_Beneïda sia la penitència!_
A cada respir, un raig de sol moria en l'aire que s'omplia de
porpra. L'or volava pel cel. Els ceps, que havien passat l'agonia
tardoral, tenien la saba aturada dintre ses rels fredes. En tot se
sentia la son misteriosa de l'hivern que regnava fatídica, lenta i
muda, com una mort encantada. Les fulles seques, esperaven com una
sentència eterna, aquella ventada macabra que les faria caure.
Capvespre d'hivern. A cada respir moria un raig de sol i naixia en
el cor un bri de tristícia. La neu que vivia al cim de les
muntanyes s'anava perdent en les tenebres que omplien el cel i
obrien els parpres dels estels que brillaven enfredolicats.
L'Andreu donà el darrer cop d'aixada, escampà una mirada pel cel,
plegà les eines i el cabàs on duia la minestra i, embolcallant-se
amb la manta pesant, va encaminar-se cap a casa seva amb pas feixuc
i posat atuït; tot aquell dia l'havia passat treballant. Feia un
munt de mesos que no havia fet un jornal sencer com aquell dia, i
això li feia néixer aquella joia benaurada que havia mort dintre la
seva ànima feia molt de temps. La quietud d'aquell capvespre
d'hivern va entrar en el fons de la seva ànima sovint solcada per
la correntia de penediments, agrors i recances. La nit avançava
damunt de tot. L'or del sol havia besat l'or de les argelagues
florides i la neu dels camps de citrons. Els núvols s'havien
aturat, l'aire s'adormia i esclataven els estels. La nit avançava,
omplint el ulls de tenebres, l'esperit de paüra, la carn lassa de
fredors i les oïdes d'un silenci llarg i pregon que aclaria el
pensament i feia bategar el cor amb més força. L'Andreu no podia
fer-hi més; son cervell fruitava idees llòbregues, trenava
recordances tenebroses i de tant en tant els dubtes i recels
zigzaguejaven son esperit com els llampecs d'un temperi. Llavors
s'aturava i romania pensívol, immòbil, xuclat per aquell esbart de
coses que passaven per la seva frontalera com una visió infinita de
dolor. L'Andreu era ferit per un corcó etern, per un encongiment de
cor. Se'l sentia petit, petit, ccm arrupit per un fred glaçat, per
aquell fred tan paorós que sent l'ànima quan no està arrecerada pel
consol calinós que dóna la bonesa confortant. L'Andreu es veia
perdut, com un arbre defallit per l'abraçada fatídica d'una eura
xucladora i cruel, sentint-se fugir la vida, sense poder apartar-se
de l'abraçada mortal. Sentia que les penes li pujaven cor amunt com
una eura malastruga, entortolligant-lo, fent-lo defallir, xuclant-
li la saba que li donava delit i fent-li engroguir la faç, com les
fulles que van morint, morint sense un gemec, sense tan sols un
respir, ni aquell badall que fa obrir els llavis dels morents com
si volguessin exhalar els darrers adéus a la claror de la vida que
deixen eternament. I ell com els arbres xuclats per les eures, es
veia indefens. Aquell delit ferreny que li havia donat crit per
tota la contrada, aquella valentia coneguda per tot, no podien
alliberar-lo d'aquell rosec pregon i constant que havia creat una
estalactita de dolor que es clavava en son pit nit i dia. I aquell
capvespre, més que mai, sentia la dolor amb el contrast de la joia
d'haver treballat amb ardidesa. Aquell capvespre se sentia com si
una confessió involuntària li mogués els llavis commosos i movia la
testa en la fosca i sospirava en la gebror i sentia com una nosa
als ulls, i una gota bullent caigué damunt sa mà rasposa i colrada.
L'Andreu va restar corglaçat, mirà el cel reblert de celístia. No
hi havia cap núvol, no hi havia cap arbre a prop; el dia havia
estat eixut i cap fullatge no podia haver regalimat l'aigua copsada
del cel, i ell tenia una gota damunt sa mà que no gosava moure ni
esguardar-la, i va pensar esfereït : -Ploro!... Quina nyèrria
tinc!... i tot per gallòfol!... jo no só jo!... avui criaturejo!...
ploro ¡tant garnagàs!... si em veiés la Tecla... i el sometent... i
fins els senglars!... quina riota!- L'Andreu, temerós que en
arribant a casa seva li coneguessin que havia plorat, va asseure's
prop d'una soca d'alzina voltada d'un flotó de bolets que creixien
en la humitat. Allí, sol, anorreat i adolorit, va repassar tota la
seva història.
L'Andreu s'havia casat amb la Tecla estimant-se de debò i a desgrat
de la Bel, la mare de la Tecla, que era una vella ventruda i
desdentegada que duia una castanya molt petita al cim del cap i una
avarícia aferrada al mig del cor. Ell passava el dia als conreus
atiat per la seva dona que el feia treballar amb ses paraules
plenes d'encís per fer-lo ben veure de la vella ventruda. L'Andreu
era un home que s'adaptava tot seguit a l'ambient que el voltava;
al costat de la Tecla, ben aviat esdevingué un treballador
desficiós d'assolir tota la joia que donava la terra ben treballada
i tot el goig de veure's lloat i amoixat per aquella dona formosa i
plena d'encant i joventut.
La Tecla era una dona entenimentada que duia la casa amb un ordre i
una netedat corprenedors, sempre amatent a complaure els amos que
miraven aquell matrimoni com una joia que no mereixien. La Tecla va
passar el primer any de matrimoni aureolada d'una felicitat
esplendent. Veia la mare contenta d'aquell gendre que no havia
volgut, veia el seu home allunyat dels antics companys del poble
llunyà, i les terres ufanes sembrades de riqueses abundants.
I vingué la joia de la maternitat. Un noi vermell i rodanxó que
l'Andreu mirava embadalit, tot donant-se compte que els nadons
respiraven, tosien, feien eixabuiros davant del sol i badallaven.
¡Ell que jamai havia mirat cap criatura i trobava més bonics els
cadells! L'alegria va entrar en aquella casa aposentada entre les
terres com un castell dominador de tota la contrada. De tant en
tant, com les temors llunyanes d'una tempestat, naixia una
discussió entre la Bel i l'Andreu, però la Tecla tot seguit
esbandia la renyina congriada, que es fonia com un borralló damunt
una mà febrosa.
-Mira, Tecla: no vull que vagis més al mercat; vas molt cansada i
primer ets tu i el bordegàs- deia l'Andreu amorosament.
-Bé, doncs; de què menjareu?- exclamava la Bel tota rancuniosa i
engelosida -tot va tan bé! en bona fe... aniràs a vendre, perquè jo
ho mano!
-Dôs no hi anirà perquè jo no la gicaré anar-hi.
-I anirem a menjar palla i ens vestirem amb xiringalles de casa el
parracaire. Perquè teniu quatre cassigalls voleu fer vida de
senyors!
-Calleu! no la gico anar i prou!
-¡Mireu com s'aixereix, l'amo de la carbassa buida!
La Tecla cercava dalerosa una plasenteria de l'infant que l'aidés a
espargir aquella tempesta.
-Què criden? Què criden? ¡mireu el noi quina baballa! Sembla un
tirarany de la cort. ¿Fa, mare, que això són les dents? Repara,
Andreu; aquest sí que no té la baba tancada; ¡tant dolent que és!
Ves, el noi de can Ton va morir-ne, ¿oi mare?- I la Tecla agafava
el nen i el mostrava a la vella i al seu marit; totes les mirades
anaven a raure a les galtes tivants i vermelles del nin que feia
anar les mans com si volgués esquivar un ardat de mosques, i movia
els peus i esclatava en rialles innocents plenes de gaiesa. I el
front arrugat del gendre, generós de cor, esdevenia ple de
serenitat i els llavis tremolosos de malícia de la vella prenien la
quietud perduda en les onades de la gasiveria que se la menjava de
viu en viu.
-Home, no en facis cabal; ¿no veus que és vella? no vols que vagi a
mercat, no hi aniré... pero no ho diguis!...
-Sí, però ella m'ha dit...
-Calla! Calla! quan nosaltres serem com ella! uix! i quina por que
farem a la dona del nostre fill!- I la Tecla, afalagant l'Andreu,
tendrament l'atiava al treball. -Au, tu; que són les dues. Afanya't
a llaurar la peça de baix. Jo vindré a cercar-te al vespre amb el
noi. Si fas bona feina el noi et farà una estimació; au,
afanya't!... que jo vaig a aplegar lledons; n'hi ha unes solanes!
L'Andreu marxava cantant.
-Vós, mare, ¿ja teniu la vinagrella i el sucre roig per a guarir el
macat de la mossa? -Jo li som dit que hi aniríeu tot seguit.
Sentiu? ¡La gallina ja ha post!- I la vella tot seguit marxava com
una fura cap al galliner, i amb el desfici d'arreplegar un ou més
que amagava en les golfes, no deia ni un mot de la renyina.
Llavors la Tecla feia un sospir de goig de veure's victoriosa.
Havia allunyat una tempesta amenaçadora, i per sa imaginació
passava tot una volior de pensaments i recordances. La seva vida
fóra ben sortosa si no fos per aquell allunyament constant de les
ànimes del seu marit i la seva mare. Ja de fadrina havia vençut
totes les temors que li infonia la seva mare. Un cop casada,
l'Andreu havia sortit un marit treballador, amorós de la llar i
manyac. Ella amb una mlrada li apaivagava el seu geni i amb una
postura li guanyava la voluntat. La vella, en veure's vençuda dels
mals averanys que havia dit i engelosida de l'estimació que la
Tecla tenia per l'Andreu, passava una vida agra i gorgolava sempre
anant d'un cantó a l'altre tot esperant desficiosa que li
demanéssin què deia i què li passava. I com que no li deien res es
corsecava de ràbia.
