-I ara, què teniu? ploreu? ¡Això és flaquesa!... Gràcia, puja un
ou, un xic de brou- va fer la llevadora amb l'urc dels
professionals quan diuen quelcom que saben que farà bon efecte.
-Ara dóna-li el pit, que ja no és moro.
La llevadora va treure's tot seguit les sabates, el vestit i la
mantellina, va despullar la criatura i féu el paquet tot dient:
-Fins a un altre! Ara toca a la de can Cirera.
El pare del nou cristià no va entrar a l'estada de la jove; estava
tot traspostat perquè mossèn Ponç va demanar-li per la Clàudia i la
Rosa, i ell abaixà els ulls i, com si se li haguessin tornat de
plom, no va poder alçar-los en tot el camí.
-Uix! quins pares tan ensopits! Ella plora i ell callat com un
mussol. ¿Que esperaven una mossa?...
-Vinga la teca, minyons! ¡El vinet prop meu, que som amics de
petits!
-Ei! ves que la mixa no t'agafi!
-Que et creus que sóc un ratolí?
-La cassola! _a la orden!_- va fer un dels seguidors que havia fet
la campanya de Cuba.
Les cassoles s'havien buidat entre rialles, xiscles i parloteig.
Tots estaven vermells i escotorits. La Gràcia cofoia per
l'acceptació del seu guis i el pare, rialler, movia els ulls
allunyats de la vergonya que els amarava. Començà la repartició
d'uns confits grossos i farinosos de colors diferents. La Gràcia
amb una cullera en posava un munt a cada convidat. Mentre el que
havia estat a Cuba tenia el porró en l'aire, el padrí li tirà un
confit i el porró va trencar-se. Una riallada ufanosa s'alçà com un
clam de victòria.
-_Fuego!_... Fem balega!- va exclamar el del porró i, fent un toc
de trompeta amb la boca, la lluita va començar amb ardidesa. Els
caps s'ajupien, les cares s'amagaven i els confits rebotien per les
parets i saltaven per terra al so d'unes rialles llargues i grans
exclamacions d'alegria.
Heu's aquí que quan tots estaven més engrescats en l'aldarull de la
platxèria barroera, entrà tot fadigat i amb els clls plens
d'esverament, el fill petit de la Clàudia que estava renyit amb la
jove.
-On és mon germà?
Tothom restà sense paraula.
-Què vols?- va dir l'amo palplantat.
-On és la mare?- digué de pressa.
-No ho sé!
-No? Mala negada!
-Què passa?- va fer la Gràcia esfereïda.
-Són elles!
-Què vôs dir? parla!
-Han trobat dues dones negades al riu... veniu, correu! ¡potser
coneixereu la roba que duen!
-Déu del cel!
-Estan tan abraçades que no es poden separar! Són aquí arrapades a
un arbre. Ja no tenen cara!
Tots els convidats van baixar de pressa cap al riu que, com no era
estassat, havia fet embotida i en l'aigua engorgada al peu d'un
arbre hi havia els dos cadàvers.
-Són elles!- va fer el fill gran amb horror.
-Déu del cel! m'apar que hagin volgut venir al bateig!
Els fills de la Clàudia van trencar en un plor enternidor. Ningú no
va dir-los res. Cap paraula de consol floria en els llavis dels
convidats que els miraven esborronats, com si també fossin uns
cadàvers!
La jove que donava el pit, en sentir aquell silenci sobtat, va
alçar-se tota estranyada i en veure la corrua que anava camps
avall, corrent, va dir-se mig ofesa: -Tanmateix, són massa grans
per fer tanta ximpleria.- I com que ningú no tornava i ningú no
responia, la solitud va esverar-la i obrí les finestres irada i
començà a cridar:
-Noi!... vina!... Gràcia!... correu... veniu!...
Plovien fulles. El vent somovia amb majestat els arbres. Les remors
del riu i de la boscúria es confonien harmoniosament i la veu de la
jove a cada crit era més ronca i feresta.
-Veniu, criminals!... ¡correu que em moro de por! correu... veniu!
Per Déu, veniu!
-¿Què em dieu de la fi de la Clàudia i la Rosa?
-Quina mort! Havia de passar per elles!
-¿I diu que no hi havia res d'allò que deien de la Rosa?
-Res, filla, res! ¡La _tomia_ prou ho va posar en clar! Era un
àngel... pobreta!
-Quines males llengües!
-¡Hi ha gent que porta verí com els escorpins!
Mossèn Ponç la festa primera va fer un sermó emocionant. Tothom
plorava compungit i tothom se sentia culpable d'aquelles morts i
per això quan el rector va dir tremolós que tots havien de demanar
perdó i pregar per les ànimes d'aquelles desventurades, tot el
poble va flectar els genolls, penedit, i totes les testes van
abaixar-se amb compunció. La gent del temple semblava un camp de
blat, ajagut per un rem de pedregada. Sols la jove de la Clàudia va
romandre dreta sota el chor com esperitada. Ella fou la qui llançà
la verinosa injúria un dia en el mercat i ara en sentia tota la
paorosa pesantor al seu damunt. Prou havia cercat una ocasió per
dir-ho al seu marit o a la Gràcia, prou volia confessar-ho al
rector. Triava el dia, escollia l'hora, esperava el moment, i la
temença de veure's avorrida i la vergonya li deixaven els llavis
immòbils com si fossin d'estàtua, i el seu silenci abrandava la
pena que es cargolava pel seu dedins, com un escorçó enverinat per
un sol ardent.
