En l'església isolada en la boscúria se sentien sospirs i plors
continguts. La nau del temple era solitària i la porta tancada. Una
mica de claror entrava pel finestral del chor fent lluir els
daurats dels altars i dels sants barrocs immòbils en ses actituds
místiques. Se sentia una olor d'església tancada i d'encens perdut
i refredat en els recons tenebrosos. La llàntia del Santíssim
s'anava empetitint dintre el fanal que la guardava dels freds de
l'hivern i dels papaus voladors de l'estiu. De tant en tant, el
xiuxiueig d'una confessió s'espargia pel silenci del temple... Al
costat de la bandera de Sant Isidre, tocant al banc de la masia més
rica, hi havia el confessionari que enlairava la trona. Per sota la
cortina que amagava el rector sortia una mà blanca que es movia en
la penombra. Es cloïa amb força com esgarrifada, s'obria cap al cel
com si demanés clemència, esdevenia trèmola bo i fent una negació.
I el xiuxiueig es feia més clar i els sospirs eren més pregons.
Després aquella mà que fulgurava en la fosca, com la mà macabra que
eixís de la tomba tenebrosa, va desaparèixer i la cortina va
moure's davant d'un estossec.
La Clàudia havia fet tres hores de camí entre alzinars i pinedes i
conreus per anar a la parròquia isolada, per a confessar-se altre
cop amb aquell rector que curava d'aquell escampall de pagesies.
Aquell vellet tenia unes paraules tan dolces per a la seva ànima
plena d'agrors, que se sentia guarida de ses tribulacions anant a
confessar-se i a escoltar aquells consells confortants que li
donaven delit per a seguir aquells camins espinosos i plens de
dolors que li trossejaven son cor de mare.
Se sent el soroll de les anelles de la cortina del confessionari
que llisquen pel filferro que les aguanta. Mossèn Ponç li ha donat
l'absolució. Obre la porta grinyoladora, surt, fa un acatament ple
d'unció a l'altar major i se'n va cap a la sagristia. La Clàudia
roman una bella estona asseguda al banc del seu mas. I com si
volguessin fer chor amb ses oracions, entraven en el silenci del
temple les remors dels xiprers del cementiri que tocava a
l'església, els cants dels ocells que niaven per la teulada i el
cloquer, i la tríncola del ramat que pasturava muntanyes amunt
seguida del pastor que tocava un flabiol amb monotonia ensopidora.
La Clàudia en aquell ambient de pau, sentint la fervor que Déu li
donava, oblidant aquelles amargors que es congriaven en aquelles
pagesies tan llunyes de la parròquia i assaborint amb joia els
pensaments que en la seva ànima sembrava Mossèn Ponç, es tornava
pacient, anhelava de tot cor una resignació ferma i es rejovenia
amb la llavor que Déu sembra des del sagrari dintre i les ànimes
que s'hi atansen amoroses. No se n'hauria mogut mai, d'aquell
temple, tancat i sol, tan fosc i tan silenciós, d'aquell niu que
Déu havia triat entre cimals alterosos i boscúries sens fi. Però la
Clàudia patia per la seva filla beneitona que havia de sopar, i, si
ella no li'n donava, la deixarien morir de fam com un ocellet,
avorrit. Pobra beneitona!
Sortia la Clàudia d'aquella fosca flairosa de bonesa i, aclucant
els ulls enlluernada, passava per la sagristia per entrar a casa
del rector. La germana de Mossèn Ponç, aquella velleta pacient,
l'escoltava sempre enternida. La Clàudia somicosa es desfogava.
-I dôs, Clàudia, avui també ploralles?
-Jo pla sóc perduda. Si no s'adoba amb l'ajuda de Déu, sé pas on
anirem! ¡Tots contra mi! De deu fills, cinc són ací, soterrats.
¡Déu els tinga al cel! Dels que em resten, l'un és la beneitona que
ara farà vint-i-cinc anys i sols és bona per gordar els xais, i els
altres, cotre, tots casats i amb famílies, i cap d'ells em té de
grat! ¡Jo no puc fer cap ofici de sang, la noia faltada tampoc! ¡Jo
tinc d'anar a raure a casa d'ells! ¡Malaventurat qui no pot
guanyar-se un mos de pa!