-No-res; ¡que tot en aquest món no es pot tenir!... Si no fos per
aquells rampells, la nostra casa fóra el cel... ¡ja tenia raó
aquell predicador que va venir per la festa! ¡La vida és un camí de
dolor, cal que tots el passem i que no vulguem allunyar-lo, la
dolor és l'escala del cel! ¡Jesús i paciència!- es deia la Tecla bo
i donant el pit asseguda prop del pou de l'era. De sobte el seu
fill va deixar el pit i va descloure sos llavis per exhalar un
somriure. El cor de la Tecla va sentir una emoció dolça i l'alegria
va omplir-li la mirada de resplendor. El nen tenia una dent. Quina
festassa farien, occirien aquella oca que espolsava les ales de
tant en tant bo i passejant-se per l'era com si fos la mestressa.
Anirien a ciutat per comprar unes arracades que l'Andreu li havia
promès, i fins van pensar fer un regal a l'àvia, que en saber la
festa projectada va fer grans reflexions. -¡Teniu la mà
foradada!... ¡així pla, aviat serem a can misèria! Al meu temps no
es feien aquestes ximpleries.- L'Andreu s'ofenia i la Tecla
s'entristia.
Vingué una estrebada d'eixut que cuidava rostir els blats. L'anyada
es perdia. Una pedregada va espolsar els raïms. Feia dolor
esguardar aquella vinya ufana, amb els gotims caiguts a terra plens
de vida, com una munió de gotes de sang encara bullents i amb els
pàmpols trossejats i les branques nues com els guerrers espellifats
que romanen drets entre els morts de la batalla. L'Andreu se sentia
defallit. Si hagués vist un pagès que anava a captar l'haguera
seguit acorat. La seva voluntat no era tan ferma per una lluita tan
paorosa. S'haguera ajagut damunt la collita perduda resignat a
morir entre la feina perduda. Sort de la Tecla que el va empendre i
va dur-lo als camps com si portés un noi rebec a casa el mestre.
L'arrossegava, tot renyant-lo i fent-li pessigolles per fer-lo
riure. -Au! què és això! sembles una gallina mullada! ¿Que et creus
que tindràs un cel per tu sol? Enguanyasses has pogut comprar un
nodrís i un mec. Va venir aquest bordegàs que sembla un pom de
flors!... Aquest any ens toca el rebre. ¡Jesús i paciència! Bona
casa, bona feina, i hala! val més això que no pas una malaltia!-
L'Andreu se sentia satisfet i fins va somriure. -¡Riu, home, riu;
ja pagarem el que sigui! Antanyasses les formigues han guanyat el
plet al riu i l'han passat sense pont. L'any vinent, si a Déu plau,
tot serà regadiu i així és la vida. Jesús i paciència!
L'Andreu tornà al treball. La Tecla l'afalagava com un infant. La
vella va tornar-se més arrupida, més seca i arrugada i més
rondinaire. Amb el desfici de copsar un ou més, no dormia; i amb la
dèria de les lloques no restava ni un respir tranquila. Anava a
vila, venia els ous i amagava els diners sota terra. Els conills
d'orelles llargues i morro bellugadís eren sotjats per la vella a
tothora. Un dia en què va morir-se'n un va plorar com si s'hagués
mort una persona volguda. Un dels dies tornà del poble tota
transportada. -Noia! noia! Tecla! o Tecla! ¡no cal que us
encaparreu! Ja som salvats! ¡mira, ha arribat la jove de can Bou,
grassa, maca, plena de quartos, roba i fins amb una calaixera! ¡I
diu que sap una casa que volen una dida d'aquest poble! ¡Tecla, som
salvats... Es tanca una porta i se n'obre una altra! Ja som
salvats!
La Tecla va mirar la seva mare amb estranyesa i paüra, va ullejar
el seu fill que dormia en el bressol prop de la cucola; féu sospir
i restà embadalida esguardant la pastera oberta que li semblava una
boca desclosa per la fam. I el dubte va caure en sa pensa com una
llavor ventissa que troba una roca esquerdada plena de terra humida
per l'aigua vivificant dels degotissos. Ella sentí que la llavor
niaria sota sa frontalera, i això l'esglaiava paorosament.
-¡Ara que el noi ja té més de mig any ja és agambat! amb sopes i
llet pujarà gras i fornit!... Si no vas a ciutat a fer de dida quin
hivern ens espera... tota tremolo de misèria!- La Bel anava parlant
baixet, baixet, mirant de fit la Tecla per sotjar com es prenia els
seus consells. La seva filla restava amb els ulls clavats a la
pastera i el pensament perdut entre el dubte que havia caigut dins
la seva ànima desolada. -¡La jove de can Bou ha dut cent duros...
filla meva! ¡amb cent duros som salvats!
-Prou!- va fer sobtadament la Tecla. L'àvia va fugir esporuguida.
Després de passar una bella estona silenciosa va tomar a la
mateixa. -¡No t'ho prenguis malament, que una mare mai aconsella
amb mal fi! ¡tu t'ho penses, ho parles amb aquell!... i mira,...
calla, que ara ve!
L'Andreu va arribar defallit dels camps perduts. Va asseure's a
l'escon i mirava el foc tot consirós. Tenia els ulls papalluts i la
cara macilenta. La vella va atansar-hi i amorosament va tustar-li
el muscle. -¡Deus estar capolat, oi, amb tanta feina! ja et
planyo!- L'Andreu va mirar-la astorat, de cap a peus. -¿Saps què
deia a la noia? ¡que si fa com la jove de can Bou, l'any vinent
tindries cent duros i tots salvats!
L'Andreu va fer un moviment com si li piqués una vespa, obrí els
ulls, obrí la boca, va donar una llambregada a la seva dona que
tenia el ulls baixos i plorosos i se sentí defallit. Els ulls de la
Tecla no es movien, no l'emparaven i es veia perdut. Es féu un
silenci aclaparant. Sols se sentia la remor del bressol que la
Tecla movia amb el peu. Després el bressol va aturar-se a poc a poc
i sentí el respir del ca que dormia dins d'un cofí. La veu de la
vella prenia una dolcesa sinistra. S'atansava a les oïdes fent una
remor suau, com el mosquit que s'acosta cantant per donar la
fiblada. -Tu t'ho penses... ho parles i tria entre la misèria i la
fam o la salvació de tots.
L'Andreu que tornava ablanit pels planys de les pagesies no tenia
coratge per a res i es veia isolat sense la mirada salvadora de la
Tecla, que el volia sentir sense fer-li cap mena d'indicació.
I el silenci es féu cruel; tots sentien els batecs de llurs cors.
El gos es gratava la cuixa amb les dents. El nen dormia amb la
boqueta oberta i el respir d'àngel.
-¡Creu, Andreu; tu, ets un home com cal, ja ho veus, una pesseta
sempre és una pesseta!-
-I el fill? ¿un fill no és més que una pesseta?- Va exclamar la
Tecla corferida pel silenci de l'Andreu, que en sentir la Tecla va
redreçar-se tot d'una, s'alçà de l'escó, donà un cop de puny a la
taula i digué:
-Prou, sogra; no en parlem més! La Tecla no es mou de casa.
-¡Per això som joves per no acovardir-nos! oi, Andreu?
-I ben net, Tecla!
-Voleu fam? doncs fam passareu!
-Prou n'hi ha, sogra. ¿Sembla que parlant vos engreixeu? ¡quina
trencaametlles n'hi ha de vós!
-Tu vés dient; veuràs el dia que l'enclaperi. Ja passarem comptes.
Tu ara poiós, poiós, faràs la teva. Jo et deixaré enfurrunyat i
després la fam i la misèria se't menjarà de viu en viu. ¡Jo sé tot,
tot el que ha passat a can Bou i havien de passar un any menjant
trumfes i pa de favons! I sort de la jove que anà a criar a casa
d'uns senyors i li han donat roba, diners una...
-Calleu! I quina dona tant cofinera!- estem bé a casa amb aquestes
batolles!
-Andreu- va cridar la Tecla com un esfinx que es desvetllés d'un
sommi -¡Sento el marranxo que gruny, ves que la parriana l'haurà
trepitjat!
I l'Andreu va sortir dient, ple d'indignació. -Quin
farrigo-farrago! ¡això és un infern, quina nyèrria! Aquesta vella
és una bruixa! ¡mai no he vist una dona més escornifladora!
Un cop l'Andreu fou lluny, la Bel va alçar la mà tremolosa i,
mirant enfellonida la Tecla, va dir-li: -Ara la pagaràs...! ¡crieu
fills, crieu porcs!- i va pujar i'escala de fusta que cruixia com
si la petjada de la vella li fes mal.
La Tecla va agafar el seu fill, va petonejar-lo i trencà en un plor
enternidor. El gos es va deixondir, s'hi acostà movent la cua i va
llepar-li la mà.
D'aquell dia ençà la Bel no parà la brega sorda amb una constància
atuïdora: ara amb mots plens d'amor, després, amb renys despòtics,
més tard amb amenaces superticioses. La pobra Tecla estava
arraulida, i l'Andreu, sense la seva mirada reviscoladora s'anava
acorant, acorant sentint que les paraules de la vella que obrava
de ganyó i els anava guanyant de mica en mica. Si sentia per atzar
que la Tecla bo i rentant al rec cantava, s'hi encaminava
ranquejant i després de sotjar per veure si no hi havia l'Andreu
per aquells voltants començava la sevà vèrbola fatídica.
-Canta, noia, canta! ¡pots ben cantar la cançó de la fam! ¡Que
canti la jova de can Bou que ha dut el pa a ca seua està bé, però
tu!
