-«La donzelleta pertany al temple sant», ha dit ell: mai no tornarà
al món, mai més no es trobaran; i jo estic aquí amb ell, el veig
cada dia. Sí: jo el serviré, l'amaré, li abandonaré la meva vida.
Però vet aquí que corregué la veu que el príncep estava per casar-se
amb la bella filla d'un rei veí, i per aquest motiu aparellava un
esplèndid navili. Corregué la veu que el príncep eixiria a fer un
viatge per veure països próxims, però en realitat per veure la filla
del rei. S'emportaria un gran seguici. La donzelleta de la mar,
tanmateix, mogué el cap i rigué: ella coneixia molt millor que no
pas els altres les intencions del príncep. -He de fer aquest viatge-
ell li havia dit; -he d'anar a veure la bella princesa: els meus
pares ho demanen; pero mai no m'obligaran a dur-la aquí com a muller
meva; mai no podré estimar-la. No serà semblant a la bella noia del
temple a qui vós teniu retirada. Si mai em calgués escollir una
núvia, més aviat ho fóreu vós amb vostres ulls que parlen, ma dolça
i muda noia trobada!- I besà sos llavis de rosa, jugà amb son llarg
cabell, i posà son cap damunt el cor d'ella, que ja era tot
somniadís de les joies humanes, i l'ànima immortal.
-No us espantarà la mar, em penso, muda filleta mia?- digué ell quan
eren dins l'altívol navili que havia de menar-los a la contrada del
rei veí. I li parlà de les tempestes i les calmes, dels peixos
curiosos del pregon, i de les meravelles que la gent hi havia
llucat; i ella somreia en oir les seves històries, perquè sabia tota
cosa del fons de la mar força millor que ningú d'altre.
De nit, a la llum de la lluna, quan tothom dormia, llevat del
timoner que estava al timó, ella seia a un costat del navili, fent
per manera d'atravessar l'aigua clara amb sos ulls, i s'imaginava
que veia el palau de son pare, i més amunt la seva àvia velleta amb
la corona d'argent en testa, tot mirant en l'aire, a través dels
corrents contraris, cap a la quilla del navili. Després ses germanes
se enfilaven damunt l'aigua, i la miraven tristament, cargolant
llurs blanques mans. Ella els feia senyals, somreia, i estava a punt
de dir-los que tot li esdevenia al seu grat i que era sortosa, quan
el vailet de cabina s'acostava i les germanes es capbussaven; però
ell es creia que les coses blanques que havia vist no eren sinó
borrallons d'escuma.
Al següent matí el navili entrà al port de la ciutat magnífica del
rei veí. Sonaren les campanes de l'església, i les trompetes de cada
torre altívola, mentre els soldats feien parada amb banderes
voleiadisses i baionetes resplendents. Hi hagué un festival cada
dia, hi hagué un seguit de balls, i les recepcions vingueren l'una
darrera l'altra; però la princesa no era encara present, havia de
ésser portada de molt lluny (d'un temple sant, deien), on estava
aprenent totes les virtuts reials.
A la fi arribà. La donzelleta de la mar estava dalerosa de veure la
seva bellesa, i hagué de confessar que mai no havia contemplat més
gentil criatura. Sa pell era exquisidament pura i delicada; i sos
ulls confiats, del blau més pregon, resplendien en mig de les
llargues pestanyes.
-Sóu vós- digué el príncep -qui em salvàreu quan jeia a la platja
gairebé sens vida?- I prengué la seva enrojolada núvia contra el seu
cor. -Oh! Quína excessiva felicitat!- exclamà adreçant-se a la
donzelleta de la mar. -Una joia tan gran, que no havia gosat
esperar-la, s'ha complert. Vós gaudireu amb la meva joia, perquè
m'estimeu com ningú.
Aleshores la donzelleta de la mar besà la seva mà, i sentí com si ja
fos romput el seu cor.
El matí de l'endemà de les noces li portaria la mort i la
trasmudaria en escuma.