-Ja no us esteu amb el noi gran?
-Avui me n'ha tret! Tots em volen, i quan saben que el que té la
Rosa no es pot vendre, arrufen el nas, i jo marxo per estalviar-los
la feina de treure'm. Ara la jove del gran les ha agafades contra
la Rosa. Pobra beneitona. Diu que tot li toca, que tot li embruta,
que tot li fa fàstic i jo em só enquimerat, i el noi, aquissat per
la jove, m'ha tret; i ara, torna a agafar la carreta, amb els dos
bous, el llit, les cadires, la mica de calaixera i cap a un altra
casa... On? No ho sé! ¡Mossèn Ponç em diu que faci tancar la noia a
ciutat i jo sola potser faré les paus! i a mi em trenca el cor
deixar la noia; és tan manyaga amb mi! M'estima tant! ¡que sort
tinc dels seus petons i dels consells del vostre germà, que sinó
hauria fet un disbarat!...
-Calleu, santa cristiana! ¡Jesús, Maria i Josep! Sant Antoni
gloriós!
-Adéu-siau, passo ànsia per la pobra Rosa. ¡Dèu estar amb els xais
escampats i es fa fosc!...
La Clàudia va marxar pel camí prop la trunyella que tancava l'hort,
tota apesarada. No hi calia fer altra cosa que marxar tot seguit.
Mort el seu marit, tots volien acollir-la amb la faltada. Un cop
les tenien a casa parlaven de despeses, que el pa no allargava com
abans, que essent dues podrien repartir-se en dues cases, que si
poguessin vendre la mica de patrimoni de la Rosa, comprarien
bestiar a la fira de Massanet i tot aniria millor. La Clàudia
s'escoltava la conversa tremolant, inundada d'angoixa, i davant la
negativa de vendre allò que pertocava a la beneitona, els fills
posaven mala cara, aquella cara que tenia el seu marit que va
donar-li una vida de màrtir. Vós sola, sempre que volgueu...; ara,
dues...; i com que tots sabien que la Claudia no deixaria jamai la
Rosa, no hi havia altre camí que marxar, i marxava.
Avui és la jove del noi gran que la treu. La Clàudia mira el món
com un desert i la vida com un mar furient sense un areny que
l'empari. Ella tenia els bous i la carreta i els mobles. La Rosa
aquells papers que li deixà un oncle compadit de sa dissort; i cada
any el senyor Rector quan anava a Girona li duia diners després de
retallar-ne un bocinet. La Clàudia no tenia on anar. Nit i dia
l'esperonava la dèria de fugir lluny on ningú no la conegués i
poder viure sols amb la seva filla beneitona, que era la única que
l'estimava. Sempre amb aquell bocí d'amor malaltís que la sadollava
de consol com la rialleta que fa l'infant ple d'agraïment després
d'una bona mamellada. Es veia ben bé que la noia es retirava als de
casa seva, on sempre hi havia encès el caliu de l'estimació i que
els nois van sortir com el seu marit, aquell home rampellut i
malmirrós que s'enfellonia per un no-res i que sols veia les coses
pel cantó dels diners que les avaloraven. La Clàudia se sentia més
mare de la Rosa, i fins li semblava que els nois eren fills d'una
altra dona que no tingués un cor com ella, on l'enteniment, la
recança i la llàstima sempre feien nierades de sentiments
exquisits.
Primer aniria a Massanet i allà ho vendria tot: bous, carreta i
mobles. Després amb els diners marxarien a Girona i allà amb
l'ajuda d'un germà, qui sap, potser comprant i venent verdures i
fruites que florejaria dels coves a primera hora a plaça, podria
anar tirant, fins que la seva vida s'apagués per sempre...; llavors
la noia entraria a l'asil. Tot, abans de deixar la faltada, que
sols ella entenia... perquè sols ella l'estimava. Mentre sos ulls
s'obrissin a la llum de cada jorn, volia esguardar aquell fillet
tan alt per de fora i tan petit per dedins, i mentre son respir
anhelés volia que la seva filla en rebés el caliu amb ses besades.
Ella sola volia estimar la Rosa, lluny d'aquells homes de mal cor i
d'aquelles joves que fugien d'ella com conilles que veiessin la
fura rastrera.