Si en un moment de joia maternal, la Tecla sentia que el somriure
li amarava els llavis, freturosos de petonejar el seu fill, la Bel
restava davant i com qui fa una exclamació en la solitud deia:
-¡Ai senyor, quin filló tant xamós... pobric!... ¡i de pensar que
haurà de patir sempre més misèria!... ¡Pagès endarrerit, cap anyada
li és bona!
La Tecla se sentia defallir. No es veia amb cor d'apaivagar les
rancúnies que es congriaven en aquella llar llunyana del poble.
Allà, en la solitud de les muntanyes, totes les penes es fan més
aspres. Hom no les pot diluir amb les converses del carrer, les
rialles de la plaça i les plasenteries del veïnat. Si visquessin al
poble, ella, tindria més coratge per anar lluitant entre l'avarícia
de la seva mare i la feblesa del seu marit que, no sentint la seva
ànima esperonada el veia conquerit per la Bel amb la seva
ganyoneria de corcó incansable. Ara fent anar la seva mare amb les
velles cap a rosari, ara fent marxar l'Andreu cap a casa els seus
germans, aniria passant els dies sofrint aquella lluita sorda. Però
a la masia, sempre sols, sempre parlant del mateix, sempre sota el
jou d'aquella veu de la vella i del silenci de l'Andreu, la Tecla
se sentia un neguit que la feia romandre esmaperduda, fins que una
nit, després de fer un sospir pregon d'aquells que arriben fins al
fons del cor, la Tecla va dir tota traspostada. -No puc més! Demà
marxo! ¡Andreu, tu m'acompanyaràs a ciutat!
L'Andreu va restar enartat, ple d'esglai en pensar que la Tecla el
deixava.
La vella somreia de goig i mirant maliciosament els ulls de tothom
va agafar l'infant i fent-li postures li deia:
-Mira l'hereu de la casa salvada! ¡Anirem a mercat a comprar dos
xurmés!... ¡i tindrem carreta!... i criarem nodrís!...
Desolats, a la matinada van marxar la Tecla i l'Andreu. La claror
del matí avançava damunt la gelada que hauria deixat la nit. Les
resplendors del sol naixien a l'horitzó mentre la boscúria entonava
l'eternal melodia del vent que feia vibrar, com les cordes d'una
lira gegantina, uns arbres prims, alterosos i sense fulles. L'aire
s'anà llumenant amb el primer raig enlluernador del sol ixent. El
dia fóra serè, el sol ben fort, el cel ben blau, l'aire ben quiet.
L'Andreu endevinava la joia d'un jorn d'hivern ple de placidesa i
l'amargor de veure la Tecla que marxant no el deixava esdevenir
rioler i xiroi. I caminaven silenciosos, l'un darrera l'altre, pels
caminois de les boscúries, entre les gatoses florides i els arboços
florits i fruitats a l'hora. L'Andreu sentia una pena com si el
silenci se li posés a la gola. Volia parlar, i triant triant
l'esbart de pensaments que passaven per sa imaginació no deia res,
tenia els llavis quiets com si s'haguessin glaçat. I el silenci se
li ficava oïdes endins i li arribava al cor omplint-lo d'un neguit
aclaparador. A la fi, tot arrancant un tany de romaní florit va dir
a la Tecla:
-Mira, romaní florit!... ¡Ja deu sentir que ve una Mare de Déu!
La Tecla va sentir-se ferida per aquelles paraules que no li deien
res al cor. El seu marit parlava per parlar. La seva ànima no
sortia per sos llavis, ni mirava per sos ulls.
-Quina blancada! ¡i tot és gelada; no hi ha llei de glaçada! ací
que la terra és negadora el ruixadot d'ahir no ha fet gens de glaç.
Mira ara quan passem davant de can Gabaix, ten compte que el Quillu
no se t'aferri que és un gos molt verinós.
La Tecla no responia; sos ulls amarats de bellesa i sentiment eran
inquiets sota les celles arquejades, sembrades en son front ample i
serè. Avançava emparada de tota la reialesa que dóna un sentiment
humà noble i ple de resignació. La Tecla es veia víctima de la
feblesa del seu marit i de l'ardent passió de la seva mare menjada
per l'avarícia, i com un sentenciat innocent anava cap a ciutat
esmaperduda i acorada i vençuda.
-Tecla; mira, portes tot de gafarrots a la faldilla. Veus? això és
el fruit d'aquesta terra borda que no lleva res. ¡Sembla que estàs
molt afectada! que no em dius res!
Van tenir de córrer perquè el tren venia furient. El comiat va
ésser terrible. No van gosar besar-se. La Tecla, plena d'emoció i
sentint llàstima per aquell home, volia fer-li un afalac com si fos
una criatura, però va donar-se'n vergonya. Es penedia de no haver
dit res en tot el camí: sols va descloure els llavis tremolosos per
dir-li:
-¡Andreu, vés amb compte amb el noi i la mare! Vés cada dia a la
vessana! Recorda't de l'artiga que tens sota el pujol. ¡Amb els
primers diners que t'enviï compra la grana que tens menester!- El
tren va marxar. L'Andreu va quedar-se palplantat. Volia cridar
perquè la Tecla baixés tot seguit i tornar junts a casa i fer
callar la vella. El tren fent un xiulet va amagar-se en la foscor
de una foradada. L'Andreu va tornar capjup a casa com si tornés del
fossar després de soterrar-hi la Tecla.
La Tecla ja és a ciutat vestida de dida. Porta una roba neta, nova,
planxada i encartronada, amb uns llaços immensos a l'esquena i tot
un davasall de monedes d'argent de totes mides que li volten el
coll i li torturen les orelles. És una dida teatral. Una apoteosi
de dida admirada i mimada per tothom. Sembla una mena de disfressa
anunciadora de qualque agència de dides. Ella, plena de vergonya,
sofreix horriblement i plora d'amagat.
La casa on havia anat a raure era una casa enlluernadora. Els
mobles eren ornats de metalls. Hi havia molts gerros terriblement
japonesos, ventruts i llampants, curulls de flors artificials i amb
grans llaços de seda al coll com si tinguessin angines. Estàtues
orientals amb bombetes elèctriques que s'encenien, ídols, vanos,
ombrel·les del Japó i moltes pells; pells de tigre, d'ós blanc,
d'isard, damunt les catifes blanes i gruixudes. A la sala hi havia
una pianola amb tot el repertori vienès d'operetes mortals de
necessitat, i un gramòfon amb totes les cançons de moda cantades
per tot l'estol d'artistes que plenes de desvergonyiment anaven
fent escola d'immortalitat pels teatres de varietés. Al despatx de
l'amo de la casa hi havia una al·legoria de l'amor que figurava en
un cert piset que tingué en la seva joventut. Les cortines eren
abundoses i totes de seda, la calefacció sempre encesa... però la
casa era una casa freda, trista, sense ànima i sense el caliu que
dóna l'esperit... se sentia una fredor estranya; no hi havia
biblioteca!
L'amo era un comerciant enriquit sobtadament a base d'una operació
comercial que ell anomenava _de viu_. L'operació fou senzilla. Un
vaixell arribava carregat d'una substància de què ell tenia el
magatzem ple. Amb la seva influència, el vaixell no pogué
descarregar perquè els papers no van ésser despatxats. El vaixell
tornà després d'uns quants mesos i ell entretant va vendre la
substància al preu que li semblà. Ara, enriquit, gastava els diners
a gratcient, i la vanitat li feia somniar glòries populars.
Anhelava ésser diputat i el ventre li esdevenia voluminós. Era
baixet i rabassut i caravermell. Feia una signatura amb inicials
grosses i cargolades, i una rúbrica on tot eren onades, llamps i
corbes que semblava un temporal desfet.
La mestressa era una dona alta, rossa, grossa i jovençana que no
perdonava cap mirall, ni vidre, ni capsa de betum lluent, ni res on
pogués emmirallar la seva bellesa. L'emmirallament li era una
necessitat, com el respirar. Anava pentinada primorosament i duia
perfums penetrants. A poc a poc anà encoratjant-se en els
empolainaments artificiosos de les dones i començà per l'ondulació
i finí per tenyir-se de ros, tenir manicura i posar-se pintura als
ulls, orelles i galtes i a l'escarit. Era una paleta perfumada. No
criava per no fer-se malbé i s'avorria eternament per tot arreu. La
Tecla se la mirava tota esverada -Quina llei de senyora! ¡Rei de la
vida!
El servei era nombrós i poc fael.
-Mireu, dida, aquí estareu molt bé. Són uns senyors molt bons. No
miren res ni compten mai; el rebost sempre és obert. El senyor és
molt savi, ell mateix ho diu! i diu que s'ha fet ric perquè és més
viu que els altres. Vós, dida, aprofiteu-vos que treureu tot el que
vulgueu dels senyors; estan contents, diuen que la criatura ha
guanyat molt.- La Tecla s'ho escoltava tan bocaoberta que fins
semblava beneita. Ella que a casa seva es veia tan escotorida,
entre aquella gent de ciutat restava esmaperduda i esglaiada.
-Miri, dida- li deia la mestressa que sempre cercava al seu entorn
eslamacions d'admiració i adulacions agradoses a la seva vanitat,
-aquest piano costa tant com una parella de bous.
-Ma! Rei de la meva vida! Senyora! ¡quina riquesa!
-I aquestes arracades, veu, com tota una masia.
-Ma! quins vidrets tant lluents!
-Oh! són brillants de tres quilats cada un!
-Rei de la vida! brillants esquilats!- repetia la Tecla movent el
cap i mirant el cel...
-Ui! això la fa quedar parada? ¡Ja li ensenyaré els rosetons que
tinc! Ja pot explicar-ho per tot el poble qui érem nosaltres-
exclamà la mestressa amb urc, i movia el cap d'un cantó a l'altre
davant el mirall que tenia més a prop.
-Olori, dida, quin perfum.
-Noi, quina flaire... retorna!
