L'aire fresc del matí passava a poc a poc per damunt les muntanyes.
Les fulles es movien lentament atansant-se les unes a les altres,
com si es donessin el bon dia a cau d'orella. La cantadissa
d'ocells s'anava escampant alegroia damunt les gotes de rosada que
brillaven amb la claror del sol ixent. Les fruites que penjaven
feixugues, torçant les branques que esperaven una mà collidora, es
somovien suaument en l'aire flairós del matí. La Margarida tota
endiumenjada anava de pressa mirant de tant en tant al seu voltant,
com si tingués por d'ésser seguida o sotjada. Duia el cistell ple
d'aviram amb les potes lligades i les testes escotorides eixint de
la cistella. Era dimarts i anava a mercat. Damunt del gall de
cresta encesa, de les gallines entenimentades, i les polles
gentils, que tot ho miraven amb els ulls negres i rodons com els
caps de les agulles de picar, la Margarida duia un ram de flors
boscanes, gaies, flairoses i vives de color.
Al bell mig del camí d'anar a vila hi havia una capelleta; la gent
d'aquella rodalia deia que la fadrina que hi deixava una toia de
flors abans de finir l'any, era maridada. La Margarida en arribar a
l'oratori llucà amb gran rapidesa el seu voltant i ben convençuda
que ningú no la veia, va agafar el ram i el féu passar penosament
entre els ferros atapeïts de la reixa. Va agenollar-se, va dir de
pressa un Pare-Nostre i tota confosa i emocionada marxà sense gosar
mirar al seu voltant. Caminava més de pressa que abans, temerosa de
fer remor i que el silenci matinal li fes sentir una veu que la
cridés. I en tot veia una mirada esbrinadora; una gota de pluja que
penjava plena de claror d'una fulla de roure, li semblava un ull
encuriosit que la sotgés; una alenada de vent que feia esdevenir
remorosa la pinareda, li semblava un xtss... xtss! avisador que li
deia: atura't!- ¡Sentia escridassar el seu cor dins del pit;
l'emoció contorbadora d'haver deixat la toia al Sant després de
tant de temps de dubtar, la joia d'haver-la deixada sense que ningú
l'hagués vist i un xic de penediment d'haver-la deixada per la por
que el Sant no la fes maridar amb un altre xicot que no fos el que
ella volia! Tot es revoltava: por, alegria, recel! Volia i dolia,
i, com si sentís al seu darrera passos que l'encalcessin, a cada
respir caminava més depressa, fins que de sobte, es posà a córrer
ran de la vorada dels gatells, freixes i verns que creixien vora el
rec.
En ésser a l'aulet de can Merla, la por dominà l'alegria i va voler
recular. La idea que el Sant li podia donar un marit que no fos el
que ella havia triat, va esverar-la, i va aturar-se, i plena de
neguit va acotar el cap i donà una volta. Volia tornar al oratori
per treure el ram de flors; ¡però la reixa era tant atapeïda! ¿i si
el Sant se n'ofenia? Això, era un defalliment de la fe!
-Què fas ací Margarida? ¿Que has perdut quelcom?- va dir la
molinera que també anava a mercat.
-Ai!!!... Quin esglai m'ets donat!
La molinera va girar-se i va dir tot allunyant-se i alçant a cada
pas la veu a una nena que la seguia amb un infant al braç:
-No vinguis així, no! treu la coforra i el bavosai al nen i posa-li
la safalina i arrecona el crossi de l'entrada i salva aquelles
peres que s'estan gabanyant. Mira de deixar la porta ajustada que
els de can Brixa han de portar grana per moldre. Després, fes cap
al mercat que ton pare vol anar a fer vesperoles! ¡No facis
requinnar l'avi, ara! Sents!!! ¡i trossa't les calces que les
portes destrossades! Sents? Aneu a collir floretes; n'hi ha tot un
maig.
-Sempre et captrenques!- va dir la Margarida i van empendre el camí
amb la molinera i garlant, garlant de festeigs i casoris, van
arribar al mercat, es posaren assegudes enrera mateix dels cistells
d'aviram i, allà, esperaven les parroquianes que a cada mercat els
compraven allò més triat dels seus galliners.
Dia de mercat. Dia de festa. ¡Dia de grans rialles i cridòries!