Totes les campanes de església repicaren, i els heralds anaren per
tota la ciutat pregonant les noces. Damunt cada altar, en tota la
contrada, fou cremat oli flairós en costoses llànties d'argent.
Entre la gronxadissa d'encensers que feien els sacerdots, els nuvis
junyiren les mans i reberen la benedicció del bisbe. La donzelleta
de la mar, amb un vestit de seda i or, sostenia el ròssec de la
núvia; però ses oïdes eren sordes a les melodies de la festa, sos
ulls no en veien res, de la sagrada cerimònia: pensava en la seva
mort, que s'atansava, i en tot allò que havia perdut en aquest món.
Aquell mateix vespre els nuvis s'embarcaren entre el braolar del
canó i els voleiaments de banderes. Un regi tendal de púrpura i or,
blanament encoixinat, fou bastit al mig del navili perquè la nuvial
parella hi reposés en la nit tranquila i freda.
El vent inflà les veles, i el navili passà llisquent, i gairebé
sense balandreig, damunt la mar translúcida.
En caure la fosca, llanternes de moltes colors foren enceses, i els
mariners dansaren alegrement sobre coberta. La donzelleta de la mar
no pogué menys de recordar-se de la primera vegada que pujà a flor
d'aigua i veié la mateixa pompa i alegratge; i aquesta vegada es
llançà entre els que dansaven, arremolinada, i així com l'oreneta,
quan és perseguida, llisca per l'aire. Els espectadors la aclamaren,
astorats: mai no havia dansat tan divinament. Sos peus delicats li
feien mal com si els hi tallessin amb ganivets, però ella no ho
sentia, perquè la pena del seu cor era molt més aguda. Coneixia que
aquella era la darrera nit que respiraria el mateix aire que ell, i
volgué contemplar la potent fondària i el blau cel estelat:
l'esperava una nit interminable, sense pensament i sense somnis, ja
que mai no havia tingut ànima ni havia pogut guanyar-se'n. L'alegria
i revetlla dins el navili duraren fins molt més tard de la mitja
nit; i ella anà rient i dansant, amb el pensament de la seva fi,
tota l'estona, dins el seu cor. El príncep amanyagava la seva núvia,
i ella li esbullava els rulls, negres com l'ala del corb; i amb els
braços entortolligats es retiraren al tendal sumptuós. Tot
esdevingué clos i callat a bord del navili: només el timoner
s'estava al timó. La donzelleta de la mar posà sos braços blancs
damunt una post del navili, i mirà cap a llevant en cerca de l'auba
de color de rosa: sabia que el primer raig de sol li portaria la
mort. Després veié que ses germanes s'alçaven del aigua, tan
esblaimades com ella. Llurs formoses i llargues cabelleres ja no
voleiaven al grat de l'oratjol, perquè havien estat tallades.
-Les donàrem a la bruixa per assolir el seu ajut perquè no hagueu de
morir aquesta nit! Ens ha donat un ganivet. Veu's-lo aquí. Mireu si
n'es, d'agut! Abans que surti el sol heu d'enfonsar-lo al cor del
príncep; i quan la seva sang calenta esquitxi els vostres peus, ells
s'ajuntaran de bell nou i creixeran fins a convertir-se en cua;
sereu altre cop donzella de la mar: podreu davallar per l'aigua fins
a nosaltres, i viure tres cents anys abans que sigueu trasmudada en
escuma marina, morta i salabrosa. De pressa! Cal que vós o ell moriu
abans que surti el sol. Nostra àvia,velleta, està tan dolorida que
tot son cabell blanc li ha caigut, així com el nostre caigué sota
les estisores de la bruixa. Mateu al príncep i torneu amb nosaltres!
De pressa! De pressa! No veieu la llenca rosada en el cel? D'aquí a
pocs moments sortirà el sol, i aleshores us caldrà morir!- I, tot
dient això, feren un sospir meravellosament pregon i s'enfonsaren
entre les ones.