-Aquesta ampolleta costa vuit duros.
-Rei de la vida! com vuit gallines!
-¡Miri, veu aquests mobles són... són... sistema Napoleón quinze!
tenen molt mèrit!
Entretant la Tecla no veia res, restava davant d'aquella dona
escaient i sana que per seguir l'estupidesa d'ara amagava sota els
artificis dels tints i pintures, la frescor de la seva joventut com
si fos una dona ja pansida per l'envelliment del vici. La dida
tenia els ulls oberts i la mirada buida d'expressió. Per son
pensament passaven acurruats tot l'estol de mecs i meques,
maranxons i parrianes, someres i poltres que es podrien comprar amb
el munt d'unces que costaven els _vidres esquilats_, el piano, els
rosetons i els perfums de la senyora presumida.
-Què pensa, dida, tan callada? miri, ¡ara li faré un vestit de
vellut i seda i sabates de xarol! sap com me costarà?... estarà
contenta?
-Rei de la vida! això és massa!
La Tecla es veia afalagada per tothom. El seu llenguatge muntanyenc
i el seu embaliment constant, eren celebrats per tots els d'aquella
casa. La formosor del nin que alletava va aureolar-la de glòria.
Era presentada a tothom com una dida incomparable i ella a poc a
poc anà comprenent que tenia una valor que fins a ciutat no se li
havia apreciat. Aquest engreïment va fer-li enxiquir la flama
d'aquella llantieta d'amor que tots portem al cor. El caliu de
l'enyorança no li escalfava el pit. El record del seu fill no li
enaigava els ulls. Complia serena la missió de dida i fins trobava
que la seva mare tenia raó.
I vingueren regals en esclatar la primera dent, una calaixera, una
moneda d'or, un vestit de teixit. La Tecla enviava cada mesada al
poble amb una carta que li escrivia la cuinera que era una vídua
entenimentada en qui ella posà tota la confiança. Cada carta era un
garbell de consells i un ardat d'èxits ciutadans que ella feia
saber a l'Andreu i a sa mare perquè estiguessin contents com ella
estava.
Un matí la Tecla estava gronxant-se en un balancí com cada dia. Hi
tenia una fal·lera gran, fins hi menjava. La bugadera de la casa va
tenir d'enllitar-se i la mestressa va dir a la Tecla que anés a
rentar la roba. La dida va alçar-se amb recança, prengué el cove i
va dir amb posat maliciós:
-¿Vol dir que tocar aigua no em recularà la llet?
La mestressa va escruixir-se i li féu deixar el cove tot seguit. La
Tecla va asseure's al balancí i tot d'una va enrogir-se de galtes
avergonyida. Es recordà d'aquells matins que passava al riu rentant
i cantant sota aquells sols radiants que omplien de claredat tota
l'encontrada, de les anades a vila de bon matí, per florejar els
coves de les firaires, d'aquelles tardes en què anava a la terra
amb l'Andreu per ajudar-lo a regar, dels feixos de llenya que duia
hores seguides, i ara s'havia excusat amb ganyoneria per no rentar
un xic de roba; quina vergonya! La Tecla escotorida i escarmassera
tenia mandra. S'havia tornat gandula. I va semblar-li que els ulls
de l'Andreu i de la seva mare i del seu fillet l'esguardaven plens
d'astorament i condol.
-Rei de la vida! què sóc gandula!- i va gronxar-se bo i aclucant
els ulls, i entonà una cançó de bressol per adormir la criatura que
alletava.
Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.
La son son se n'és anada
Pel camí de Perelada
I abrigada amb un llençol.
Jo em pensava que era un home
I era palla de fajol.
Son son, vina vina vina.
Son son, vina d'un tocom.
Entretant l'Andreu s'havia aturat com els bous que no senten el
fibló de l'agullada. Amb els primers diners que va rebre de la
Tecla va pagar el que devia; després, alliberat del neguit que li
donaven els deutes, va deixar-se dur pels companys de jovenesa que
van veure que amb els seus diners podrien passar les vetlles de
l'hivern acoblats en un ram, assaborint les delícies del vi, les
cartes i els caliquenyos. Per altra part, la vida a casa de
l'Andreu era un infern. La vella en veure que no li donava els
diners estava com una folla.
-On és la mesada, Andreu?
-Jo la gordo!
-La perdràs; dòme-la.
-No patiu; la porto a la faixa.
-Te la robaran!
-No passeu ànsia.
-Amaga-la al graner!
-No passeu neguit!
-Ensenya-me-la!
-Prou! no sóc cap xarric escarrabillat perquè em mireu les
butxaques.
-Que ets geniüt, noi! ¡Que et creus que dormo! tot ho sé! ahir vas
perdre tres duros!...
I l'Andreu passava les hores a la taverna i els diners se li fonien
de les mans com l'aigua que cau damunt la sorra. La dèria de
rescabalar els diners perduts i la visió dels seus companys
gallòfols de mena, li havien tret tot el delit de feinejar. Fins
qualque nit s'adormia a la llitotxa del matalot de casa el
tartaner, temerós de tornar tan tard a casa seva i sentir la vella
que l'esperava cloent de ràbia les dents i dient malediccions
plenes de follia.
El nen, pobre criatura! havia perdut tot l'encís de fill sanitós i
rialler. L'àvia el peixava. Havia provat tot el que li deien les
dones; sopes, patates, llet crua, bullida, d'ovella, de vaca, de
cabra, i no res, el nen cada dia s'amagria, tenia una color
malaltissa i les cames se li vinclaven de debilesa.
-Feu-lo curar d'enyorament!
-Això és la bava tancada! No s'hi afecteu. A les criatures ja ho
diuen, bons plats de sopa i bastó.
-Sabeu què té, Bel, el vostre nét? cucs... poseu-li un pegat al
malic.
-Això és la ferramenta, dona!
Cada comare li deia la seva i l'àvia entre provatures anava
passant, passant, i l'infant s'anava neulint. L'Andreu se'l mirava
amb fredor.
-¡Aquest vailet de tant estar amb vós fins té la cara de vell! ¡li
haveu encomanat les ravineres!
La vella com una fera engabiada s'anava corbant i aflaquint i
tornant-se cega.
-Em sembla que està més escotorit el noi! li faig el remei de la
sonàmbula. Li faig fer dur un mitjó el va flairar i va dir tot
seguit: tot és enyorament! ¡Com que la Tecla aviat vindrà! la
criatura guarirà tot seguit!
Havia passat un any. La Tecla va tornar amb roba, un balancí, una
calaixera i una munió de regals. La visió del seu fill va fer-la
trencar en un plor que enternia i en comptes de sentir-se atiada a
la lluita com abans, se senti corpresa per un defalliment i es
deixà caure en el balancí abatuda sense virior per a dir un sol
mot. L'Andreu fugia dels seus ulls. La vella li explicava pas per
pas tota la vida que el seu home havia dut. La Tecla sentint un
desfici terrible plorava enquimerada, rosegava un mocador i mirava
el seu fill vençuda, aclaparada.
I el fill indiferent, sense conèixer la seva mare, estossegava com
un vell, tenia un ventre gros i feia un ploricó etern. Brut,
moquillós i malaltís. Les carns xuclades, la rojor esvaïda, la veu
apagada i la rialla morta per sempre en aquells llavis esllanguits
que s'havien oblidat de besar!
L'Andreu, després de repassar tota aquesta història s'alçà com si
es deixondís d'un somni ple de neguits. Ja és de nit.
Nit d'hivern. Nit de silenci, tot apar que escolti, les branques
nues i obertes en les ombres de la nit, el fullatge callat dels
garrofers i alzines, els estels absorts dalt del cel enyorant el
ritme dels grills, el cant humil dels tòtils i la cridòria
esquerdada de les granotes. Nit d'hivern; els estels que han
sortit, tremolen tota la nit. Deuen tremolar d'emoció, de recança
pensant en els perfums perduts de les flors mortes i oblidades pels
ulls mig aclucats pel fred. Les tremolors dalt del cel no són de
fred. Tan a prop de Déu, els estels no en poden tenir de fred.
Nit d'hivern amarada del silenci dolorós que entra en el cor i
desperta la consciència i l'omple de basarda. Els llavis resten
immòbils enyorant les paraules vivificants. Les oïdes són lasses de
la quietud superba. Tot sembla que sotgi, tot sembla esperar el
vent. ¡El vent que és l'ànima de les nits d'hivern!
I el vent que arriba aquella nit, passa arrupit sota els estels
temerós d'apagar-los, passa brunzent fregant les orelles i
omplint-les de remor i arrossegant les fulles seques que graten
asprosament la terra, i, xiulant, s'allunya entre les muntanyes
llumenades per la celístia amorosa. De sobte el vent s'atura i les
remors se senten amb claredat. El respir, el cor que batega, el
trepig de fulles mortes i la por que s'alça ufana dintre el cor.
L'Andreu estava corprès per la nit d'hivern. Volia tomar a casa
seva i la paüra li serrava el pas. La Tecla havia tornat de ciutat
amb aquell mateix silenci del dia del comiat. Tot venint el recader
va assabentar-la de la vida que va fer l'Andreu, i ella en veure'l
va sentir aquell mateix mutisme com aquella matinada de blancor
hivernal. L'Andreu temerós va mirar-la embadalit, va trobar-la més
formosa i no gosà dir-li res. Feia dos dies que era arribada. Avui
que havia treballat, tenia més delit per encarar-s'hi, es creia més
digne però encara el seu cor era sadollat d'un respecte que ell
volia foragitar, d'una vergonya aclaparadora i un penediment
corsecador.
A la fi, avançant en les tenebres de la nit arriba al portal del
mas i palpant la porta va trobar el trucador que el vent somovia en
la foscor i va trucar amb temença. Se sentí la remor de treure la
barra i els grinyols del forrallat.