La Clàudia era una dona alta i prima amb l'ànima esborrada per les
penes i les carns xuclades pel cansament. Tota l'alegria i vivor,
que de fadrina lluïen en son esperit, les va perdre maridada amb
aquell home sempre enfutismat i amenaçador. La Rosa, era com ella
també, espigada, i neulida, amb una ànima petita com un llumet de
llàntia morent i que de tant en tant fa una claror intensa i torna
a ajupir-se. La Clàudia i la Rosa sempre anaven plegades, com dos
espectres, com dues imatges, llargarudes, punyides per la dissort.
La Clàudia cercava consol esbravant-se amb la Rosa, i la filla
obria la boca i els ulls i, sense compendre el que li deia la seva
mare, exclamava -Maru maca, jo estimo!- i li feia un petó i la
Clàudia plorava amagada, en la seva solitud. Si aquella pobra dona
hagués sofert amb paciència victoriosa totes les adversitats, fóra
una Santa, però la Clàudia de tant en tant tenia unes rauxes de
desesperació com una orada. ¡Sort de Mossèn Ponç, aquell vellet de
la parròquia llunyana que li apaivagava els rampells i li donava un
gemec lent i confortant i un bon ruixat de llàgrimes i unes bones
ventades de sospirs que desfeien tota la nuvolada que li enterbolia
son esperit fadigat i retut!
De bon matí la Clàudia va posar l'ensí, el jou i els crepistells
als bous i un cop els tingué un a cada cantó del tirant, va agafar
l'agullada, va deixar-la damunt la carreta i cridà la Rosa. La
beneitona va atansar-se amb els braços penjant, la boca eternament
oberta i una mosca que es passejava per la seva cara. I mentre sa
mare va carregar la carreta, ella mirava embadalida els dos bous
que feien unes bavalles llargues, que es movien al ventijol
matinal, i aclucaven les parpelles voltades de mosques
martiritzadores. A casa del noi no hi havia ningú. La jove era al
riu a rentar la roba. El noi a vila. Els fills també eren al riu
amb sa mare, fent de pescaires La llar era freda i semblava més
fosca que els altres dies. La Clàudia refeta amb la resignació que
li donà Mossèn Ponç, va mirar la casa, movent sa testa contristada
i, temerosa d'esclatar de ràbia, va cridar amb una veu ronca, que
feia feresa:
-Adéu-siau! Fins al cel, bona gent!... ¡Arri, petits!- Els bous van
caminant feixucs. La carreta va trontollar fent remors que
s'escampaven en la pau superba dels camps solitaris, i, mentre la
Rosa agafada a les estaques deia rient: -Anem a nannà, maru!- la
Clàudia, mossegant-se els llavis, movia els ulls desficiosos i
amarats de llàgrimes de dolor.
Com cada any, venint el temps de la fira, havien espedregat els
camins perquè els animals poguessin petjar millor. La carreta
avançava entre moreres. De tant en tant les branques foranes
semblava que no deixessin passar aquell èxode i que preses d'un
sentiment recador els volguessin aturar, amb ses espines que
esgarrapaven els bous, els matalassos i la carreta, i restaven
brandant en l'aire, com si els diguessin: -No marxeu!- La Rosa
aclucava els ulls i la mare plorava silenciosa foragitant els
pensaments que l'exaltaven.
-Arri, menuts!... arri, fills meus! ¡Si els fills fossin com els
bous! tan bons de governar! ¡No em veuria així!... Mala!... Jesús,
Maria i Josep!
Després de tres hores de sol per camins sorrencs i pedregosos,
sentint el cant ensopidor de les cigales, van arribar a les
envistes de Massanet. El campanar s'alçava punxegut, com una
cucurulla en una planúria quieta voltada d'horitzons llunyans i
plàcids. Davant mateix del fossar nou hi havia la fira de bestiar.
