Enllà enllà de la mar, l'aigua és tan blava com el blauet més blau,
i tan clara com el cristall més clar; però és molt pregona, massa
pregona perquè un cable la sondegi, i, si molts campanars fossin
amuntegats l'un damunt de l'altre, no podrien pas arribar des del
jaç de la mar fins a la superfície de l'aigua. És allà baix de tot
que viu la Gent de la Mar.
Ara no us imaginéssiu pas que a la fondària no hi ha sinó l'arena
blanca tota nua. Oh! no; arbres i plantes dels més meravellosos hi
creixen, amb unes tiges i fulles tan vincladisses que, al més lleu
moviment de l'aigua, elles es mouen, així com si fossin vivents.
Tots els peixos, grans i petits, llisquen entre les branques, igual
que aquí dalt llisquen els ocells, a través de l'aigua. El palau del
Rei de la Mar rau a l'indret més pregon. Ses parets són de coral, i
les llargues finestres punxegudes de l'ambre més clar; però el
sostre és fet de petxines que s'obren i es tanquen amb l'ondulació
de l'aigua. Això és d'un bell efecte, perquè hi ha perles
resplendents a l'interior de cada cLosca, cada una de les quals
seria l'orgull de la corona d'una reina.
El Rei de la Mar feia molts d'anys que havia perdut la seva muller,
però sa vella mare es captenia de la casa. Era una dona assenyada,
encara que tan orgullosa de sa noble naixença, que portava dotze
ostres a la cua, mentre les altres grans dames només podien dur-ne
que sis. Altrament era digna de tota lloança, sobretot perquè
estimava tant les princesetes de la mar, ses nétes. Eren sis belles
noies, però la més jove era la més bonica de totes: la seva pell era
tan blanca i delicada com una fulla de rosa, sos ulls tan blaus com
el més pregon del mar; però, així com les altres, no tenia peus, i
en lloc de cames duia una cua de peix.
Solien passar-se tot el sant dia jugant a les grans sales del palau,
on flors vivents brollaven de les parets. Quan les grans finestres
d'ambre eren obertes, els peixos hi entraven, així com les orenetes
volen dins nostres cambres quan obrim les finestres; però el peix
nedava de dret cap a les princesetes, menjava de les mans llurs, i
permetia que el tustessin.
Fora del palau hi havia un gran jardí, amb arbres d'un roig encès i
un blau pregon, el fruit dels quals resplendia com l'or, mentre les
flors lluïen com foc damunt llurs tiges sempre onejants. Hom hi
petjava la més fina arena, però d'una blava tinta fosforescent. Tota
cosa era amarada, allà baix, d'una blava llum meravellosa; més aviat
us hauríeu cregut que éreu molt encimbellat pels aires, amb només
que cel damunt i dessota, que no pas que us trobéssiu al fons de
l'oceà. Quan la calma era absoluta, tot just podíeu llambregar el
sol, semblant a una flor de púrpura amb una tija de llum que
irradiava del seu calze.
Cada princeseta tenia el seu petit jaç de flors, on podia cavar i
plantar així com li plagués. L'una feia son jaç de flors seguint la
forma d'una balena, una altra creia gentil de dibuixar el seu com
una figura de donzelleta de la mar; però la més joveneta feia el seu
ben rodó, com el sol, i no volia sinó flors d'un matis rosat, com
sos raigs. Era una donzelleta curiosa, tota quieta i pensívola; i
mentre les altres germanes adornaven llurs jardins amb totes menes
d'objectes extraordinaris que havien arreplegat dels naufragis, ella
no hi volia sinó les flors rosades com el sol d'allí dalt, llevat de
l'estàtua d'un bell infant. Aquesta estàtua era cisellada en marbre
de la més pura blancor, i algun naufragat navili l'havia duta a
fons. Vora la estàtua plantà un desmai d'un rosa rogenc que cresqué
amb moltíssima d'ufana, i les novelles branques delicades anaren
penjant a son volt i al seu damunt, fins que gairebé tocaven l'arena
blava, on les ombres eren moradenques i anaven movent-se tot-hora,
així com les branques. Hauríeu dit que les fulles i les arrels
bescanviaven besos, tot joguinejant.
A ella no hi havia cosa que li des major plaer que sentir parlar del
món d'allí dalt, poblat d'éssers humans; i féu que la seva àvia
velleta li digués tot el que sabia de vaixells i ciutats, la gent i
els animals. Però sobre tota cosa li semblava estranyament bell que
allà dalt, a la terra, les flors tinguessin flaire, perquè no en
tenien pas als fondals de la mar; i també que les boscúries fossin
verdes, i que els peixos que hom veia passar entre les branques
poguessin cantar tan vivament i dolçament, que era una delectança de
parar-hi l'oïda. Compreneu? l'àvia en deia peixos, dels ocellets:
altrament les donzelles de la mar no l'haurien compresa, perquè mai
no havien vist un ocell.
-Quan tingueu quinze anys- digué l'àvia -us serà permès de pujar en
l'aire per la mar i seure damunt les roques al clar de lluna, i
mirar els grans vaixells que naveguen; i veureu també les boscúries
i les ciutats.