L'hora d'esmorzar és esperada. Les taules dels hostals són
llargues, confidencials i sorolloses, com les d'un bateig de primer
fill de casa forta. El porró es buida sempre enlairat i bullint de
tantes mans com passa. És l'arma de la alegria, l'amic de la rialla
triomfal i el testimoni de totes les vendes.
-Noi!!!... porta el fil negre que tinc set!
-Vinga el porró! ¡a veure si aquesta s'aixereix! ¡Jo també tinc el
noi emputifat i menjo, dona! sempre es capmassa aquesta!
-Com ne vols d'aquelles dues oques?
-Com les de l'altre dia! dos duros en barra, dues pessetes besones
i una de senzilla.
-¡Més petites, més joves, i avui, que tot és més baix igual preu!
¡Aquesta voldria la dona borratxa i el vi a la bóta!
-Rebaixa'm dues pessetes bessones!
-Fet!
-Doncs, anem a beure!
Prop de mig dia les parades van desfent-se. Unes, perquè tot ho han
venut, altres perquè les dones són tant lluny de llurs cases i han
de fer un ramat d'hores de camí. La plaça va buidant-se i resta
tota sembrada d'escampalls de palla, plomes i blat de moro, que una
dona geperuda escombra pacientment.
La Margarida tota lluminosa torna cap a casa seva. Com a l'anada,
la segueix En Quel que n'està encisat. Hi veu tota la ventura de la
seva vida. La troba formosa, eixerida i escarramasera. D'ençà que
va veure-li donar una bufetada a l'hereu de can Forons que va
allargar massa les mans li té afecte, respecte i una mica de por.
La seva honradesa violenta i feréstega, li dóna una mena
d'esperança vivificant -¡és un ram de flors!- es deia En Quel bo i
mirant-la amb fervor -¡si em diu que m'estima, serà l'evangeli!- I
quan sentia parlar d'ella li recava que finís la conversa; quan la
veia al seu a prop, volia fugir-ne i tant punt n'era lluny sentia
una mena d'enyorament que l'anava entristint... entristint fins a
fer-lo somicar. No res, n'estava enamorat!
Ara, de retorn, encoratjat amb les converses dels companys que
festejaven les pageses i una mica emboirat amb l'alegria de
l'hostal i els regalims de vi, que es féu decantar en sa boca
ardent de set, va sentir-se més coratjós, i en lloc de seguir-la de
lluny, bo i amagant-se, quan ella mirava, com ho féu a l'anada, es
posà al seu costat i va dir-li tot xiroi i amb veu molt alta:
-Com ha anat el mercat?
-Ola! poc pensava en tu, Quel!
-En mi, no! en l'altre, sí!
-I ara! que et creus que estic enamorada?
-Què sé jo! tants n'hi ha que et volten!
-Tot un mosquer, oi?
-Ben cert! tot un eixam!
La Margarida caminava tota rumbosa i cofoia per sentir-se afalagada
la vanitat que rau en tota dona que passa per la terra. L'èxit de
la seva bellesa; els rotllos que feia al mercat quan s'aturava; les
rengleres d'ulls que feia embadalir quan caminava i les amoretes
que es sentia a pluges tots els jorns, li plaïa que En Quel els
sabés per tal de fer-li néixer aquella gelosia que tantes voltes
fan decidir els homes amb una temença de veure's l'enamorada del
braç d'un altre festejador.
-Ja t'agrada a tu el mosquer!
-Jo?
-Bé hi rius!
-Creu-me que a voltes ric de fàstic! ¡tants miradors i cap home com
cal! No sentiràs a dir que la Margarida festegi de volada amb
ningú!
-Això no!
-¡Si tant hi rigués ningú me'n privaria de festejar-los!
Vanitat i gelosia. Amor i joventut. Tot això al bell davant de
l'oratori del Sant on hi havia la toia un xic emmusteïda de la
mirada xardorosa del sol que l'esguardava fixament.
-Margarida, has matinejat molt avui!
-Sí, noi. ¡He sigut la primera que he arribat amb la molinera!
-Prou que ho sé!
-I dôs?
-Espera't, ja t'ho diré!
En Quel va ajupir-se i en un instant arreplegà una munió de
floretes, féu un ram, el lligà amb una herba i el tirà dins
l'oratori.
-Jo també vull casar-me abans d'un any! I amb la que ha deixat
aquesta toia! ¡Què et sembla!