La bunior de la gentada va arribar a les oïdes de la Clàudia com el
zum-zum feridor d'un borinot que passa brunzent prop de la cara. Va
pujar a la carreta per posar bé el mocador del cap que la Rosa
portava de gairell, va estirar-li la roba, que duia tota arrugada
i, eixugant-li les bavalles i esquivant-li les mosques que duia
damunt, va dir, tot fent-li una moixaina: -Tens calor, oi maca? ara
ens refrescarem, ara!- i tornà a atiar els bous, que bo i
estintolant-se l'un contra l'altre caminaven plens de mosques, a
poc a poc, feixucs, tristos i resignats.
En atansar-se a la fira, la Clàudia sentia una horror a cada passa
més forta. Per son cervell atribulat passaven els pensaments com
fulles caigudes que voleiessin amb una ventada furient de dubtes i
de recels. Sos ulls s'omplien de neguit, ses mans de tremolors.
Fins li semblava que els bous corrien massa i que la fira
s'acostava vers ella com una nuvolada amenaçadora i que la gent la
voltava i ella sense habilior de parlar, cercava adelerada una
fugida... com si fos una lladre i que tot el que duia fos furtat.
En arribar a la primera casa del poble, una casa vetusta, amb
finestrals de l'antigor i voltada de parets, va fer aturar els bous
a un abeurador, tot d'una peça i fet de pedra picada. Els animals
van beure llarga estona sense fer fressa. L'aigua no es movia i els
emmirallava. La Clàudia entre tant es recolzà al pou pròxim. Sentí
una mena de frescor en sa pell bullent del sol i mirant al fons, on
l'aigua quieta era il·luminada per les clarors del cel que s'hi
imatjava, va veure's la seva testa blanca, petita i pregona i va
recular esgarrifada dient:
-Jesús!- i va petonejar desficiosa la Rosa que menjava un mos de pa
bru sense cloure els llavis.
No calia dubtar més, pit i fora; vendria els bous i la carreta,
l'hostaler li salvaria els mobles fins que tingués lloc a Girona.
Anirien a peu fins a Sils i aquella nit mateixa foren a ciutat
allunyades dels seus fills sense cor.
La Clàudia era una altra. Alliberada de la tortura que l'acorava,
va esdevenir resolta, ardida i serena, i, agafant l'agullada, va
punxar els bous, i amb una veu rejovenida va fer: -¡arri, menuets,
que ja som a fira!
Massanet tenia posat de festa major. Els carrers plens de gent
endiumenjada; l'estanc i casa del barber sempre plens d'homes; els
hostals atrafegats servint taulades de firaires a totes hores. El
parloteig de la gent vivia en l'aire festiu del matí seré i
xardorós. Al carrer de l'església hi havia una rastellera de
parades de robes multicolors. Per les parets hi havia penjats
cobrellits, faixes blaves i vermelles, mocadors pel cap virolats,
camises ben planxades de mostres vives de color i fins en una
entrada hi havia penjats tres _boàs_ que brandaven amb el vent com
si volguessin temptar, plens de malícia, la pageseta joveneta que
té por de la caputxa i de la barretina que porten els jaios. Un
home cepat que tenia un sac ple de llavor de nap, negra i menuda
com perdigons, la venia als pagesos que se la'n duien en els
mocadors de butxaca. Carrer enllà començaven les parades de
bestiar. Fermades a una reixa amb una beta lligada al coll, tres
oques aturades alçaven el bec de tant en tant i el movien com si
masteguessin l'aire amb fruïció. Altres romanien lligades amb un
cordill per les potes. D'aviram no n'hi havia; tothom esperava el
mercat d'Hostalrich.
Damunt d'un camp blader segat, es fa la fira. El rostoll és aixafat
per la gentada. Al bell mig del camp hi ha una enramada de vern,
que aixopluga una taula, on hi ha dos càntirs d'aigua, una ampolla
treballada de vi rogenc i una altra d'aiguardent; sis paquetilles
de cigarretes sense encetar i un vas ple de caliquenyos i quatre
ampolles de gaseosa. La dona que serveix posa els gots boca avall
en un rentamans ple d'aigua. Al voltant de l'enramada, on hi ha uns
taulons, que fan de banc, s'estan asseguts els venedors que van
garlant calmosament, mentre sotgen els animals, que tenen pel
ronsal, esperant un comprador que els convingui. Hi ha la noia de
can Lloret amb el fill al pit. El vell de can Mirot, que fa trenta
anys que va a la fira. L'hereu de can Seva, que és la primera volta
que hi va sol. I passejant-se entre la gentada i els bous, vaques
i vedells, passen els ramaders amb les bruses llargues i fosques i
els barrets amples, preguntant i oferint, rebutjant i regatejant i
comprant.