Una de les germanes faria quinze anys l'any següent, però les
altres... Bé, cada una d'elles era un any més jove que l'altra, de
manera que la més petita havia d'esperar cinc anys sencers abans que
la deixessin pujar de la fondària a veure quines coses hi havia a la
terra. Però cadascuna prometia a les altres de fer la completa
història de tot el que hagués vist i li hagués semblat més
meravellós el primer dia. Llur àvia mai no els en podia parlar
abastament: tantes i tantes eren les coses de les quals volien tenir
noves.
Cap d'elles no sentia tant de daler com la petita, la que havia
d'esperar-se mes estona i que era tan quieta i somniosa. Manta nit
s'estava vora les finestres obertes, mirant a través de l'aigua
blava tota ombrívola que els peixos fuetejaven amb llurs cues i
aletes. Podia veure la lluna i els estels, és ben veritat: eren
d'una llum pàl·lida, però semblaven molt més grans, a través de
l'aigua, del que semblen a nostres ulls. Quan veia una ombra fosca
que lliscava entre ella i aquelles alimares, sabia que o bé era una
balena que nedava damunt ella, o un vaixell carregat d'éssers
humans. Estic segur que ells mai no somniaren que una bella
donzelleta de la mar era allà baix, tot estenent ses blanques mans
envers la quilla.
La princesa més gran va arribar al seu quinzè natalici, i havia
d'aventurar-se aigua amunt. En tornar tingué a centes de coses a
dir; però el més delectable de tot, digué, era jeure a la llum de la
lluna damunt un banc d'arena en una mar tranquila, i contemplar la
gran ciutat vora la platja, on els llums guspirejaven com a estels
innombrables; parar oïda a la música i a la fressa i aldarull dels
carruatges i la gent; veure tots els cloquers i agulles de les
esglésies, i sentir el so de les campanes; i, precisament perquè no
podia anar a la platja, això li semblava més cobejable que tota
altra cosa.
Oh! Amb quín afany s'ho escoltava la germana més petita! I quan,
d'allò més tard del vespre, va estar-se a la finestra oberta i va
mirar en l'aire, a través de l'aigua foscament blava, pensà en la
gran ciutat amb tota la seva fressa i aldarull, i es va imaginar que
fins i tot sentia el so de les campanes de l'església.
L'altre any fou permès a la germana segona de muntar per l'aigua i
anar nedant on se vulla que li plagués. El sol tot just es ponia en
arribar ella a flor d'aigua: aquell fou l'espectacle més bell,
pensava ella, que mai hagués vist. Tot el cel semblava d'or, digué;
i, quant als núvols, llur bellesa era indescriptible: flotaven amb
resplendors roges i moradenques damunt sa testa. I, molt més de
pressa del que ells anaven, un esbart de cignes volava com un vel
blanc, tot allargat damunt l'aigua, cap al sol ponent. Ella va nedar
envers el sol; però ell va enfonsar-se, i s'esvaí tota la llum
rosada damunt els núvols i les aigües.
Un any després la tercera germana va muntar i, essent de molt la més
gosada, nedà cap amunt d'un ample riu que anava a raure a la mar.
Veié belles muntanyes verdes, abillades de vinyes; palaus i estatges
camperols que sotjaven les esplèndides boscúries. Sentí com els
ocells cantaven, i el sol era tan encès, que tot sovint no tenia més
remei que capbussar-se per refrescar la seva cara roent. En una
petita badia trobà una colla d'infantons que hi corrien nus i
clapotejant dins l'aigua. Ella volgué jugar-hi, però ells
s'espantaren i fugiren. Després comparegué un animalet negre: era un
gos, però ella no n'havia vist cap en sa vida. Va lladrar tan
furiosament, que ella, espaordida, va anar-se'n cap a la mar lliure.
Mai no pogué oblidar les belles boscúries, les muntanyes verdes i
els bells infants que podien nedar per l'aigua, baldament no
tinguessin cua com els peixos.
La quarta germana no era tan valenta: va romandre a la part més
llunyana de l'oceà, i, segons el seu record, aquell era l'indret més
bell. Hom podia veure milles i milles d'estesa al seu voltant, i el
cel era al damunt com una gran cúpula de cristall. Havia vist
vaixells, però només de lluny: així és que semblaven gavines. Hi
havia delfins grotescos que feien salts mortals, i balenes
gegantines que treien dolls d'aigua pels badius com a centes de
fonts per cada banda.
Aleshores vingué el torn de la quinta germana. El seu natalici
s'esqueia en hivern: així és que veié espectacles que les altres no
havien obirat en llurs primers viatges. La mar semblava tota verda,
i arreu arreu hi suraven grans muntanyes de glaç, cada una de les
quals semblava una perla, digué, però era molt mes alta que no pas
els campanars bastits pels homes. Prenien les formes més prodigioses
i guspirejaven com a diamants. Ella havia segut en una de les més
esbarjoses, i tots els navilis que passaven es desviaven enfora,
alarmats, en veure-l'hi asseguda, amb sa llarga cabellera que
s'escampava, tota solta en el vent.
Al vespre el cel esdevingué cobert de negres nuvolades. Tronava i
llampegava, i les enormes muntanyes de glaç, que resplendien sota
els llampecs fulgurants, eren alçades ben amunt de l'aigua per les
negres ones. Tots els navilis escurçaven veles, i arreu hi havia
temença i tremolor; però ella seia quietament en sa flotant
muntanya, tot espiant la llum blava del llampec que queia en
zig-zags a dins la mar brillant.