La Margarida va tornar-se vermella. No podia respondre ni alçar els
ulls de les herbetes que el vent somovia amb tremolors, com la
Margarida, que també tremolava, que no gosava respirar i que sentia
tota confosa que una suor d'angúnia li amarava el front.
-¡Ara, vés a saber qui serà la que ha deixat aquesta toia! es veu
que és d'avui! oi?
-Les flors bé semblen fresques!- va dir la Margarida fent un gran
esforç per dissimular la seva torbació i el seu sofriment.
-Què saps qui les ha posades? ¡Tanmateix jo vaig anar massa a la
ventura! ¿no saps de qui són?
-Jo?
-Doncs jo sí! La molinera és casada, no li cal deixar flors i quan
jo he passat per aquí sols hi havia les petges de dues persones i
la toia hi era. ¡Com que havia plogut un xic aquesta matinada es
coneixia molt bé! ¡Tu dius que has estat la primera que hi ha
passat, amb això, la toia és teva! ¡Tu et vols casar abans d'un
any, jo també! Cal que ens cerquem un festejador!
La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder
dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella
una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots
dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb
crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i
sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acostà vers la
Margarida i va dir-li amb apasionament:
-Margarida!... Margarida!... meva! ¡fa tant temps que t'estimo! No
em facis sofrir més. No és que ho hagi endevinat això del ram, ho
he vist! ¡T'he seguit amagant-me perquè no em veiessis! Sempre et
segueixo quan vas a mercat! Així et veig!... ¿L'ets posat per a mi
el ram? No ploris! Maleït siga!... Ni mai que hagués...
-Què!... què vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat
plena d'esverament.
-No res! com que veig que plores! ¡Veig que só fet una bestiesa!
-digué En Quel posant-se a plorar entendrit.
-Això mai!- va respondre la noia amb una vivesa plena de
ingenuïtat.
-Així tu també!... També paties per mi!...
-Feia tant temps!...- i tot seguit es tapà els ulls amb ses mans
avergonyida i venturosa.
La gelosia és llunya, la vanitat s'ha fos. L'amor regna en els cors
serens. La joventut amb ardidesa, els empeny a la vida, una joia
esclatant els inunda; tot són clarors, clarors de cor trontollant
d'alegria, clarors de fe, clarors de benaurança!
-¡Sant Vicents gloriós, vull mullerar-me amb la Margarida!
-¡Sant Vicents gloriós, vull maridar-me amb En Quel!
I el Sant Vicents empolsat i descolorit, humil i barroc, ple d'una
bonohomia infinita, semblava cercar amb neguit un salpasser i aigua
beneïda per a donar-los la benedicció eternal.
Així foren els amors de la Margarida i En Quel, amors sempre
flairosos d'il·lusió i ventura. Ja fa prop d'un any que viuen tots
solets en aquella casa de pagès afegint a les cantúries dels ocells
els seus cants d'alegria. En Quel, sempre que va a la vessana canta
i la Margarida mentre està esterrejant en el riu canta gloriosa i
resplendent. Fan goig de veure i de sentir. Tenen la virtut del
treball i l'alegrança del cor satisfet que estima a tot plaer.
-Déu gràcies!
-Qui hi ha?
-L'ermitana de Santa Bàrbara, si voleu fer una gràcia de caritat.
-Oidà! Ja sou aquí altre cop? Sembla ahir que vau venir a fer la
capta de la grana i ara veniu a fer la capta del vi! Com passa el
temps!...
-¡Per tu, que totes te ponen, prou passa de pressa! ¡Ves, la teva
veïna, en aquests mesos, si n'ha passades! ¡Una criatura al cel i
un paller cremat i un ruc mort! ¡I tu, tot són cants i rialles! Que
Déu te conservi! ¡Veig que haveu anat a fira! ¡Sant Ramon te doni
una hora ben petita !
-I un hereuet, ermitana!
-El primer sempre és ben rebut! ¡pel segon, si és el mateix, ja es
fa el sorrut i pel tercer es fa l'esparver!
-Un hereuet, ermitana, un hereuet!...
La Margarida després va agafar la cassa, va omplir-la al cup i va
curullar la bóta que duia la velleta de l'ermita.
-Que Déu t'ho pagui! ¡Tu pla ets una bona noia! N'hi ha de més
gasives! ¡no volen donar res i sempre botzinen! Sempre els sembla
que no toquem prou a temps! ¡Per tu, a la primera broma ja tocarem!