-Tu, xarric, que no tens cap xurmé?
-Aquest any no, son dues xurmeres.
-I d'aquestes, quan ne vos?
-Nou unces.
El marxant sense dir un mot s'allunyà.
-On vas tan esverat! parlem! ¡ja em posaré a la raó!
I sota un sol aclaparador, la vaca pacient, bo i remugant, rep el
cop de cap del vedell que mama afamat. Un ramat de bens resten
quiets amb el cap baix i amagat com si parlessin conjurats. Els
garrins dins les gàbies, sota l'ombra de les branques del vern, uns
dormen apilonats com si tinguessin fred, altres flairen amb el
morro brut de fang i graten la terra amb les potes petites i
blanquinoses. I entre la vèrbola de la gent esclaten els bruels
dels bous com les notes d'un orgue desafinat, els esquellerincs
dels cavalls, que s'esquiven les mosques, lligats als carros, que
han dut els animals a fira, i la cridadissa dels porcells quan són
agafats pels compradors.
L'avi Pelat hi havia dut un ruc petitó i panxut i vell com ell.
-I dôs, jo em creia que no es portava bèstia rossam?
-Aquest no és bèstia; és un amic que va amb mi.
-Sempre en teniu una al pap per dir.
-Al cap d'allà jo sóc vei i ell també, i anem de tronc.
-Encara em fareu riure!
-Veuràs, el noi de casa no vol que el tinga més. Jo ja veig que té
raó; venut el ruc jo no treballaré més, però jo em moriré d'enyor
sense fer res. I cada any botzinant em fa venir a fira per
vendre'l, i jo vinc! Jo ja veig que un hom arribat a la vellor no
és bo per fer cap ofici de sang i que a casa amb el meu treball
fóra una pastera de fam i que el ruc i jo no som bons per res! ¡i
que pel temps de les fusades, amb la taleia de feinejar vaig fer-me
una estronxada al peu que vaig cuidar a anar al camp dels
estirats!... Jo ja ho veig! té raó el noi!... i vinc ací a vendre
el ruc. En demano vint unces i torna cada any a casa! ¡Veli aquí!
ja t'has firat, Martinet? El noi de can Blai porta un mec i una
meca. Quin bestiar! allò és senyoriu fi! ¡amb un ret i un gipó
semblarien persones! Jo crec que deuen menjar la grana amb
forquilla.
-Prou xerrameca!... Bon dia i bona hora. Avi Pelat, que és el
mateix ruc de sempre?
-El mateix!
-Quan ne voleu aquest any?
-Vint unces- féu el jaio tot esverat.
-Cada any és més car!
-És que tinc més por de vendre'l!
-Que potser sap d'escriure?
-És notari i parla gavatx.
-¡Aquest si que no cal pagar-ne la meitat com els bous, per si té
mal negre o mal de caure o estossega! ¡Fet i dit, com un garrí de
nou setmanes! ¡Mireu, allí hi ha un home que en cerca un de ruc!
L'avi Pelat s'escamava i fugia pel cantó oposat ple de paüra i
esperava amb ànsia que la fira s'acabés per anar trico trico, cap a
casa, amb aquell animal que estimava amb tota la il·lusió.
Tot d'una va mirar fit a fit; s'ajupia, s'alçava de puntetes
allargant el cap i a poc a poc avançà entre la gentada ensopida per
la xardor del sol enlluernador.
-Clàudia, o Clàudia!
-I dôs, Pelat! tu sempre amb el ruc a coll.
-Sí, mira, em manen, i crec com un anyell!
-A tu et botzinen perquè treballes i a mi em fan treballar
traient-me de casa!
-Sí, mira! jo ja veig, ¡tu si que vas trencar el plat més bonic!
¡la vas ben esgarrar no casant-te amb mi! I tot per un punt! ¡i els
punts només són per la roba i les is! Ja t'han tret tots! ¡Els nois
han sortit de mala sang com el teu home! Quina nierada de senglars!