La primera vegada que cadascuna de les germanes s'havia alçat aigua
amunt, tot havia estat delectança, de tantes coses noves i belles
que mirava; però ja més gran, i en llibertat d'anar on li plagués,
cadascuna esdevenia indiferent i enyorava casa seva: passat un mes,
si fa no fa, totes deien que, al capdavall, llur palau a la fondària
era millor que tot: era de tan bell estar!
Mant vespre, les cinc germanes, de bracet, s'alçaven plegades aigua
amunt. Tenien gentilíssimes veus, molt més clares que les de cap
mortal; i quan s'anava alçant una tempesta i esperaven que hi hauria
navilis naufragats, cantaven, amb les més enciseres melodies, els
prodigis de la fondària, tot invitant als navegaires a no tenir-ne
por. Però els mariners no podien entendre les paraules: així és que
es pensaven que allò era la veu de la tempesta; ni era per a ells de
veure aquell paradís del fons de la mar, perquè, en enfonsar-se el
vaixell, s'ofegaven i només llurs despulles podien arribar al palau
de la mar. Quan les germanes més grans muntaven així, amb els braços
enllaçats, en ésser vespre, la més petita romania endarrera tota
sola, tot mirant com se n'anaven, com si estigués a punt de plorar;
però les donzelles de la mar no tenen llàgrimes, i per això pateixen
més.
-Oh! Si jo tingués quinze anys!- deia -còm em plauria, n'estic
segura, el món d'allà dalt i la gent moridora que hi viu!
A la fi vingué son quinzè natalici.
-Ara tindreu llibertat d'anar i venir- digué la seva àvia, la vella
reina vídua. -Veniu: us agençaré com a les altres germanes!- I li
posà una corona de lliris blancs al volt del cabell, però cada pètal
de les flors era mitja perla. Després la vella reina clavà vuit
ostres a la cua de la princesa per a mostrar la seva alta categoria.
-Quín mal que fa!- deia la donzelleta de la mar.
-Heu de passar-ne la pena per raó de l'elegància!- digué la seva
àvia.
Però oh! amb quína alegria s'hauria arrabassat tota aquesta
esplendor i deixat de banda la feixuga corona! Les flors roges del
seu jardí li esqueien molt més, però no gosà de fer cap trasmudança.
-Adéu- digué. I pujà tan lleugera i tan airosa, per l'aigua, com una
bombolla.
El sol s'acabava de pondre quan ella alçà el cap damunt les aigües;
però els núvols eren encara encesos d'una claror rosada i daurada, i
l'estel vespertí guspirejava en el cel dolçament acolorat. L'airet
era suau i gerd i la mar tan tranquila com un safaretx. Un gran
vaixell de tres pals era allí a la vora, amb una sola vela posada,
perquè no feia un alè de vent, i els mariners seien al volt dels
cordatges, damunt les creuetes i als caps dels arbres. Hi havia
música i cantúries dins el navili, i en caure la fosca foren enceses
a centes de llanternes de colors: semblava que les banderes de totes
les nacions voleiessin pels aires. La donzelleta de la mar nedà de
dret fins als finestrons de les cabines, i, cada vegada que l'ona
l'enlairava, podia veure a través dels vidres transparents, colles
de gent alegrament vestida. El més bell de tots era el jove príncep,
d'ullassos ben negres. No devia tenir gaire més de setze anys, i
tota aquella festa era en honrament del seu natalici. Els mariners
dansaven a coberta, i, quan el príncep compareixia entre ells,
muntaven coets a cents, fent una claror com si fos de dia, i
espaordint en tanta de manera la donzelleta de la mar que hagué de
capbussar-se a l'aigua. Aviat s'arriscà a treure novament el cap, i
li semblà talment que tots els estels del cel caiguessin en un xàfec
al seu voltant. Mai no havia vist aquelles màgiques alimares.
Astres, qui-sap-lo grans, giraven arremolinats; peixos-de-foc eren
sospesos en l'aire blau; i tot allò es reflectia en la mar tranquila
i cristal·lina. Hi havia tanta de claror en el vaixell, que hom
podia veure la corda més petita, i la gent no ho cal dir. Oh! Que
n'era, de bell, el príncep! Còm reia i somreia en saludar sos
invitats mentre la música ressonava en la nit quieta!
S'anà fent tard i més tard, però la donzelleta de la mar no podia
llevar els ulls del navili i del bell príncep. Les llanternes de
colors foren apagades, no muntà cap més coet, i el canó ja no
retronava; però del fons de la mar venia un confós murmuri, un so
planyívol. Mentrestant ella era gronxada amunt i avall per les ones,
de manera que pogués mirar dins la cabina; però el navili va anar
movent-se i movent-se, fins que vela darrera vela fou inflada pel
vent, les ones s'embraviren, grans núvols s'acoblaren, i llampegà en
la llunyania. Oh! La tempesta seria paorosa! Aviat els mariners
hagueren d'escurçar vela. El gran navili es gronxava i anava a
rodolons a mesura que la maltempsada resplendia damunt la mar irosa.