Els ermitants de Santa Bàrbara eren molt miserables. Vivien a la
caseta al costat de l'ermita. Feien una capta per les viles cada
diumenge i una capta per les pagesies al temps del vi i al temps de
la grana. Això i una mica de terra de conreu els feia viure
miseriosament dalt de la muntanya amb l'obligació de tocar a temps
per a allunyar les tempestats atuïdores.
Els dos vellets a cada tempestat es barallaven. Tant si era a
l'hivern com si era a l'estiu, en sentir el primer murmuri del tro
llunyà el vellet es volia llevar, i l'ermitana, que tenia mig any
menys que el seu marit, el reptava com si fos un nin.
-No et llevis que estàs encadarnat!
-No caldria sinó!
-Ets vell i t'has de cuidar!
-Avui em toca a mi! ho saps? ¡Jo sóc l'ermità!
-Però jo toco amb més força!
-Que saps tu de bogar les campanes! ¡Jo amb un cop de picall faig
anar la tamborinada allà on vull!
-¡Doncs fes-la anar a can Merla què no volen donar res!
-Calla! mal esperit! ¡Una ermitana que es venja! Donotes! Mala
pesta!
I en les fredors de l'hivern, tot barallant-se els dos ermitans a
mig vestir, es trobaven estirant la mateixa corda i els clams
s'escampaven pel cel rúfol. I el cel compadit dels vellets
enfredolicats s'estitllava tot seguit.
-Adéu, Margarida! creu-me que sols per tu em llevaré sempre! ¡No és
per dir-ho, però el meu home ja fa catúfols! ¡Quan sentis tocar a
temps i el cel fa ull, pensa que toco jo i que ho faig per tu i de
molt bona gana!
I la Margarida riolera tornava a omplir la cassa de vi i el donava
a la velleta agraïda.
-Tant punt tinguis el noi, avisa! Li portaré una medalla de Santa
Bàrbara!
I la velleta s'allunya vers l'ermita de Santa Bàrbara que es veu
blanca, gaia i casta com una rialla d'infant. Una eura s'hi enfila
fins a les teules i una flor branda gentilment dalt del petit
cloquer. Ara que és a l'estiu i les tempestes són llunyes, la
campana és plena de pols i el batall, sense corda, penja dins la
buidor muda del bronze, com un cor aturat dintre un pit de cadàver.
Si hi passa el vent, o hi cau la pluja o hi davalla la rosada, la
campana resta muda; sols si pedregués les pedres del cel
despertarien la seva veu perduda que s'escamparia pels espais que
enyoren ses sonoritats conhortadores.
Sola, en la blavor del cel, la campana sent els corcs que
s'entaforen per la fusta revellida i veu les rels que furguen entre
les pedres del campanar i una aranya aixoplugada en sa foscor va
teixint, teixint fent vida retirada. La cadena de la campana, com
una corda de vaixell trencada pel temperi, branda en l'aire fora
del cloquer, amb l'oreig que desperta les flors cada matí.
Mes a l'hivern, quan la fúria de la ventada remou els boscatges i
els llampecs llancen ses clarors estemordidores i omplen els ulls
de paüra i els llavis de pregàries, llavors, la campana puja i
baixa i alça la seva boca vers el cel, i el batall, com una llengua
viva, es mou al seu dedins clement i desficiosa.
Primavera. La vida ja és dalt dels arbres. Esclaten les resplendors
de les florides ufanes i plenes d'alegrança. Les clarors creixen en
el cel. L'aire és tebi i apar una manyaga. Pugen de la terra les
cantúries de la nit i els núvols aturats escolten i miren en els
capvespres, els miracles que fa la primavera. La vida que flota
sanitosa i triomfal omplena els cors i amara les nines de dolçors
divinals. Tot sembla harmonitzat per una vida nova, menys En Quel,
que feia uns quants dies estava tot cap baix. La Margarida havia
perdut aquella alegria. No cantava mai, ni reia, ni responia tan
sols. Passava estones llargues com ensunyada. Feia un posat de
bajana!
-Que no et trobes bé? Mira tot com floreix!
-Prou!
-Que no estàs contenta?
-Prou!
-I dôs, per què fas aquest posat?
-Tinc son!