-Feu-me venir la dona, que veig que passa penes- deia el rector. I
el fill de la Clàudia movia el cap i plorava. El dubte paorós de si
la seva mare s'havia tirat a la riera desesperada, el tenia
contristat i l'esborronava.
La formosor de la jove s'havia marcit com una fruita que té una
malura. Les galtes eren xuclades, sa veu fosca i sa mirada
eternament entaforada pels indrets obacs i solitaris fugint
neguitosa de tots els ulls que l'esguardaven.
Son pit ple de vida fou engolit pel corc torturador. La testa
resplendent de joventut, fou ajupida pel pes dels pensaments
aclaparadors que petjaven son cervell encaboriat i febrós. Sos
braços van assecar-se com si fossin de vella i ses cames eren
lasses de tan fugir de les visions que la cossaven com l'ombra
fatídica del pecat que niava en son cor, com una serp cargolada que
la mossegués nit i dia amb ses dents roents de verí.
Pobra damnada!
Havia avorrit els fills. Tenia por del marit. Passaven dies i dies
sense entrar a sa casa fugint neguitosa, boscos enllà i esperant
l'hora de poder entrar en les esglésies llunyanes sense ésser
sotjada.
Quan era a les envistes d'un cloquer restava a l'aguait i quan
obrien l'església, fent la captaire entrava en el temple i allí
feia veure que pregava, i quan no la veia ningú omplia adalerada
una ampolla grossa d'aigua beneïda, i es mullava les mans i la cara
i bevia l'aigua que restava en la pica, dalerosa com si tingués una
set abrusadora i fugia altre cop muntanyes enllà, apretant
l'ampolla contra el pit, plena de joia, d'una joia malaltissa.
Les parròquies veïnes ja la coneixien. Li deien _l'escurapiques_ i
els sagristans la treien com si fos un ca, i ella amb la veu ronca
maleïa i renegava i escopia.
Pobra damnada!
A voltes roman aturada una bella estona. Davant dels seus ulls hi
té una immensitat de terres i clarors, muntanyes grises, núvols
voleiadors i horitzons calitjosos. Com extasiada, no mira res. Sols
veu el que té darrera de ses nines; un abisme de foscor on se
cargolen els pecats congriats que abranden penediments
turmentadors. I la llengua se li endureix entre les dents closes de
ràbia i son cor es cargola sense esclatar en una compunció
deslliuradora de tantes tortures.
Pobra damnada!
En els capvespres, quan la primera estrella penja del cel espargint
sa claror plena de puresa, i el silenci s'escampa perquè el son
neixi en tots els ulls, i la foscor de la nit arribant a poc a poc
no sobti la gent que treballa pels conreus, la jove de la Clàudia
ix dels amagatalls on roman allunyada de les claredats del dia. Els
ulls i el sol la fan tremolar. La foscor li és plaent i llavors fa
via amb la mirada plena d'espant. Els enemics del dia no hi són,
però troba els de la nit.
Quan veu un rat penat o un mussol, els cabells se li ericen i la
pell li esdevé rasposa i la tremolor mou ses mans arrugades i una
esgarrifança de fred passa com un llamp per tot son cos.
-Mira, ja ve la Rosa! És ella, la maleïda!- I li plantava cara amb
son posat bèl·lic, ensenyant les dents com si fos folla i mirant el
rat penat amb els ulls roents d'ira. -Què vols, mala pua? Vina,
veuràs com t'engargallo un roc fins a les entranyes.- Si per atzar
el rat penat se li atansava, la jove de la Clàudia tota s'arrupia i
es posava bocaterrosa dient de pressa amb un desfici ple d'esglai:
-No vinguis, no! No ho diré més... perdona'm Rosa maca! No diré mai
més mal de tu!- I quan l'animal volador fugia lluny amb son vol
indecís, la jove de la Clàudia es redreçava a poc a poc i, mirant
pel seu voltant amb els ulls esbatanats i escarritxant les dents,
feia una ravinera com una criatura mal criada.
Quan sentia la òliba restava sanglaçada i esmaperduda i erta. -La
sogra! ja em repta! xuut, xuut!... Calleu! Ja callaré, Clàudia, ja
callaré! ¡Mala verra, maleïda, així et rostissin de viu en viu!
Heu's aquí la jove de la Clàudia duent el pecat dins l'esperit. Va
pel món com una fera perduda i famolenca. Tota amor és apagada,
tota bonesa és llunya. Sols el penediment la corca i el fibló de la
superstició la crema per dins.
I cerca remeis per treure els mals esperits que se sent botre
dintre del cor. I a voltes s'ajup com si sentís una punyida que li
travessa el pit, i llavors amb l'aigua beneïda es xopa els cabells,
es mulla la cara, es ruixa el pit i es xarbota la roba i beu amb
desfici de boja, com si volgués apagar la flama de la maldat que li
crema les entranyes. Després mastega el llor beneït que furta de
nits de les portes de les masies i dóna grans benediccions als
arbres, camins, rius i muntanyes i quan veu que ha finit l'aigua
beneïda que sempre porta per allunyar els mals esperits, esdevé
poruga i plorant de follia, fa hores i hores de camí en les nits
silencioses, cercant una església, morint-se de fadiga i acorament!
Pobra damnada!
(Mas Miralbell - Tordera)