Les negres ones s'alçaren com a muntanyes, prou grans per a
atuir-lo; pero ell s'enfonsava com un cigne entre elles, i tornava a
sortir una altra vegada, i una altra més, damunt llurs crestes
torrejants. La donzelleta de la mar trobà que aquell era un joc ben
entretingut; però no creien això els mariners. El navili petava i
gemegava; els poderosos fustatges es torçaven i es doblegaven sota
els cops poderosos; l'aigua rompia damunt les cobertes, trencant el
pal major com si fos una canya; i el navili es tombà damunt son
flanc, i l'aigua penetrà dins la cala.
Aleshores la donzelleta de la mar veié que estaven en perill, i que
havia d'anar amb compte, pel que li pertocava, amb les fustes
surants i les desferres. De moment la fosca era tan espessa que no
podia veure cap cosa; però en esclatar el llampec la claror fou tan
gran que pogué veure tot el que passava en el navili. Cada mariner
mirava per la pròpia seguretat tan bé com podia; però ella seguí amb
son esguard més especialment el jove príncep, i quan el navili
s'enfonsà el veié com s'enfonsava dins la mar pregona. A la primeria
en fou tota contenta, perquè ell aniria a estar-se amb ella; però
després féu memòria que els éssers humans no podien viure sota
l'aigua, i només un cop mort, podria anar el príncep al palau de son
pare, No! Calia que no morís. Així, doncs, nedà envers ell, entremig
dels taulons i les fustes que suraven al grat de l'aigua, oblidant
del tot que la podien esclafar. Es capbussà avall avall de l'aigua,
i muntà de bell nou entre les ones, i a la fi arreplegà el jove
príncep, en el moment precís que ja no podia nedar més dins la mar
arremorada. Sos braços i peus eren entumits; sos ulls formosos es
cloïen; i hauria mort si la donzelleta de la mar no hagués anat a
rescatar-lo. Ella mantingué son cap damunt les aigües, i deixà que
les ones els emmenessin a llur grat.
A trenc d'alba tota la tempesta era passada; del navili no se'n veia
rastre. El sol s'aixecava de l'aigua amb radiant esclat, i sos raigs
de color de rosa semblaven projectar una encesor de vida a les
galtes del príncep; però sos ulls romanien closos. La donzella de la
mar besà son bell front altívol, i menà endarrera son cabell, que
degotava. Li semblà que era com l'estàtua de marbre de son jardinet.
Tornà a besar-lo, i desitjà que pogués viure.
A la fi veié terra eixuta al seu davant, i altes muntanyes blaves,
damunt les cimes de les quals resplendia la neu, blanca com si s'hi
hagués aturat un esbart de cignes. Al peu, vora la platja, hi havia
belles boscúries verdes, i en primer terme una església o temple: no
ho sabia ben bé; però era un casal d'aquesta mena. Llimoners i
tarongers s'expandien pel jardí, i altívoles palmeres eren arran de
la porta. En aquell indret la mar formava una cala, on l'aigua era
tota tranquila, pero molt pregona, fins a arribar als penyals. A
llur peu hi havia una llenca de sorra blanca i fina: cap allí nedà
ella amb el bell príncep, i allí damunt el deixà, tenint gran esment
que el seu cap reposés més alt, sota la llum calenta del sol.
Aleshores les campanes començaren de sonar en el gran edifici blanc,
i un nombre de joves donzelles comparegueren al jardí. Aleshores la
donzelleta de la mar nedà enfora, a l'altra banda d'unes altes
roques, i cobrí son cabell i son sí amb les escumes, de manera que
ningú no pogués descobrir-li la carona; i després vigilà per veure
quí descobriria el jove príncep.
No trigà gaire estona a arribar vora d'ell una de les donzelles. De
primer semblà tota esporuguida, però això només durà un moment, i
després anà a cercar-ne unes quantes més; i la donzella de la mar
veié que el príncep anava retornant-se a la vida, i que somreia a
les que el voltaven, però mai no va somriure-li a ella. Compreneu?
Ell no sabia que ella l'hagués salvat; i ella passà tanta de pena
quan ell fou conduït a dins del gran casal, que es capbussà tota
entristida dins l'aigua, i se'n tornà cap al palau de son pare.
Sempre havia estat callada i pensívola, i ara n'esdevingué més que
mai. Les seves germanes li demanaven tot sovint què havia vist en la
seva primera visita al cim de l'aigua; però ella mai no volgué
dir-los-en res.
Més d'un vespre, més d'un matí, muntà a l'indret on havia deixat el
príncep. Veié com esdevenia assaonada, i després com era collida, la
fruita del jardí; veié fondre's la neu al cim de les muntanyes; però
mai no veié el príncep: així és que sempre tornà a casa més trista
que no estava abans. A casa seva, son únic conhort era de seure en
son jardinet, tot nuant els braços al volt de la bella estàtua de
marbre que li feia memòria del príncep. Ara tot allò s'havia tornat
ombra tenebrosa, perquè ella havia deixat de captenir-se de les
seves flors, i el jardí s'havia trasmudat en un erm negligit, de
llargues tiges i fulles entortolligades amb les branques de l'arbre.
A la fi ella no pogué comportar per més temps el seu secret: així és
que el digué a una de les seves germanes, i d'aquesta aviat el
saberen les altres, però ningú més, llevat d'una o dues donzelles
més de la mar que només ho digueren a les amigues més cares. Una
d'aquestes estava assabentada de tot el que es referia al príncep:
també ella havia vist la festa del navili; sabia d'on havia vingut
el príncep i on queia el seu reialme.