I tot seguit En Quel finia la conversa i la Margarida restava altre
cop quieta, callada i trista. En Quel, afligit, movia el cap en un
recó del menjador ennegrit i la Margarida s'adormia sense esma de
treure l'olla que bullia en el perol que enlairaven els clemàstecs
fumats.
Així passaven els dies. La Margarida va oblidar-se de fer el pa. Un
cop llevada de bon matí, en lloc de pastar i escalfar el forn fins
que la pedra de fora fos ben calenta, va romandre a l'escon
asseguda, després s'ajagué en un munt de faves que En Quel tenia
apilonades a la cambra de dalt i després es menjà unes llavors de
meló que hi havia en una finestra assecant-se.
En Quel, tot astorat, va demanar consell a la dona de la masia
propera que era llarga, seca i menjada per l'enveja de tot el que
veia al seu devora.
-Què m'hi dieu, vós, Pona, que haveu tingut tantes famílies!
-Són mals i no són mals! ¡Tampoc em creureu!
-Què voleu dir?
-No-res!
-No em feu neguitejar!
-Doncs, clar: sabeu què té la vostra dona? Massa postures! ¡Amb un
bon fart de llenya tot això es cura en un dia!
En Quel restà abatut i es veia dissortat. -Qui sap si està avorrida
de mí!- i se n'anà a casa seva a empendre la seva dona amb cara
farrenya i veu rogallosa.
-Margarida! Havem de parlar clars! ¡Sóc l'amo, i mano! Digues què
tens!
-Res!
-Mano jo a casa! Què tens?
La dona va obrir els ulls esfereïda i volgué parlar i de seguida
aquella pesantor de cap i aquell atuïdor soroll d'oïdes va
ensopir-la.
-Margarida! ¡Si no em respons me la pagaràs!
-Quel, no em renyis! ¡Tindré un fill sense llengua!
-Què dius?- va fer En Quel alçant-se d'un bot com una fera
esfereïda.
-Jo ho sé... Si vols que em mati?... ¡Així no naixerà!
-Calla!... Calla!...- va cridar l'home ple d'esglai, apartant-se
d'ella horroritzat i vençut.
-Què en farem d'un fill sense llengua?
-Margarida!... Això són manies! ¡Estàs prenys i criatureges!...
Anem a donar un tom; l'aire et farà aclarir el magí! No hi
pensis!... no hi pensis!...- va dir-li el seu marit amoixant-la,
fent un gran sospir i lluitant per a foragitar la terrible idea que
la seva muller li havia endinsat en sa pensa com una sageta
fatídica enverinada per la torturadora superstició.
Esperaven els darrers dies que havien de posar fi a la tètrica
maternitat. En Quel no s'allunyava de casa.
-Margarida, si tens res, posa tot seguit una tovallola a la
finestra i jo vindré tot seguit!
L'home treballava desficiós i a cada cop de tràmec mirava la
finestra de sa casa. La Margarida seguía més ensopida i rampelluda
i En Quel, convençut que aquell posat era malaltís, es resignà a
les estranyeses de la seva dona i la tractava amb una llei d'afecte
i por a l'hora.
Una tarda, quan l'home tornà de regar l'hortet i va entrar a casa
seva, va restar corglaçat. La Margarida no hi era!... ella que mai
no eixia de casa. Cercà per l'hortet, entre les mongeteres, a la
pallissa, pels pallers, a les corts, al butifarrer, a la bassa;
cridà per amunt, mirà per avall, i no res; la Margarida no responia
i enlloc no es veia rastre de la seva fugida. Mirà per terra, tot
recordant-se, afligit, de les petjades del dia del mercat que va
deixar el ram a Sant Vicents i bo i fregant-se la frontalera amb sa
mà endurida, va esclatar en un plor trontollós que feia moure sa
figura revinguda.
Mig avergonyit, no gosà anar a casa la veïna envejosa. No gaire
lluny vivien els seus pares; en una pitrada s'hi arribaria pel dret
fins dalt de la serra. Hi seria en quatre gambades; allí, amb els
tres germans fadrins, la trobarien tot seguit. En Quel corria camps
a través com un boig i de tant en tant mirava esfereït un recó i
cridava la seva dona.
-Margarida!... Margarida!... Margarida!...