Encara em recordo que un dia el teu home no volia posar un tany de
llor beneït dalt de la paiadera i jo que li trec l'escala mig en
broma i li dic: -Si no poses el llor no baixes!- i ell em va fer
uns llambrecs d'ulls com un gat marc. -Si no poses l'escala et
coixo! i va tirar-me la forca a la cama; ¡sí, mira! ¡cotre setmanes
malalt i ventura de dues ampolles d'oli de lluert que tenia la mare
i bones untures de moll de barra de porc!... ¡Sí, mira; jo ja ho
veig! a tu se't va girar la garba! ¿Y que tens cabals?
-Ja pots pensar; la pell de l'esquena; ¡ni un pallís per jaure!
-I amb aquesta Rosa tan aturada?
-Sempre ha criaturejat, pobrica! ¡però és més festosa!
-I com, mare de Déu! se't va esgarriar?
-Esgarriar dius?
-Ho diuen! Sí, mira; fan córrer que la jova us ha tret perquè diu
que estava com ella!
La Clàudia va quedar-se espalmada i obrí els ulls amb un
esfereïment de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec
enternidor:
-Pelat, diga'm què vós dir!
-Sí, mira; res, no en facis cabal.
-Pelat, per Déu t'ho demano ¡no em deixis amb aquest corcó!
-No en facis estat!... Jo ja ho veig! males llengües diuen que van
veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb
ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa.
-Reina del cel!- La Clàudia va sentir una onada de rancúnia que li
féu cuidar perdre la raó. Va asseure's en el tirant d'una carreta
amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se
per tot el seu cos.
-Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can
Xiró potser se l'emporti.
La Clàudia va pendre els diners i sense dir res va cloure la mà i
va asseure's esmaperduda amb els bitllets que van donar-li. La pell
de la cara li bullia i l'afront va aclofar-li l'ànima ja prou
estemordida.
-Anem!- va exclamar la Clàudia alçant-se resoluda i com si es
deixondís d'un somni que l'embadalia. -Anem ben lluny on ningú no
ens conegui.
Quina vergonya!- Agafà la Rosa pel braç i van marxar de la fira pel
camí polsós totes apressades.
En arribar a una ribera plena de claror i benestar, la Clàudia
defallida, mirà per tot, temerosa d'ésser vista i fent un sospir
pregon bo i esguardant aquell cel blau i amarat de llum, va
asseure's a l'ombra bellugosa d'un pollanc ple de gentilesa.
-Fill meu, saps què diuen de tu?
La Rosa que mastegava una palla, va respondre:
-Maru, tinc gana aquí- i signava la boca oberta amb el dit.
-Fill meu!... saps?
-Tinc gana aquí!- repetia la beneitona picant de peus.
-Santa Innocència!- Pel pensament de la Clàudia passà com un
llampec la idea del dubte. -I si fos veritat?- i tot seguit va
esvair-se. Ella coneixia tant la Rosa i estava sempre amb ella i no
tenia cap senyal! Ve't aquí perquè la jova va dir-li «no vull
llordes a casa». Jesús, Maria i Josep, el que pot la maldat!- i
fent preguntes a la Rosa, pogué escatir que aquell cervell d'infant
tenia tota la puresa de la innocència.
-Maru, vull pa!... tinc gana aquí!
-Anem! fugim; a la pagesia que trobarem, demanarem un mos de pa!...
corre, fill meu! fins la deshonra t'encalça... i no en tenies prou
d'ésser faltada! Jesús, Maria i Josep! ¡Quan mossèn Ponç ho sàpiga!
L'aire s'anava enfosquint. Una nuvolada eixia del cantó del
Montseny; avançant lenta, muda, amenaçava damunt l'ombra que
escampava pels conreus i pujols. Una rafagada passà com un pregó
que avisés la batalla. L'aviram s'entristia, els ocells fugien i
les fulles s'enlairaven amb neguit. Per tots els camins es veia la
gent de la fira caminant de pressa bo i mirant al cel amb angúnia.