-Veniu, germaneta- digueren les altres princeses. I, tot estenent
cada una els braços damunt les espatlles d'una altra, s'alçaren de
l'aigua en llarga cadena, justament davant del palau del príncep.
Era bastit en pedra d'un groc clar i resplendent, amb grans escales
de marbre, una de les quals menava al jardí. Cúpules magníficament
daurades s'alçaven damunt la terrada, i els espais que hi havia
entre les columnes que voltaven el casal eren plens d'estàtues de
marbre que semblaven vivents. A través dels vidres clars de les
altes finestres, hom podia veure sales sumptuoses agençades amb
costoses penjarolles de seda, i les pintures de les parets,
verament, pagaven el tret de veure-les. Al mig d'una sala central,
jugava una vasta fontana, llançant els raigs de sos esquitxos cap
amunt, envers una cúpula de cristal de la teulada, a través de la
qual les lluïssors del sol il·luminaven l'aigua i les belles plantes
que creixien en l'esbarjosa conca.
Ara sabia ella l'estatge d'ell, i tot sovint solia anar-hi en ésser
vespre i a les nits, per damunt l'aigua. Nedava molt més a la vora
de la terra del que les altres gosaven, i àdhuc s'arriscava a muntar
per l'estret canal que hi havia sota l'esplèndida terrassa de
marbre, la qual deixava caure una ombra tota llarga damunt l'aigua.
Allí solia asseure's, tot mirant el jove príncep, qui es creia ésser
sol i vern a la clara llum de la lluna.
Ella el veié més d'un vespre com navegava pels voltants en son bell
vaixell, amb banderes voleiadisses i música sonadora. Ella solia
sotjar entre la verdor dels joncs; i si s'esqueia que el vent
s'apoderés de son llarg vel argentat, i algú el veia, només pensava
que era un cigne que agitava les ales.
Manta nit oí els pescadors que pescaven a l'encesa tot parlant de
les belles empreses del jove príncep; I ella es sentia ben joiosa de
pensar que li havia salvat la vida quan se l'enduien les ones, mig
mort; i no podia oblidar com el seu cap havia pesat fortament damunt
son pit i com l'havia besat apassionadament. Però ell no en sabia
res, de tot això, i mai no l'havia vista a ella, ni que fos en
somnis.
La donzelleta esdevingué més i més amant de la humanitat, i tingué
més i més daler de viure amb ella: el món dels homes semblava
infinitament major que no pas el seu. Ells podien creuar ràpidament
l'oceà amb llurs navilis; podien pujar a les muntanyes, fins i tot
per damunt els núvols; i llurs terres boscoses, abillades d'herbei,
s'estenien més enllà del que sos ulls abastessin. Hi havia moltes
coses que ella volia saber, però les seves germanes no podien pas
respondre a totes les seves preguntes: així és que ella interrogà la
seva àvia velleta, que coneixia bé el món de dalt i l'anomenava ben
escaientment «la contrada del cim de la mar».
-Si no s'ofeguen, el homes,- demanà la donzelleta -viuen sempre més,
no moren, com nosaltres fem aquí dins de la mar?
-Sí- digué la vella dama -també els cal morir, i el temps de llur
vida és, fins i tot, més curt que no pas el nostre. Nosaltres podem
viure aquí tres cents anys, però quan deixem d'existir esdevenim
senzilla escuma damunt l'aigua, i no arribem a aconseguir una tomba
entre nostres ben amats. No tenim ànimes immortals, no tenim vida
futura: som així com les algues, que, un cop tallades, no poden
reviure mai més! Els homes, al contrari, tenen un esperit que viu
per sempre, que viu després que el cos s'ha tornat pols, i s'aixeca
damunt l'aire clar, fins als estels resplendents. Així com nosaltres
muntem per l'aigua a veure la terra dels mortals, ells munten a
belles contrades inconegudes que mai no veurem nosaltres.
-Per què no tenim ànimes immortals?- demanà tristament la donzelleta
de la mar. -Jo donaria tots mos tres cents anys per esdevenir per un
sol dia ésser humà i tenir després la meva part en el reialme
celestial.
-No hem de pensar aquestes coses- digué la àvia: -estem molt millor
i som més feliços que no pas els éssers mortals.
-Així, em caldrà morir i surar com a escuma damunt l'aigua, i mai
més no tornaré a sentir la música de les ones ni a veure les belles
flors ni el sol vermell! No puc guanyar-me per cap via un esperit
immortal?
-No- digué l'àvia: -això només podria ésser si un ésser humà us amés
en tanta de manera que fóssiu per a ell més que pare i mare, i tots
els seus pensaments i tota la seva amor fossin tan centrats en vós,
que ell volgués que el sacerdot junyís les vostres mans i us jurés
de ser-vos fidel en aquest món i per tota l'eternitat: aleshores el
vostre cos seria penetrat de la seva ànima. Així, i només així,
podríeu assolir una part en la felicitat dels homes. Ell us daria
una ànima, tot conservant la seva. Però això mai no podrà
complir-se! Allò mateix que és vostra bellesa més gran dins la mar,
vostra cua de peix, és tinguda per fastigosa a la terra: tan poc
entesos són en aquest ram. Per a ésser gentil allí dalt, us calen
dos puntals matussers que ells anomenen «cames».
