-Jesús!... Quina cosa tan terrible! ¡matar un company de noviciat!
-No t'espantis! No temis!
-¡Com ho sospitava que n'hi havia al servei! ¡I el dia de la
declaració de guerra en marxaren dos del noviciat! ¡sempre temo
trobar-los entre els enemics!
-No temis per ells!
-On són?
-Gairebé tots són morts!
-Jesús? Quan van morir?
-En el combat del dia trenta!
-Jesús! Jo hi era en aquell combat! ¡Jo devia matar-los! Això és
terrible! ¡això és monstruós! Pare Prior, ¡jo no puc seguir
matant!...
-Calla !... calla !... tu fes el que et manin!
-¡Però jo en aquell combat vaig tirar tot un dia! i vaig atacar a
la baioneta!... ¿Que hi era vostè?
-Si! van ferir-me lleument.
-Què potser em va veure?
-No! no vaig veure ningú! ¡Sols en finir vaig veure que m'havien
mort nou novicis!... ¡Tots menys Fra Roc que ara està malalt de
cansament!
-¡Fra Joan! tant alegre que era! i Fra Salvi! Fra Pere! Fra
Valentí, Fra Claudi, Fra Valeri, Fra Narcis!
-Tots!... tots són morts... fins Fra Fabià morint-se va dir-me: ¡si
veu Fra Genís que no tingui por de morir-se! no és res! ¡jo em moro
molt a gust!...
-Tots morts! tots morts!...
-Tots, fill meu! tots! ¡Allà al convent sols han restats els vells!
El germà vaquer, el germà porter, els gats i les vaques.
-Preguem pels morts!
-Preguem!...