-Qui hi ha?
-Obre!
-Gràcies a Déu!
La Tecla amb el gresol penjat al dit va obrir la porta aclucant els
ulls i tapant-se amb el mocador el coll, perquè anava un xic
escarida. Dintre la casa entrà una onada de fred. Sense dir-se res
l'Andreu va deixar les eines en un recó on hi havia un estol de
forques, dalles i sedassos, penjà a una estaca el tapaboques, es
tragué els esclops plens de palla i deixà el cove damunt el banc
escon.
Després pujà calmosament l'escala de fusta.
-Què fa el noi?
-M'apar que té febre!
-Què li heu fet?
-La mare li ha fet unes untures.
L'Andreu va esdevenir tremolós com si la ventada el somogués. Entrà
en la cambra on hi havia el seu fill retut dins el bressol amb els
ulls clucs i ruflant fadigosament; tenia la pell bullent i bevia
amb desfici tot el que li donaven.
-De quan ençà que està així?
-Tot just tu marxaves ha començat a posar-se calent, calent, tot
pioc. Hi ha estones que s'aixereix... altres que s'atronca!
-I què espereu tantes hores?- va fer l'Andreu enfellonint-se.
-Tu diràs, que ets l'amo- va respondre la Tecla, mirant-lo de fit a
fit amb altivesa.
-Per què són els metges?- exclamà amb indignació.
-Que et creus que vindrà el senyor Celestí! li devem dues anyades!-
va gorgolar la vella.
-Dues anyades! Rei de la vida! i tans diners com us he enviat!- va
interrompre estemordida la Tecla portant-se les mans al cap.
L'Andreu va romandre amb el cap baix mut amb les galtes bullents.
Esperant amb desfici que la Tecla el reptés per alliberar-se de
l'angoixa que el torturava com un mal menjador incurable i dolorós!
La Tecla no tenia habilior de parlar i movia la testa amb tristesa
i l'Andreu es fonia d'angúnia en aquell silenci que li entrava a
l'ànima com una punyida roent. L'eura el corsecava.
-Què faig, doncs?
-¡Tu vés a fer la manilla i si guanyes pagarem el senyor Celestí!-
va dir-li la Tecla amb una fredor aterradora.
L'Andreu agullonat per l'ira i enverinat per l'afront baixà com un
llamp l'escala de fusta que cruixí cuidant a trencar-se, agafà
l'aixadó, esmicolà amb rancúnia el balancí que llançà a la llar
encesa i encarant-se amb la Tecla que el seguia plena d'espant va
dir-li cridant i posant-se la mà damunt del pit.
-Jo et portaré el metge! costi el que costi!- agafà un coltell,
prengué d'una revolada la manta, la bóta; llençà amb fúria la barra
de la porta, l'obrí i la tancà amb una gran embranzida. Se sentí
remor de les claus que queien per damunt les llambordes.
-Andreu! Andreu!- va cridar la Tecla plena d'esfereïment i angoixa.
La nit feresta va engolir-lo i la gebror va embolcallar-lo. Com un
esperitat es posà a córrer entre conreus i boscatges com un Caïm
ple d'esglai sentint la veu del Creador que li demana compte de son
germà.
Adolorit de claviants i xop de peus i ofegant-se de fadiga,
l'Andreu va aturar-se damunt d'un mulladís glaçat que creixia sota
sos peus neguitosos.
-On sóc! això deu ésser el reixorc de can Massot- va mormolar
l'Andreu sentint una gran basarda i una defallior de cor i
respirant l'aire geliu d'aquella nit d'hivern que infantava uns
núvols que colgaven els estels un a un. El magí de l'Andreu se li
entorbolia pels bullarocs del desvari. Volia esbrinar on era i no
ho podia capir. Les cames se li flectaven de cansament i cercà un
tocom per escarquillar-se. Es palpà el xixó que duia a la testa i
se'l trobà sembrat de borrallons de neu. De sobte se sentiren
lladrucs de gossos que se li atansaven. Ell romangué dret immòbil,
i els cans van voltar-lo lladrant sinistrament.
-Quillu!... té!...- un gos va callar tot d'una i ruflant amb
desfici va atansar-se a l'Andreu que bo i fent un sospir va
exclamar: -Ja sé on sóc! són els gossos de cal Gabaix!...- i va
astorar-se en compendre que havia corregut una bella estona atiat
per la seva geniada d'orat.
Neu i capolament i tota una nit freda al seu davant i tota una
llosa de penediments damunt del seu cor i tot un brogit de dubtes
que cossaven la seva ànima. Si tornés a casa!... Va semblar que la
Tecla el cridava amorosament! Ara deuria partir ella, ara potser el
renyaria i ell entendrit per ses paraules, agemolit al seu costat,
li demanaria perdó i s'hauria fos per sempre aquell silenci
aclaparador que per tot l'encalçava com una ombra eterna. I si se'n
tornava? I altre cop desfer el camí i no dur un remei per al seu
fill!... I si la Tecla no el reptava! ¿què faria allà altra volta
en mig del silenci i arraulit pel pecat sense la guaridora
penitència?... Ell no podia tornar sense fer un sacrifici, sense
cercar un bàlsam guaridor de la seva pena arrelada, baldament fos
vessar la seua mateixa sang fins a esglaiar la seva muller i
endolcir sa mirada feresta i ablanir-li la frontalera solcada per
les arrugues dels greuges.
Un cop apaivagada la correntia del rampell, la fadiga va
asserenar-li el pensament, i un doll de reflexions sentimentals
amaraven son ànima contorbada. Sobtadament, com el llampec que
esclata en una nit tenebrosa, son ànima fou il·luminada per un
goig. -Nit de neu! bona matinada per anar al senglar!- L'Andreu va
sospirar i tot seguit va glatir per assolir la delitança que donen
les bones obres. Aniria a l'amagatall i passaria tota la nit
esperant que llustregés per sotjar la sortida de la fera que amb
més braç que mai l'escometria. Si podia matar-la! quina joia! fent
la capta del senglar, com altres voltes havia fet, podria anar a
cercar el senyor Celestí amb la pega a les mans, la serenitat als
ulls i son ànima guarida d'aquells pesars torturadors.
Però ell tenia la veu de la Tecla sospesa dins del seu pensament.
Veient-lo eixir enfellonit totes les temors tustaven a la seva
ànima afligida. Tindrà por que faci una malifeta i passaran les
hores paorosament calmoses i la nit serà llarga com una dolor i la
mirada de la Tecla s'enterboliria amb una deu de llàgrimes que ell
volia estroncar, perquè les sentia caure dintre el silenci de la
consciència com un degotall mortal que li donava un lassament i una
feblesa malaltisses.
-Tot just és mitja nit! aniré a casa, avisaré la Tecla i marxaré al
amagatall!... Li parlaré de lluny. Em fa por veure-la de prop!
Quan l'Andreu fou a les envistes de sa casa va repensar-se. No
tenia valor per tornar a trucar i una vergonya d'infant li arrupia
el cor. Va amagar-se entre les moriscases que s'alçaven cobertes de
neu prop de l'era i agafà un roc i va llançar-lo amb destresa de
pastor contra la porta de casa seva. El cop retrunyí en la nit
feréstegament. Els borrallons queien del cel amb lentitud com si
els requés arribar a la terra. L'Andreu, amb els ulls fixos a la
casa no respirava. Els batecs del seu cor arribaven al seu cervell
encaboriat i les galtes li bullien.
-No ho han sentit!...- i torna a tirar un altre roc.
Els borrallons queien damunt els arbres, els pallers i l'era i la
teulada; queien silenciosos i restaven flonjos com si tinguessin
por d'aixafar-se els uns amb els altres.
A la fi, la finestra va obrir-se, la claror va il·luminar la neu.
Una testa blanca va mirar després de passar la mà tremolosa pel
vidre entelat i l'Andreu enquimerat en comptes de dir: -Vaig al
senglar! No passis ànsia!- va alçar el puny clos amb follia i
exclamà irat: -Mira la vella renyoca!- i plorant de ràbia va marxar
tot abatut. La finestra va tancar-se com un ull que torna a
adormir-se després de donar un esguard d'ensunyat. Nevava a pleret.
L'Andreu ja és a l'amagatall dalt d'un espadat i amb les pedres al
seu devora i el ganivet. Sota mateix hi havia el corriol estret on
passaria el senglar amagat entre els matolls atapeïts d'aquella
gorga. Ell en sabia una nierada en aquell indret de la muntanya i
la única eixida era aquella. Si tenia sort com les altres vegades!
Per això li deien l'_Esparver_ perquè caçava el senglar a l'aguait
d'un cim estant i un cop ferit s'hi llançava com una fera. Tota la
contrada el coneixia i ell comptava les morts dels senglars amb
tota la delitança amb què un compta les victòries més glorioses de
la vida.
Aquella nit tenia por d'ell mateix. Arrupit dejús els abrigalls,
sentia caure la neu al seu damunt que de tant en tant s'espolsava.
Estava desficiós glatint per arribar a la matinada. I el temps
semblava que s'havia aturat i que la neu havia fet pacte de caure
eternament.
Gitat a terra, mirant la fondalada, l'Andreu va abaltir-se i somià
que queia en la pregonesa paorosa de l'abisme, i tot caient va
pensar que si moria del cop mai més no fóra trobat, i si vivia la
seva veu no fóra mai sentida... es perdria en la solitud com les
remors d'un degotall ignot! En el tràgic somieig l'Andreu es veia
allí al fons, immòbil, de cara al cel, veient a cada matinada
baixar brunzents les pedres que els pastors llançaven a l'abisme
escoltant amb delícia les remors infernals que feien en sa
davallada boja. Ell morint-se a poc a poc veuria atansar-se i
fer-se grossa la pedra fatídica que li duria la mort... després una
veu s'alçaria triomfal en sentir l'espetec del seu crani esmicolat
i escolada sa vida mai més fóra trobat, mai més fóra sentit i les
pedres que davallarien brunzents l'anirien colgant entre els ossos
dels animals llançats en la buidor sinistra d'aquella gola
famolenca i muda. L'Andreu es deixondí més fadigat encara, i
respirant amb un neguit febrós mirà la foscor amb faç espaventable
i ulls dolorits. Com havia patit! La dolor minvava en son cor
domenyat i començava el gaudi de la penitència purificadora que
tant desitjava per a guarir dels penediments que li havia dut
l'afrosa vida que féu tot l'hivern.