Aleshores la donzelleta de la mar sospirà i mirà tristament la seva
cua de peix.
-Siguem feliços- digué l'àvia: -saltem i fem gambades durant els
nostres tres segles de vida. Ben segur que és un temps prou llarg,
i, quan tot sigui acabat, reposarem força millor en nostres tombes.
Ah! Aquesta nit hi ha un ball de cort, aquí.
Aquest ball fou molt més esplèndid que no pas els que veiem a la
terra. Les parets i el sostre de la gran sala de ball eren de
cristall gruixut, però transparent. Petxines colossals d'un rosa
roig i de un verd tendre eren afilerades, a centes, a cada costat,
contenint llumenetes blaves que il·luminaven tota la cambra i
resplendien a través de les parets, de manera que la mar d'enfora
n'era tota esclarida. Hauríeu pogut veure innombrables peixos, grans
i petits, que nedaven envers les parets de cristall, els uns amb
resplendents aletes carmesines, mentre les dels altres eren daurades
i argentades. En mig de la cambra hi havia una ampla corrent d'aigua
trescadora, i damunt d'ella les donzelles de la mar i els homes de
la mar dansaven al ritme de llur bella cantúria. No hi ha éssers a
la terra que tinguin veus tan exquisides. La donzelleta de la mar
cantà més dolçament que cap d'ells, i tots li feren aplaudiment. Per
un instant es sentí el cor joiós, perquè conegué que tenia la més
bella veu que hi hagués en mar o en terra; prò aviat començà de bell
nou a pensar en el món de més en l'aire: no podia oblidar el bell
príncep i el dol que ella tenia perquè era mancada d'una ànima
immortal així com la d'ell. Així, doncs, lliscà enfora del palau de
son pare, i, mentre a dins tot era joia i alegratge, ella segué
tristament en son jardinet. De cop i volta va sentir el so d'un corn
a través de l'aigua, i va pensar:
-Ara està navegant per aquí damunt; ell, a qui jo estimo més que no
al pare i la mare; ell, a qui s'arrapen mos pensaments, i a les mans
del qual estic disposta a remetre la felicitat de la meva vida. A
tot m'arriscaré per conquerir-lo i conquerir una ànima immortal!
Mentre les meves germanes dansen en el palau del meu pare, me
n'aniré envers la bruixa de la mar, que sempre m'ha fet tanta de
basarda: ella podrà tal volta dar-me consell i ajut.
I aleshores la donzelleta de la mar deixà el jardí i se n'anà envers
els remolins braoladors darrera els quals la bruixa vivia. Mai no
havia fet abans aquell camí. Per allí no hi creixen flors ni algues:
només les nues arenes cendroses s'estenen envers els remolins que
giravolten com a furients rodes de moldre, empenyent tota cosa que
els vingui a l'abast cap a les fondàries. Li calgué passar entre
aquests remolins bullents per a arribar als domenys de la bruixa; i,
per una llarga estona de camí, l'únic tirany anava entre un llot
calent i borbollant que la bruixa nomenava «son fanguissar de
torba». La casa d'ella era més enllà, en mig d'una bròfega selva.
Tots els arbres i mates eren pòlips, mig animals i mig plantes:
semblaven serpents de centenars de caps que brollessin de la sorra.
Les branques eren llargs braços apegalosos, amb tentacles com a cucs
cargolats, cada articulació dels quals, de l'arrel estant fins al
cim de tot, era en constant moviment. S'entortolligaven estretament
al voltant de qualsevol cosa que poguessin haver, i mai no la
deixaven escapar. La donzelleta de la mar, d'enfora estant, n'era
tota espaordida: son cor glatia cuitosament de terror, i estigué a
punt de tornar-se'n; però aleshores es recordà del príncep i de
l'ànima immortal dels homes, i prengué coratge. Nuà estretament sa
llarga cabellera flotant al volt de sa testa, perquè els pòlips no
la hi poguessin agafar; creuà les seves mans damunt el pit, i es
disparà com un peix al través de l'aigua, entre els pòlips
repugnants que estenien llurs braços i tentacles sensitius envers
ella. Pogué veure còm cada un d'ells posseïa una cosa o altra,
engrapada amb el seu centenar de braços, i que estava subjecta com
si fos entre banes de ferro. Els ossos descolorits dels homes que
havien mort damunt la mar i s'havien enfonsat, sotjaven entre els
braços d'algun d'ells, mentre els altres aferraven timons i caixes
marineres, o l'esquelet d'algun animal de la terra, i fins i tot,
cosa la més horrible, una donzelleta de la mar que havien atrapat i
escanyat. Després arribà a una gran clariana del bosc, on la terra
era tota viscosa i enormes serpents d'aigua feien bots. Al mig
d'aquesta clariana hi havia una casa, feta d'ossos dels naufragats;
allí seia la bruixa, tot fent menjar un gripau a la seva boca, així
com els mortals deixen menjar sucre a un canariet. Ella anomenà
pollets seus els fastigosos serpents d'aigua, i els permeté
d'arrossegar-se damunt son pit deforme.