Un
bofarut va alçar la palla de les eres i féu aclucar els ulls dels
gossos ensopits. I van caure aquelles gotes grosses que sembren la
terra de saó i les ànimes de desigs d'assolir un sopluig. La
Clàudia va alçar-se i va veure que pel camí venia gent, i,
esparverada per la terror que la veiessin amb la Rosa ferida per la
maldat, fugí camí enllà.
-Fugim, fill meu! Vénen, vénen! Alça't, corre, que ens veuran! que
parlaran de tu!
Les dues dones van esmunyir-se per un caminoi que anava cap a una
fondalada que la Clàudia no coneixia. Plovia, naixien xaragalls i
la riera ja passava rojenca, rabent, com si hagués nascut boja. La
Clàudia en veure una cavorca pròxima va dubtar. Anaven xopes i es
sentia lassa. Però mirà enrera i la gent s'atansava corrent i va
semblar-li que veia En Pelat dalt del ruc i com una esperitada va
posar-se a córrer arrosegant la seva filla sota aquella mànega
d'aigua que queia sense pietat damunt d'aquelles dues dissortades.
En ésser al cap del corriol la Clàudia es veié perduda, la riera
els barrava el pas. L'aigua passava furienta, roja, tèrbola i
remorosa. Les herbes de les vores es blincaven com si volguessin
seguir la correntia rebugenta, daleroses de saber on anava. De tant
en tant passava quelcom: un tronc, una cadira, un vedell morent. La
Clàudia romangué erta i la Rosa es xuclava el dit i tremolava de
fred.
-Què farem?
-Jo tinc gana, maru!
-Em fa por passar ara. Però això ben mirat són només dues passes!
La Clàudia mirava amunt i avall de la riera amb esverament. Un
llamp va esquinçar un roure i un tro va escampar-se per tota la
nuvolada. L'olor de la tempesta se sentia arreu.
-Vénen! Ja són aquí! Passem, fill meu! Agafa't amb mi!
La Clàudia i la Rosa abraçades van avançar entre les aigües roges
de la riera folla.
I tots els pagesos que van arribar en aquell indret, reculaven
astorats.
-Quina rierada!
El temps s'aclaria a poc a poc com si es deixondís d'un somni.
El mateix dia en què va marxar la Clàudia, la jove va tenir un noi.
-Quatre nois arreu! Tot és pel Rei aquí casa.
En aquelles hores de dolor en què l'ànima esdevé poruga i els ulls
se'n van al cel entre harmonies de clemència, la jove havia sentit
la frisança del penediment. Havia maltractat la velleta i havia
injuriat la Rosa, les va treure de casa, i quan van marxar, tots
van deixar el mas com si fos apestat. El comiat els esglaiava. Un
cop el fill fou al món i el sentí plorar amb vigoria, la jove tornà
a creure que ella tenia raó i el penediment va empetitir-se i el
somriure es posà en sos llavis encara febrosos de l'infantament.
El fill de la Clàudia era un home bo i arraulit per la paraula
irada i la mala mirada de la seva dona. Com un ca l'obeïa i
l'amoixava després d'haverse sentit una rastellera de mots
verinosos. Ara amb el naixement del quart fill romania malmirrós i
capficat pensant en la tristícia que devia sentir la seva mare
sense conèixer aquell nadó tan xamós. La jove que li llegia els
pensaments en les nines ingènues dels ulls bondadosos, en mirar-lo
tornava a sentir el corcó del penediment i pensava: -Si jo sabia
que aquest fill m'havia de treure de casa, ara mateix el mataria!-
i va cridar el seu marit tota neguitosa per a dir-li que anés a
cercar la seva mare perquè tornés amb ells. Mes, quan el seu home
fou al seu davant va restar una estona muda i va dir-li: ¡Volia
saber què feies!
-Sóc a l'era batollant cigrons- va respondre secament el fill de la
Clàudia, mirant-la tot estranyat.
I el penediment se n'anava i venia com un rat-penat, que volta
fatídicament en les clarors rogenques del capvespre, omplint
d'esglai les ànimes sadollades per la superstició.