I el silenci que ell tant temia tornà a voltar-lo com si tot el món
fos conjurat a callar. Sols de tant en tant una branca que cruixia
abatuda pel pes de la neu, trencava la tranquilitat augusta de la
nit. L'Andreu tremolava de fred; tenia les mans balbes i els ulls
neguitosos d'alliberar-se de la tenebra glaçada que el colgava.
Havia begut tot el vi de la bóta i va rosegar un mos de pa que va
trobar butxaquejant allà ajagut bocaterrós. I es removia en la
foscor, com una cabellera de dona desesperada.
-Si puc xarpar un senglar! Encara el meu fill podrà guarir-se. Quan
el senyor Celestí treballa de gust, cap pastor de la rodalia no el
guanya. Pobre filló! quina gemegor feia! Està ben atrapat! aquelles
galtes de farro que tenia quan el deixà la Tecla i ara està
esbarrellat com un vell! Tant manyac com era i ara tan esquerp!
Sempre gruny. El mal li crema les entranyes! Tantes provatures i
tot li feia mal! I ell venia xano xano i em feia un bes, i ara es
mor d'aflaquiment! Si puc caçar un senglar! no n'haurà cap de diner
la vella renyoca! Un grapadet estret pel senyor Celestí i l'altre
pels remeis!... La vella gasiva l'ha mort! Fes-me una estimació,
fillet meu! Ara ni té força per fer mig petó!
Feia bella estona que no nevava. Una branca esqueixada per la neu
va fer estremir _l'Esparver_. A la llunyania naixia una clarícia
feble. Semblava una parpella que s'anés obrint... obrint i
allunyant-se de la son. La claror tímida, quieta i silenciosa anava
avançant com si tingués por de fer remor i deixondir aquella neu
que semblava adormida damunt la terra. El glaç dels bassiols i les
fontanelles va pendre la brillantor com els ulls d'un mort. La
mirada de l'Andreu que esdevingué escorcolladora cercant en aquella
quietud la tremolor d'una mata somoguda pel senglar. No res! Les
gotes dels arbres penjaven tèrboles i glaçades com si fossin
llàgrimes de pedra immortalitzades per un estatuaire. L'aire era
quiet com si també fos glaçat.
Ara!... Una esgarrifansa d'emoció va passar pel cos balb de
l'Andreu. Un matoll va moure's al fons de la gorja. La neu va caure
feixuga i les branques alliberades brandaven en l'aire cada cop més
enllumenat per les clarors vivificants de l'alba tranquila. Els
ulls de l'Andreu van esbatanar-se; el seu respir va perdre el ritme
i el cos bategava ple d'impaciència. Mirà les pedres, agafà el
ganivet i féu un sospir pregon i silent. Ja es veia la testa bruna
del senglar que sotjava abans d'eixir, amb sos ulls petits que
lluïen entre sos pèls grisos, aspres i bruts d'argila. Flairava la
terra i l'aire i mirava al cel i caminava a poc a poc enfonsant les
potes en la flonjor de la neu. El seu bleix feia un núvol que es
perdia en l'aire geliu. Quan era al bell sota de l'espadat, on
romania l'Andreu, amb la llestesa que cau un llamp, una pedra va
caure furient damunt del senglar. S'oí un gruny de dolor i un
rodolar de pedruscall i un crit triomfal de joia que deia: -Ja és
meu!
El senglar jeia amb l'espinada partida, les potes del davant dretes
i un panteix seguit movia la seua córpora. L'Andreu baixà l'espadat
com una cabra. La neu cruixia sota sos peus neguitosos i la mà
empunyava la ganiveta amb tremolors desficioses d'esperança i
alegria.
-Sóc jo, _l'Esparver_! que vinc per tu!- La fera va obrir la boca
follament i reculava amb pena.
-¿Qué vos queixalar-me? No em fa pas res. Tot sia pel meu pobric
filló! però deixa't matar! no em fugis, que si fuges jo sóc
perdut!... pel meu filló!- i provava de ferir la fera que feia uns
grunys sinistres i deixava la neu remoguda i tacada de sang.
L'Andreu suava d'angúnia i fadiga. El ganivet restava fred i net en
sa mà forçuda. -Deixa't matar! o menja'm una mà! fes-me malbé per
sempre! que la Tecla em guarirà tot fent-me moixaines! xucla'm la
sang! mata'm- I tot dient això l'Andreu avançava com un orat i el
senglar reculava com un foll i els respirs eren cada cop més
fadigosos i les escomeses del ganivet de l'Andreu no assolien la
fera acorralada! -Prou! s'ha acabat! o tu o jo!- i per aquells
ardiments que en la vida dels homes esclaten per fer els heroismes
més colpidors, l'Andreu atiat per sa voluntat agegantada va
posar-se la manta damunt del braç, l'atansà al senglar, i mentre
aquest la mossegava, ell va enfonsar-li el ganivet al coll amb la
destresa que occia els porcs casolans i va remoure l'eina dins la
ferida crudelment i un doll de sang va escampar-se damunt la
blancor i el senglar va torçar el cap fent un gruny llastimós i
agònic.
Així, com ix el llamp en la tenebra i escampa sa blancor vívida,
així com esclata la claror radiant dels ametllers entre les
branques fosques, així com una rialla llarga neix entre el silenci
d'una fondalada muda, així sobtada, ufana i radiant fou l'alegria
que va brollar del cor de l'Andreu que es veié alliberat d'aquell
nus que li estrenyia el pit i retrobava les delícies de la
felicitat allunyada.
-Tecla! Tecla polida! ¡Bonica; bonica meva! El senglar és mort!
Filló meu! ara guariràs!- cridava plorós de goig l'Andreu, i l'eco
d'aquelles fondalades anava repetint cada cop més lluny els seus
crits victoriosos com si les muntanyes volguessin dur fins a la
Tecla la veu joiosa del seu marit victoriós en la lluita
aferrissada.
L'Andreu furgà ses mans en la neu per netejar-les. Les tenia xopes
de sang fumejant. Va netejar el ganivet bullent passant-lo damunt
la nevada, i tot seguit es carregà el senglar.
La ferida degotava i damunt la blancor de la neu queien les gotes
de sang redones i vermelles com els galzerans i les cireres d'arboç
que havien madurat en les fredors de l'hivern.
L'Andreu feia via apressat cap a la primera casa d'aquella contrada
cridant de tant en tant com si salmegés el ritual de l'alegria
ubriagant, refulgent!
-Ja és meu, Tecla polida! bonic meu! ¡filló del pare! rovelló meu!
Ja sóc un altre!
I fins s'avergonyia d'haver desitjat plorar nit i dia fins que els
ulls se li fonguessin entre les llàgrimes i arribar orb als peus de
la seva muller i allí agemolit, sentir la seva mà tèbia i amorosa
que li feia una moixaina i el conduïa perdonat pels camins de la
vida. -Què vol dir, plorar?... Riure! amb el cap ben alt i el
senglar mort cos a cos... Tecla polida! Tecla bonica! Ja vinc! Vaig
a fer la capta del senglar!- exclamà l'Andreu, cridant en les
solituds aclaparadores d'aquelles muntanyes plenes de neu.
Després de passar per damunt les aigües enconcades del gorg glaçat,
l'Andreu trucava a can Buscà.
-Minyons de Déu! Obriu!
Ningú no responia. L'Andreu sentia el pes feixuc del senglar que
duia a coll i que anava perdent l'escalfor de la vida perduda.
-Qui hi ha!
-On sou!
-Jo; _l'Esparver!_ Au! ¡obriu, que vinc capolat!
-Que porteu quelcom!
-Sí, afanyeu-vos! ¡porto un senglar i vinc a fer capta!
La gent de can Buscà va obrir tot seguit la porta, on hi havia
clavades tres creus de palma beneïda, una branca de llor, una cua
d'esquirol i una de gat marc. Entrà l'Andreu victoriós fent olor de
fred. La gent d'aquella casa va rebre'l amb alegria. L'àvia
desdentegada i ventruda que estava desbesant el pa que havia
enfornat feia galana estona, va deixar la pala i anà tot seguit
a deixondir els jovencells que dormien.
-Nois!... Nois!... ¡Cuiteu, que veureu un senglar! _L'Esparver!_
Correu!...
-I dôs? cons n'haveu mort?
-Aquest fa set!- va respondre amb urc l'Andreu.
-El setè- va repetir amb astorament la vella, bo i baixant l'escala
de fusta negrosa que es perdia en la foscor de les estades
tancades. Tot vestint-se van baixar tots els nois encuriosits i amb
els ulls ensunyats, van ullejar aquella bèstia morta que es
refredava damunt les lloses de l'entrada.
-Que és gros!
-Quin pèl!... quina cellerrada en té a l'esquena... quin pèl més
gruixut... Oh! i i fa dues menes de color!...
-Que no té ullals?
-No. Es jove. ¡Si tingués ullals no el podria dur!
-Quina por! Uix, quines dents!...
-No sé pas com teniu pit, Andreu!
-I ja em podeu mirar bé que no m'ha queixalat! Ni una gota de sang!
-Un dia pendreu mal.
-No pas si Déu vol i l'Esperit Sant!