-Prou sé per quína cosa heu vingut aquí- digué la bruixa. -És una
gran beneiteria! Però tanmateix serà fet el que voleu, perquè us
durà a la dissort, ma gentil princesa, Necessiteu alliberar-vos de
la vostra cua de peix, i tenir en lloc d'ella dos puntals i
caminar-hi com els éssers humans, perquè el jove príncep pugui
enamorar-se de vós, i vós pugueu conquerir-lo i conquerir una ànima
immortal.- Tot dient això, féu una rialla tan repulsiva, que el
gripau i els serpents caigueren en terra i s'hi recargolaren.
-Arribeu en el moment just- digué la bruixa; -perquè després que
s'hagi alçat el sol de demà no us podria ésser d'ajut fins que un
altre any fos passat. Us faré un beuratge, i abans de la sortida del
sol heu de nedar, duent-vos-el a la vora de la mar, i heu de seure a
la platja i beure'l. Aleshores la vostra cua es migpartirà i
s'encongirà, convertint-se en allò que els homes anomenen «belles
cames», però és cosa que fa mal, com si us fendís una espasa ben
aguda. Tots els que us vegin diran que sóu la més bella filla dels
homes que mai hagin reparat. Conservareu vostra passa llisquívola,
no hi haurà qui balli com vós; però cada passa que doneu serà com si
petgéssiu ganivets esmolats: talment us farà sang. Si tot això voleu
sofrir, estic al vostre servei per ajudar-vos.
-Sí!- digué la princeseta amb veu tremolenca, pensant en el príncep
i en el guany d'una ànima immortal.
-Però recordeu- digué la bruixa -que, un cop hagueu rebut forma
humana, mai més no podeu ésser donzella de la mar, mai més no podeu
capbussar-vos dins l'aigua per anar envers vostres germanes i el
palau del vostre pare. I si no reeixíssiu a conquerir l'amor del
príncep de manera que per vós oblidés pare i mare, aferrant-se a vós
amb tot son cor, i fent que el sacerdot junyís les vostres mans i us
fes marit i muller, no guanyareu l'ànima immortal! L'endemà al matí
de les seves noces amb una altra, us cortrencareu i us convertireu
en escuma de la mar.
-Ho faré- digué la donzelleta de la mar, esblaimada com la mort.
-Però a més caldrà que em doneu la meva paga- digué la bruixa; -i no
és una futil·la, el que jo demano. Teniu la veu més bella de totes
les que hi ha al fons de la mar, i goso dir que us penseu que amb
ella el fascinaríeu; però cal que me la doneu a mi: voldré la millor
cosa que posseïu a canvi de mon beuratge preciós. Necessito
mesclar-hi la meva pròpia sang per fer-lo tan agut com una espasa de
dos talls.
-Però, si em preneu la veu,- digué la donzelleta de la mar -què em
restarà?
-La vostra bella figura,- digué la bruixa, -la vostra passa
llisquívola, i els vostres ulls que parlen; i amb això és ben segur
que podeu fer l'encís d'un cor humà. Bé! Heu perdut coratge? Traieu
la llengüeta, i us la tallaré com a paga de la potent beguda.
-Feu- digué la donzelleta de la mar. I la bruixa posà al foc la seva
caldera per bullir-hi la màgica poció.
-No hi ha res com la netedat- digué, mentre escurava l'atuell amb un
manat de serpents. Després punyí son pit i féu que la negra sang
gotegés dins la caldera, i el vapor prengué les formes més paoroses,
abastament per a estemordir a qualsevol. A cada moment la bruixa
tirava nous ingredients a la caldera; i, quan bullia, el borbolleig
feia un so com de cocodrils que ploressin. A la fi el beuratge restà
a punt, i semblava aigua de la més clara.
-Veus-la aquí- digué la bruixa. I aleshores tallà la llengua de la
donzelleta de la mar, que emmudí, i no pogué cantar ni parlar. -Si
els pòlips us agafessin, en tornar a passar a través del meu bosc,-
digué la bruixa -deixeu caure una sola gota d'aquesta aigua damunt
ells, i llurs braços i dits cauran a miques.- Però la donzelleta de
la mar no en va tenir necessitat, perquè, al sol esguard del líquid
brillant que guspirejava a la seva mà com un estel resplendent, es
feren enrera, esgarrifats. Així és que ella aviat hagué passat el
bosc, el fanguissar i el giravolt dels remolins.
Veié el palau de son pare. Les llums eren totes apagades a la gran
sala de ball, i ben segur que tota la casa dormia; pero no gosà
d'entrar-hi, ara que era muda i a punt de deixar per sempre la seva
contrada. Li semblà, de tanta de pena, que el cor se li trencava.
Lliscà cap al jardí, i arrencà una flor de cada un dels jaços de
flors de les seves germanes, tirà amb la mà besos sense fi ni compte
envers el palau, i en acabat muntà a través de l'aigua blava tota
fosca.