Avui fan el bateig. De bon matí han arribat de marina el padrí amb
dos seguidors i la padrina amb dues seguidores. La llevadora del
poble veí féu el camí a peu amb un farcell de roba al cap. Hi duia
el vestit que servia per batejar totes les criatures d'aquelles
pagesies, tot blanc i encarcarat com si fos de pergamí, i un vestit
negre per a ella tot ple de puntes, unes sabates de xarol
torturadores i una mantellina pesant com un plom. La llevadora va
arribar-hi, amb espardenyes, mocador al cap i tota acalorada.
Quan la criatura i la llevadora foren empolainades, van pujar en
dos carros amb vela i per aquelles endreçúries solitàries, van
encaminar-se a la parròquia isolada. La jove va quedar-se sola a
dalt. A baix una veïna anava remenant atrafegada dues cassolades de
conill amb peres, que tots esperaven amb ànsia perquè la veïna
tenia anomenada de bona cuinera. La solitud va desvetllar el corcó
de la jove. Damunt aquell llit alterós, sota aquelles bigues
revingudes i entre les parets emblanquinades, la tortura del record
d'aquelles dues dones, primes i altes i abatudes que van marxar a
la ventura, s'anava fent clar fins a semblar una visió. -Tots els
fills l'havien tret de llurs cases. Potser haurà de tornar a casa
del primer que la va treure.- La jove amb aquest pensament va
restar dos sospirs conhortada, i tornà altra volta el fibló silent,
que no podia foragitar, a clavar-se més pregon en aquell cervell
encaboriat i en aquell cor emmusteït i tremolós per les primeres
sacsejades de la superstició.
A la capella mig abandonada de Sant Martí, tot passant l'altre dia,
la jove enfonsà sa mirada en la foscor i va veure els rats penats
que penjaven del sostre. En sentir-la, van volar en l'aire quiet de
la capella i un a un van amagar-se enrera de l'altar. Després va
adonar-se que volaven prop seu i va semblar que la seguien. Aquella
nit va passar-la regirosa sense aclucar els ulls, plena de basarda.
En passar prop del castell enderrocat, que mor de vellúria entre el
broll i les eures que el van vestint com si l'amortallessin en sa
agonia, la jove sentí que la cridaven: -Xit...xiiit!...- Era
l'òliba. Ella va voler córrer, i romangué corglaçada, i aquella
mateixa nit va infantar el nadó.
-Potser portarà mala sang... potser jo tindré la llet amargant. Tot
això són mals senyals!- I la seva ànima anava perduda, com una nau
sense pals i sense veles, entre les onades esbogerrades del temperi
de la paüra i les ventades de la superstició i el braolar tenebrós
de la culpa viva al seu dedins!
-Gràcia! Gràcia! puja!
-Què vôs? no em torbis que les peres s'agafaran.
-Puja i fes-me companyia!
-Bona l'hem feta! ¿Que tens por com la mainada?
La Gràcia, esperonada per la dèria de lluir-se com a coquessa, va
deixar-la, i la jove no podent sofrir el silenci, que li feia
sentir el rau-rau amb tota claredat, va baixar a la cuina tota
arrupida. La Gràcia va fer un xiscle tota esglaiada.
-On vas? Que ets boja? Mira que et pots morir si fas disbarats.
-Calla, no cridis. No puc estar tota sola!
-Què et passa?
-Res!... mira... Ja t'ho diré- féu amb un gran misteri desitjant
dir-ho tot per veure si desfogant-se, se li desfeia aquell nus que
li apretava el cor i li escurçava el respir. I com la vegada que va
provar de dir-ho al seu marit, va esgarrifar-se de vergonya i es
tornà vermella i restà muda entre els dubtes que li feien
giravoltar l'enteniment com un remolí, que se la'n duien
ofegant-la. Quin suplici!
-Sents? ja som ací!
-Verge!- va dir tota exaltada.
-Uix, que estàs estranya, noia!- ¿per què et fan por? Marxa cap
dalt que ton home et reptarà.
Els sorolls dels picarols van arribar al mateix temps que les
rialles. Els gossos bordaven bo i saltant davant dels cavalls
fumejants i escumosos de cansament. La Gràcia va atansar una cadira
perquè baixessin les seguidores i la llevadora amb el noi cristià.
-Que ha plorat al tirar-li l'aigua?
-No res, un santet. Ha llepat la sal com si li agradés i fins ha
rigut.
-Aquest el podreu desmamar amb arengades!