-Creieu que em sabria greu... sort tenim de vós... que de tant en
tant feu matança!... ¡Pobres conreus! Mal llamp els partís a tots!-
va exclamar l'hereu tot fent sorollar un grapat de monedes que va
donar a l'Andreu. -¡Teniu, que són ben guanyades! ¡I ara que
tingueu bona sort fent la capta!
-Bé, però abans feu una mica de beguda! Reposeu-vos. Faré una mica
de farinetes i un bon got de vi calent! Feu una cara de llàstima!-
va dir la vella remenant el rescals de la llar. Després va
atansar-hi els foguers, va apilar quatre espigots i un grapat de
llenya, i per la negror de la xemeneia va pujar el fum naixent, van
dansar-hi les primeres guspires i van esclatar els cruixits de les
branques ardents i verdoses. L'àvia atrafegada va treure un pa de
la pastera i va donar-lo al seu marit.
-Té; llesca el pa.- L'home prengué la ganiveta i després de fer-hi
una creu damunt el pa va llescar-lo. Llavors la dona va pendre-li
per fer-ne sopes. En aquella casa sempre l'home encetava el pa i
abans hi feia una creu amb la ganiveta.
Mentre l'Andreu prenia la sopa flairosa xarrupant i amb la testa
baixa, l'àvia va pendre un torrapà i va torrar una llesca grossa,
mentre en un tupí s'escalfava el vi de la darrera collita. Per
la xemeneia va entrar la claror del cel. L'Andreu va estremir-se i
sos ulls van moure' s adalerats dintre ses conques com si
volguessin fugir del cervell, encaboriat de desvaris. -Que és tard!
Encara tinc les mans testes! Quins tremolins de fred he passat en
aquell ombredís !
-Mengeu, home de Déu! ¡Ja ho teniu ben guanyat!
-Ja en tinc prou amb una fulla de sopa.
-L'Andreu és molt de bon faire. Vós enceteu el vi novell.
-Any de bé siga!- digué com era de consuetud sempre que encetaven
un fruit de l'anyada.
Entre tant s'escampaven les rojors matinals davant els estels
pàl·lids i la boira quieta ajaguda damunt les muntanyes. Els fums
de les pagesies s'enlairaven dret al cel com una pregària d'infant.
Les remors naixien, la vida es deixondia. El jorn arribava rient,
Déu ens hi doni el pa flairós i la pau beneïda i els treballs sens
treva. El vent havia començat sa tasca; se'n duia els núvols i allà
lluny devia empènyer les naus de la mar i voltar els molins de la
terra. La llum del sol és arribada i la son dels ulls perduda. Tots
els jovencells estan xirois i atrafegats cercant tot allò que
l'Andreu demana per fer capta.
-Jo vindré amb vós, Andreu!
-Jo; tu ets massa xic i estàs encadernat; fa, mare?
-Dôs vull anar-hi!
-Prou! No vull baralles- va interrompre l'Andreu. -Que vingui el
sagal més forçut; doneu-me un cofí, un cistell, una saca i una
tríncola.
-Si voleu la barromba de la vacada farà més remor!
-No cal!
L'Andreu va carregar-se el senglar i seguit pel noi gran de can
Buscà van marxar a fer la capta per les masies deixondides entre
collades, pujols i avencs tots colgats de neu.
Quan l'Andreu va arribar al poble anava seguit d'un estol de
brivalls. Duia el cofí, el cistell i la saca plens de pa, verdures,
ous i fruites seques. En ésser al cap del primer carrer de la
vila va posar-se el cap del senglar damunt de la seva testa i
s'aturava davant de cada portal i tocava la tríncola i bo i fent
una tonada cançonera, deia:
-Sóc _l'Esparver_... què hi ha pel senglar!
La porta o finestra que s'obria ja no es tancava. Ben abrigats
sortien els homes amb els esclops plens de palla i les mantes
cargolades fins als ulls. La mainada anava eixint amb les mans
a les butxaques i el nas moquillós per la gebrada.
-I dôs! Ja n'heu aplançonat un altre. Fa que és més gros aquest que
el darrer... ¡Quin esballenc li haveu fet! mateu-los tots d'una
vegada.
La mort d'un senglar en aquell poble era sempre celebrada amb un
esclat d'alegria. Un hivern sense senglar era trist i ple de
monotonia. Per això tan tost va córrer la veu que l'Esparver feia
la capta, la plaça va omplir-se de gent encuriosida i desitjosa de
fer lluir les galindaines de la festa improvisada.
Havia caigut, lentament, en l'aire fred, el darrer borralló de neu;
el darrer fill blanc de la nuvolada negra. Hi arribà a terra
lleuger, com si volés i romangués rioler i venturós damunt la
blancor silenciosa.
I després naixien les gotes transparents i pures, dalt de les
branques nues que copsaven la neu flonja enlairada com una flor
enlluernadora, i en el silenci solemnial de la nevada, s'alçà la
remor del xaragall escotorit que s'esmunyia lleuger com una rialla.
Tot el món regalimava aigua pura, freda i clara!
El cel s'havia aclarit; passaven els núvols duent-se'n la rojor
dels primers raigs del sol ixent. La boira baixava pels cimals
enasprats, lenta i amorosa com un encens exhalat pels àngels entre
somriures celestials. I fou un matí de sol en un dia d'hivern. Fou
un dia de claredat i tebiors inefables; dia de coloraines joioses i
enlluernaments triomfals. L'aire era ple de claror; el cel ple de
blavor i els ulls plens de gaiesa. El temps era abonançat i la
visió victoriosa de l'Andreu féu esclatar rialles, crits,
exclamacions. La taverna va omplir-se de gent, i el soroll dels
vasos plens de vi es barrejava amb la bunior dels pagesos
escotorits que picaven de peus i fumaven bo i garlant de les
maleses dels senglars i enaltint la destresa astoradora de
l'Andreu.
-Andreu! a la teva salut!
-Andreu, vina, que faràs trago!
-Vós, _l'Esparver_, aquí van aquests puros de part de l'avi.
¡Mireu-lo com vos guaita de la finestra estant! Fins plora perquè
no pot eixir. Ha tingut la _grípia_.
-_Esparver_, deixa la bèstia, i au, a beure!
-Nois; mireu, aquest home és el més valent del poble. Visca
l'Andreu!
-Visca!- va cridar tothom; i l'Andreu, amb el tragí de la capta i
embriagat per la gloriosa rebuda del poble s'havia oblidat de la
dolor paternal i va emocionar-se profundament, i esperonat pel goig
d'heroi triomfant va respondre: -Mori el senglar!
-Mori!...
El batlle, després de donar a l'Andreu els diners de consuetud per
la mort d'un senglar, va dir: -Ara, que l'avi de can Quim agafi el
flabiol i el tamborí; vinguen ballades! El bosser del comú paga!
-Vinga!
Van lligar el senglar per les potes del darrera i van penjar-lo en
el balcó de casa el carnisser de la plaça. Quin rebombori va
esclatar! L'Andreu, voltat dels homes que li feien l'amic plens de
vanitat, va recordar-se de la Tecla i del seu fill; mirà la taverna
com una cavorca plena de fatídiques recordances i marxà consirós
dient: -Tinc el noi malalt; ja torno!
-Ja és ací l'avi Quim! Ja és ací! Veniu a les ballades! Un jaio amb
una barretina de xeixa vermella va pujar dalt d'una pila de caixes
que li va posar l'estanquer i començà una tonada. Al ritme de les
quatre lilaines que tocava, la plaça va aclarir-se. Les parelles
dansaven damunt la neu mig fosa a l'esclat d'aquella alegria
esplendorosa que entra dreta al cor perquè no era esperada.
-Senyor Celestí, hi ha _l'Esparver_- va dir la minyona del metge
que escombrava el cancell.
-Què vol, aquest ximple?- va respondre malhumorat el metge que tot
just s'havia llevat.
-Diu que ve a pagar les conductes.
-Ah! que passi al despatx- va afegir el metge tot fent una rialla
de goig, i va alçar-se tot seguit.
L'Andreu havia posat tres piles de monedes damunt la taula del
despatx i quan el senyor Celestí va entrar-hi amb un posat
afectuós, _l'Esparver_ bo i signant els diners va exclamar: -Senyor
metge, estem en paus! ¡Aquí té l'any passat, aquest any i l'any
vinent!
El metge va esguardar-lo amb atenció. L'Andreu anava brut, miseriós
i estripat, tenia la cara transportada per la son i la fadiga.
Semblava un malalt.
-Aneu a reposar, Andreu!
-Això pla! He anat al senglar per pagar-li, i ara vingui a casa que
tenim el noi molt atrapat. Ja tinc una euga ensellada. ¡Si vingués
tot seguit! perquè la dona deu patir angúnia. Só marxat fent el
bèstia; sóc tan geniüt! i ara pateixo; ja li diré!
-Noia; marxo!- va cridar el metge. Agafa aquests diners i esborra
l'Andreu de la llista dels que no poden estar malalts perquè no
paguen! Anem-hi, Andreu!
-Anem!
Amb un pas seguit, l'euga s'allunyava del poble. I les ballades
cada cop se sentien més confoses. L'Andreu seguia l'animal cada
volta més cap cot. Allunyada la seva ànima del desfici de la cacera
i del goig enlluernador del poble que va festejar-lo amb
entusiasme, tornà altre cop a atuir-se amb el penediment
corsecador. Potser si el senglar l'hagués ferit, tornaria a casa
seva amb la confiança que torna a Déu el pecador que porta les
nafres d'una penitència plena de dolors. Ara, la nit passada al
ras, el fred, la fam, la set i la lluita paorosa amb la fera
acorralada i vençuda amb una rauxa de voluntat d'heroi, li semblava
poc per a guanyar-se l'estimació de la seva muller.