Així, retut i plorós, amb el cor trinxat per la pena, la vergonya i
l'angúnia, ple de mals pressentiments i enverinat pel penediment
d'haver anat a regar, arribà En Quel a casa els seus pares. Els
vells van estremir-se i els germans van alçar-se tots a l'una, i
resoluts van dir:
-Prou ploralles!
-¡Anem, que les llàgrimes ni per regar són bones!
-Entre tots quatre la trobarem prou!
-Fugiu, home, fugiu!... s'haurà mort!...,- feia En Quel
desesperant-se.
-On?
-Què sé jo! Al cingle, al gorg... o s'haurà penjat!...
-Prou de ximpleries!... Anem!
-Tu, regira l'aulet; tu, les masies; tu, vés, mira bé tota
l'albareda i la ribera entre els joncs i la bardissa i les
garrigues! i tu, Quel, vés-te'n al gorg i allí, vigila, no fos cas
que hi fes cap!- va dir el pare sota el portal de pedra de sa
pagesia.
Era vespre i ben tost es féu fosc. Van baixar al cingle, seguiren
totes les cases, cridaren per tot, i no res. l vingué l'hora que el
primer grill alça sa veu en el silenci que el volta i després la
nit amb ses penombres paoroses i tot restà colgat en aquella negror
freda i els estels anaven eixint com si es cridessin els uns als
altres per veure encuriosits què passava aquella nit damunt la
terra. Després, cada estel tenia un grill que li cantava; i en
sortiren d'estels aquella nit; i la cançó dels grills es feia
ampla, eternal i s'allunyava vers l'infinit! De tant en tant un
estel fugia rabent deixant una estela que tot just nada, moria
entre la celístia. Qui sap on anava aquell estel! ¡Potser fugia
esgarrifat! Potser cercava altra companyia! ¡O una més bella
miranda, ple de curiositat !
En Quel vagava en la nit com una fera folla. Ara trobava un clot on
s'enfonsava, ara un munt on entropessava; després, una teranyina li
pessigollava la cara i una branca el sobtava omplint-li la cara
d'esgarrinxades. I el gorg era paorós. En ses aigües tèrboles
s'emmirallava la celístia i la llentia d'aigua semblava més
atapeïda i llefiscosa. Aquell pobre home passà la nit delirós i
veia els estels amb brillantors estranyes i li semblava que el
miraven amb una mena d'esverament.
¡Les hores passaven amb tanta calma que fins semblava que el temps
havia mort! ¡que tot era aturat per sempre!
A la fi llustrejava: els estels s'anaven apagant, apagant com si
tinguessin por d'enlluernar-se amb la claror del sol! ¡I cada estel
apagat, un grill emmudia i naixia una gota de rosada! ¡Misteri de
la nit ple d'encís i bellesa!
Ja s'hi veia. En Quel sortí d'un amagatall, cridà amb veu ronca la
Margarida i es tragué la roba. Anava a tirar-se al gorg, en aquella
aigua morta i llotosa i plena d'herbes per cercar-hi la seua dona i
si hi era, negar-s'hi allí tots tres!
-Margarida!...
Se sentí una remor propera de fulles i branques rompudes i d'entre
els arbres que vorejaven el gorg sortiren dos braços que enlairaven
un infant blanc, escotorit i rodanxó que plorava amb vigoria!
-Quel!... Mira!... és un noi!... i té llengua!...
-Ets tu!- va exclamar l'home ple de sorpresa, alegria i esverament
i corregué com un boig entre les falgueres i joncs, i tremolós
agafà el seu fill i digué: -¡No et moguis que vaig per una carreta!
Què has fet?
-Ni jo ho sé! ¡Vaig sortir de casa com borratxa! ¡Volia anar a casa
els ermitans i allí tenir el fill, sempre amb la mania que no
tindria llengua!... Quin sofrir!... ¡Us vaig veure i vaig
amagar-me!... i he tingut el noi! ¡I de sobte em só trobat tota
desvetllada!... Quin cap tan clar!... ¡i quina por i quina vergonya
llavors!... i no gosava moure'm!... I sort que tu has cridat!...
-Calla!... Calla!... Espera'm! No et moguis, per Déu, no et
moguis!... Ja vinc amb la carreta!...
I en Quel marxà colpit per un llamp d'alegria; com un esperitat
plorant i rient, sagnós de cara, suant de front, mig esparracat,
feia uns crits triomfals:
-Ja tenim un noi!... Ja tenim un noi!...
(Tordera)