La donzelleta de la mar retirà la cortina de púrpura del tendal, i
mirà la bella núvia adormida, amb son cap damunt el sí del príncep;
es decantà davant ell i besà son bell front; mirà el cel, on l'alba
anava estenent-se cuitosament; mirà el ganivet punxegut; i de bell
nou clavà sos ulls en el príncep, el qual, tot somniant, anomenava
la seva núvia: sí, només ella era en sos pensaments. Per un moment
el ganivet s'estremí en la mà que l'oprimia; després el llançà ben
lluny entre les ones que ara feia rosades la llum del matí; i, allà
on caigué, l'aigua borbollejà com de gotes de sang.
Un cop més mirà el príncep, amb sos ulls ja entelats per la mort;
saltà per la borda i caigué, i son cos es dissolgué en escuma.
I vet aquí que el sol sortí del mar, i amb sos raigs benignes
escalfà l'escuma mortalment freda: de manera que la donzelleta de la
mar no sentí la fredor de la mort. Ella veié el sol brillant i
damunt ella voleiaven bells éssers eteris, a cents, a través dels
quals pogué veure el blanc navili i el cel rosat. Llurs veus eren
melodioses, però tan fantàstiques que cap orella humana no les podia
oir, com tampoc cap esguard humà no podia veure llurs figures.
Lleugeres com a bombolles, voleiaven per l'aire sense ajut d'ales.
La donzelleta de la mar se adonà que tenia una figura com la llur,
que gradualment anava formant-se de l'escuma.
-Cap aquí me'n vaig?- va dir. I la seva veu sonà com la dels altres
éssers, tan sobrenatural en sa bellesa que no cap música nostra pot
reproduir-la.
-Cap a les filles de l'aire!- respongueren les altres. -Una donzella
de la mar no té ànima immortal, i mai no pot aconseguir-ne sense
guanyar l'amor d'un ésser humà. La seva vida eternal ha de comptar
amb un poder inconegut. Tampoc no tenen les filles del aire una
ànima immortal, però llurs belles accions poden crear-los-en una.
Nosaltres volem envers els tròpics, on els homes són víctimes de
vents xafogosos i pestilents, i hi portem oratges retornadors.
Escampem arreu arreu la flaire de les flors, i duem com a ròssec la
frescor i el guariment. Quan per espai de tres cents anys hem
treballat a fer tot el bé que era al nostre abast, ens guanyem una
ànima immortal, i prenem part en les joies eternes de la humanitat.
Vós, pobra donzelleta de la mar, heu lluitat amb tot el vostre cor
per allò mateix que a nosaltres ens fa lluitar. Heu sofert i patit,
us heu enlairat al món dels esperits de l'aire i ara, per vostres
belles accions, podeu, per espai de tres cents anys, crear-vos una
ànima vencedora de la mort.
Aleshores la donzelleta de la mar alçà sos braços transparents
envers el sol de Nostre Senyor, i per primera vegada trencà el plor.
Dins el navili tot era, de bell nou, vida i fressa. Ella veié còm el
príncep i sa bella núvia la cercaven: miraven tristament l'escuma
borbolladora, com si sabessin que s'havia llançat a les ones.
Invisible, ella besà la núvia damunt el front, somrigué al príncep i
s'aixecà en l'aire amb els altres esperits, cap als núvols rosats
que voleiaven més amunt.
-D'aquí a tres cents anys voleiarem així cap al Paradís.
-Podríem arribar-hi més d'hora- murmurà un d'ells, -Invisibles,
voltegem cap endins de les cases dels homes on hi ha infants, i,
cada dia que trobem un bon infant que dóna goig a sos pares i en
mereix l'amor, Déu escurça el nostre temps de prova. L'infant no sap
quan volem en mig de la cambra; però quan li somriem amb plaer, un
any dels tres cents és deixat de banda. Però si trobem un infant
dolent o mal dispost, no podem fer altra cosa que vessar llàgrimes
de dol, i cada llàgrima afegeix un dia al temps de la nostra prova.