La fadiga de la pujada els feia estar silenciosos. El metge
esguardava amb paüra dalt de la carena el poble que veia a cada
respir més petit. De sobte arribaren a ses oïdes la cridòria dels
dansaires i les rialles de les fadrines.
-Visca l'Andreu!
-Visca!
-Mori el senglar!
-Mori!
-¡Balleu, balleu, ninetes, la dansa del senglar!
I el flabiol esvaïa les lilaines que feia moure les barretines
vermelles damunt la blancor de la nevada. Les noies rosses,
lluminoses, es veien fosques davant la neu tant blanca.
L'Andreu, amb el cor espinat per les penes que el tornaven a
torturar, va mirar de dalt estant aquella plaça curulla d'alegria i
les llàgrimes floriren en sos ulls.
-Visca _l'Esparver_!
-Visca!
-Apa, noi! com us estimen! -va dir el metge per trencar aquell
mutisme, i com que l'Andreu no va dir res, el senyor Celestí va
girar-se i quedà tot sorprès de veure'l plorant silenciosament, tot
apenat.
-Què us passa? Esteu mig mort. ¡Pugeu a l'animal!
L'Andreu no podia respondre i movia el cap d'un cantó a l'altre,
entossudit.
-Pujeu, Andreu!
-Jo no!- a la fi va respondre, fent un esforç.
-Home, no feu el bot. ¡Ja ens durà a tots dos l'euga!
-Jo no!
-Prou! o pugeu o me'n torno a vila!- va dir-li, reptant-lo.
L'Andreu, esporuguit, va pegar un bot i pujà a l'animal.
-Agafeu-vos bé i amunt- va manar-li el metge, perquè coneixia que
l'Andreu no gosava ni tocar-lo; -agafeu-vos bé que si la neu és
glaçada i l'animal rellisca pendreu mal!
-Tant de bo!- i va esclafir un plor que feia fredat. El metge provà
de girar-se per guaitar-lo i l'Andreu s'ajupia avergonyit. Feia
feresa veure aquells dos homes cavalcant un mateix animal, passant
per la carena entre cimals, collades, espadats i gorgues. El plor
de l'Andreu s'esvaïa amb ufana en l'aire gebrat, i orfe de les
remors dels xaragalls i fontinyols que eren tots glaçats.
A la fi, l'Andreu, més serè, arraulit rera del metge i alliberat de
sa mirada, va esdevenir coratjós i cercà el consol de la confessió
que no havia pogut fer a la seva dona.
-Ja li diré, senyor metge! Ha passat ben bé allò que vostè va
dir-me. ¡Ho va ben endevinar! Anar-se'n la dona i i començar la
vella a donar-li sopes i emmalaltir-se el filló ha set tot u! Si
l'hagués vist tenia unes galtes de farro! i ara sempre malganós.
Per res fa el botell! Avui sembla que s'aixereix, demà torna a
quedar esbarrellat que sembla un mort. De sobte li ve un ofec com
si tingués mal de costat cobert. N'hi han fet d'untures d'oli de
lluert! I res!... Que si són cucs, que si són les dents, que si
l'enyorament! ¡Quina malaltia més surmia i més maimona! A voltes
penso que quan el mal els deix els don requinca!
-La cançó de sempre!- va gorgolar el metge; -i ara si mor serà que
jo no li he entès el mal.
-És allò que es diu: Mort no vinguis que escusa no tinguis!
El metge i l'Andreu van romandre galan estona sense dir-se res.
Sols se sentia el cruixir de la neu i del glaç sota les potes de
l'animal. En passar per davant la vessana que manava l'Andreu, el
metge va fer-li:
-Com teniu la sembradura?
-Sé pas! Mentre la dona ha set fora!...
-Haveu fet el gallòfol!
-Ho ha ben endevinat!
-I quants diners haveu estalviat! Tot plegat, res.
-També ho haveu endevinat! Ja li diré!
-El marit fet un pòtul. La dona venent la llet del nadó, i ara la
malaltia del pobre fill!
-Angela! tot ha anat així! Ja li diré!
-La llet de mare no es pot vendre, perquè no és nostra ni de la
mare: és del fill! ¿Ho enteneu? ¿I per què no criava la senyora de
Barcelona?
-No volia criar, senyor metge! Ja li diré!
-Doncs al purgatori li faran criar un dimoniet que li abrusarà els
pits! La dona que pot criar i no ho fa hauria d'anar a la forca!
Ves el que va passar a can Titó i can Llagosta! Les dues criatures
al fossar; i ara veurem la vostra. D'ençà del fou-fou de Sant Joan
ja n'he vist tres de cases esguerrades així!
L'Andreu trobava un plaer estrany en els renys del metge que li
parlava enquimerat. I es posava a parlar per desfogar-se dels seus
encaparraments.
-Jo no ho volia, que hi anés! Però la sogra és una dona llorda,
coquina i cofinera, que va aporrinar la dona nit i dia!...
-I vós, què sou? un lirot sense butxaques? Que no maneu?
-Jo, enfurrunyat, no sabia què fer! I ara, mig renyit amb la dona,
vaig perdut, corro, corro com el porc de Sant Antoni! Ja li
diré!... Ara fa dos dies que treballo com abans... i he cremat una
mena de bressol que va dur la dona, que tot el dia hi clapava.
S'havia tornat com jo; bon xic gallofa!
Van arribar a les envistes de la casa. L'Andreu va saltar tot
seguit de l'animal, l'agafà pel ronsal i va fer-lo trotar. La Tecla
que de tant en tant mirava amb angoixa de la finestra estant, en
atalaiar-se d'ells, va cridar amb vivesa.
-Ja és ací, mare! Ja és ací! Ve amb el metge.
-Tecla, o Tecla! he mort el senglar i he pagat a tothom. Què fa el
meu filló?- va exclamar joiós l'Andreu, en veure la seva dona
anguniosa per la seva absència.
Ningú no va respondre. L'Andreu estava confós; no sabia què fer
dels seus ulls i no podia aturar la mirada desficiosa de fugir de
totes les cares macilents que el voltaven.. El metge va obrir la
porta que va grinyolar llargament com si fes un gemec paorós, i va
entrar a la cambra on hi havia el malalt. Tot era silenciós; tot
tenia una gebror rara que va apagar l'alegria esclatant de
l'Andreu. En el bressol, aturat, hi havia el nin immòbil amb els
ulls mig closos i la boca mig oberta.
El ritme del respir perdut per sempre. L'Andreu exhaurit va restar
en la porta i amb veu apagada va dir tremolós...
-Què fa el filló!... Senyor metge!... ¿què hi diu?
El metge no va respondre. Cercà el pols, atansà l'orella al pit de
l'infantó, va mirar-li les nines atansant i allunyant una cerilla
encesa.
-Que no respira?- va preguntar ple d'angúnia l'Andreu immòbil a la
porta.
El silenci penetrava en les ànimes callades com una punyida
dolorosa i el metge seguia explorant sense saber què respondre.
-Senyor metge! faci tot el que pugui- va suplicar l'Andreu
emocionat i temerós sense gosar entrar a la cambra plena de
paorositats pregones.
La flama de la cerilla posada davant del naset del nin restava
immòbil dreta al cel i punxeguda com una punta de llança roent. La
Tecla va llambregar esfereïda la seva mare. La vella va abaixar els
ulls i mogué la testa contristada.
-És mort?
-Sí!- va respondre el metge amb veu apagada.
-Mort!...! mort el meu filló! ¡pobric angelicó!- va cridar l'Andreu
bo i flectant-se de genolls davant del cadàver del seu fillet, i
trencà en un plor brodat de sanglots i exclamacions de pena
entemidora.
-L'hem mort!... L'hem mort!... com un ocell tret de sa mare, pobric
filló! tan xamós! tan gemat com era!
Sobtadament l'Andreu com si veiés una visió, va posar-se dret i
obrí els ulls. Sos llavis tremolaven i sa veu tenia una roncor
feresta.
-Tots ací!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades.
L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor,
anés a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb
sorpresa, esverament i curiositat.
-Tecla! agenolla't ací; vós, sogra, agenolleu-vos allà- i signà
imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones
foren agenollades, féu atansar llurs testes amb ses manasses fins
que els fronts bullents d'angúnia de les dones van tocar la faç
glaçada del mort. Llavors ell s'agenollà com elles i plorant va
fer-los dir a
cor, com si fessin una oració macabra:
-Filló meu, perdona'ns!... ¡perdó, que t'hem mort!...
I la cara del cadàver va restar sembrada de llàgrimes de dolor i
penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer alè de
vida fos una guspira d'amor que els perdonava.
En alçar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines
eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut
com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven
reflorits de l'amor perduda.
-Tecla polida!... Tecla bonica!... ¡torno a ésser bo!... estima'm,
mira'm! ¡Si no em mires sóc mort!
-Andreu! fill meu! ¡dos fills donaria perquè tornessis a ésser bo!-
va dir la dona abraçant-lo fortament.
Després l'Andreu va romandre dret i amb els ulls fits al cel i els
llavis immòbils...
Plorava amb els ulls i somreia amb els llavis i la seva ànima
sentia tota la delícia d'una deu d'alegria abundosa que sobtadament
l'amarava. La Tecla tornava a ésser seva, el mirava amorosa, va
abraçar-lo. L'ànima salvadora de la muller l'emparava, i per altra
part, son cor, era trossejat per la punyida cruel de veure el seu
fill sense vida.
Plorava amb els ulls, somreia amb els llavis, joiós i apenat
alhora, i no gosava moure's perquè tenia en son front una llàgrima.
Una llàgrima de la Tecla que davallava lentament i li recava
perdre-la perquè li semblava una benedicció d'amor, guanyada del
cel, amb la beneïda penitència de la dolor.
(Sant Llorenç.)