El sol no s'havia aixecat quan arribà a les envistes del palau del
príncep, i desembarcà en els bells graons de marbre. La lluna
resplendia clara i fulgurant. La donzelleta de la mar begué l'ardent
beuratge turmentador, i li semblà que una punyent espasa de dos
talls fendia son tendre cos; perdé el món d'obir, i jagué com si fos
morta. Quan el sol s'aixecà damunt la mar, es deixondí i s'adonà
d'un mal cruel; però davant mateix d'ella estava el jove i bell
príncep, que li clavava els ulls, negres com la nit. Ella mirà amb
els seus en terra, i veié que la seva cua de peix ja no hi era, i
que tenia les més gentils cametes blanques que cap donzella pogués
desitjar; però no duia cap abillament: així és que s'embolcallà amb
sa llarga i espessa cabellera. El príncep li demanà quí era i còm
havia arribat fins allí. Ella el mirà tendrament i amb una trista
expressió en sos ulls d'un blau fosc, però no pogué parlar.
Aleshores ell va dar-li la destra, i la menà dins el palau. Cada pas
que dava, com la bruixa li havia fet saber a l'avançada, era com si
petgés claus i ganivets esmolats; però ella ho comportà amb alegria:
conduida pel príncep, es movia tota lleugera, com una bombolla, i
ell i tots els altres es meravellaven de sa graciosa passa
llisquívola.
Abillada amb les sedes i mussolines de més preu, fou la més gran
bellesa del palau; però era muda, i no podia cantar ni parlar.
Belles esclaves revestides de sedes i or avançaren i cantaren per al
príncep i els reis sos pares. Una d'elles cantà millor que totes les
altres, i el príncep picà de mans i somrigué. Això entristí en gran
manera la donzelleta de la mar, perquè conegué que ella solia cantar
força millor. I pensà: -Oh! Tant de bo sabés que per poder trobar-me
al seu costat he dat la meva veu per tota la vida!- En acabat les
esclaves començaren de dansar gracioses dances ondejants al so d'una
música encisera; i aleshores la donzelleta de la mar, enlairant sos
bells braços blancs i alçant-se de puntetes, lliscà damunt el
paviment amb una gràcia que cap de les altres dansadores no havia
assolit. A cada moviment la seva gràcia i la seva formosor es feien
més paleses, i sos ulls arribaven més pregonament al cor que no pas
els cants de les esclaves. Tothom se'n regalà, especialment el
príncep, que l'anomenà «la seva noia trobada»; i ella anà dansant i
dansant, baldament cada vegada que son peu tocava en terra li
semblés de petjar ganivets esmolats. El príncep digué que ella
estaria sempre més a la vora d'ell, i li fou permès de dormir a
l'altra banda de la seva porta, damunt un coixí de vellut.
Ell li féu fer un vestit d'home perquè pogués cavalcar al seu
costat. Solien fer eixides cap als boscos embaumats, on les branques
verdes els fregaven les espatlles, i els ocellets cantaven entre les
fulles tendres. Ella s'enfilà a les més altes muntanyes amb el
príncep; i, encara que sos peus delicats sagnaren fins a adonar-se'n
els altres, ella no feia sinó riure i seguir el príncep fins a veure
com els núvols es movien a sota d'ells, com un esbart ocellívol,
emprenent el vol cap a les terres llunyanes.
Estatjada com era en el palau del príncep, quan, de nit, els altres
dormien, ella solia eixir cap als graons de marbre: sos peus ardents
es refrescaven dins l'aigua freda de la mar, i en aquelles
avinenteses solia pensar en els que havia deixat a la fondària.
Una nit vingueren ses germanes de bracet. Cantaven amb tanta pena,
tot nedant per l'aigua, que ella els féu senyals i elles la
reconegueren, i li digueren quín dol els havia fet passar. Després
la visitaren cada nit, i una nit ella veié d'allò més lluny la seva
àvia velleta (que per molts anys no havia estat damunt l'aigua), i
el Rei dels homes de la mar amb la corona damunt sa testa:
estengueren llurs mans envers ella, però no s'arriscaren tan al
caire de la terra com les germanes.
Dia per dia esdevingué més estimada del príncep. Ell l'estimava com
un dolç infant bon minyó, però mai no se li acudí de fer-ne la seva
reina; i tanmateix, si ella no esdevenia la seva muller, mai no
podria conquerir una ànima immortal, sinó que, en arribar el matí
que ell fos casat, es convertiria en escuma de la mar.
-No sóc de vós més amada que no pas qualsevol altra?- semblaven dir
els ulls de la donzelleta de la mar quan ell la prenia en sos braços
i li besava el front formós.
-Sí, sóu la més amada,- digué el príncep -perquè sóu la que teniu el
cor més suau, i sóu la que jo més preo; i també us assembleu a una
noia que vaig veure una vegada, però que no espero de tornar a veure
mai més. Jo era dins un navili que naufragà, i les ones em dugueren
a la platja, vora d'un temple sant on unes quantes donzelles
recitaven els divinals oficis. La més jove de totes em descobrí
damunt la platja i salvà la meva vida: no la vaig veure sinó dues
vegades. Era l'única persona que jo pogués amar en aquest món; però
vós us hi assembleu, i gairebé feu esvair la seva imatge dins mon
cor. Ella pertany al temple sant: així és que ha estat bella fortuna
la que us ha dut aquí: mai no ens separarem.
-Ai! No sap que vaig ésser jo qui salvà la seva vida!- pensà la
donzelleta de la mar, -Vaig dur-lo damunt la mar, cap a la boscúria
on és el temple. Vaig estar-me entre les escumes, i vaig espiar si
algú venia. Vaig veure la noia bonica, d'ell més amada que no pas
jo.