Fa qui-sap-los anys, hi havia un emperador que tenia tanta de taleia
pels vestits nous, que hi despenia tots sos cabals.
Tant se li'n donava dels seus soldats o del teatre, o de cavalcar
per les boscúries, si no era per lluir sos vestits nous. Tenia un
vestit per cada hora del dia; i la gent, en lloc de dir, com esdevé
tractant-se de qualsevol altre rei o emperador: -És a la cambra del
Consell,- deien sempre, en aquest cas: -L'emperador és a la seva
cambra d'abillatge.
La vida era d'allò més joiosa a la gran ciutat on vivia: exèrcits
d'estrangers venien a visitar-la cada dia; i, entre ells, una
vegada, comparegueren dos estafes.
Ells es feren passar com a teixidors, i digueren que sabien de
teixir les més belles teles que hom pugui imaginar. No solament les
colors i el mostrejat eren d'una bellesa mai vista, sinó que els
vestits fets d'aquelles teles tenien la qualitat peculiar
d'esdevenir invisibles en front de qualsevol persona que no fos a
posta per al càrrec que tenia, o bé fos curta de gambals d'una
manera que hom no podia comportar.
-Deuen ésser esplèndids, aquests vestits- pensà l'emperador. -Tot
duent-los, seré capaç de descobrir quíns homes del meu reialme
ocupen indegudament llurs càrrecs. Distingiré la gent assenyada dels
ximplets. Sí; no tinc mes remei que comandar que teixeixin per a mi
un poc d'aquesta tela.
Pagà als dos estafes un munt de moneda, a l'avançada, per tal que
poguessin començar llur obra tot seguit.
Ells pararen dos telers, i feren veure que filaven; però no tenien
cap cosa damunt la llançadora. A la primeria demanaren una pila de
seda de la més fina, i fil d'or del més purificat, i posaren una i
altra cosa dins llurs maletes, mentre anaven treballant amb els
telers buits fins a quí sap quína hora de la nit.
-M'agradaria de saber còm aquests filadors se les van havent amb
llur tela- pensà l'emperador.
Però es sentí una mica colpit en reflexionar que qualsevol que fos
estúpid, o bé inepte per al lloc que ocupava, no podria veure'n res.
Ell creia, certament, que, quant a ell, no li calia tenir-ne
temences; però tanmateix pensà que enviaria de primer algú altre per
veure còm anava la cosa. Tothom sabia, dins la ciutat, quín poder
meravellós tenia la tela, i tothom es delia per a veure quant ximple
era el seu veí.
-Enviaré mon vell i fidel ministre envers els teixidors- pensà
l'emperador. -Ell és l'home escaient per a veure el posat de la
tela, perquè és home de seny deixondit i ningú no compleix sos
deures millor que ell.
Així, doncs, el bon ministre capblanc anà dins la cambra on els dos
estafes seien, treballant amb els telers buits.
-El Cel em valgui!- pensà el vell ministre, obrint els ulls de bat a
bat. -Ai, si no puc veure absolutament res!- Però tindré gran compte
de no dir-ho.
Tots dos estafes li demanaren que tingués la bondat d'acostar-se una
mica més, i li demanaren si no li semblava d'un bell mostrejat i de
colors delitoses.
Li assenyalaren el teler buit, i el pobre ministre mirà de fit a fit
amb tota la força que pogué; però no aconseguí veure cap cosa,
perquè, naturalment, no hi havia cap cosa a veure.
-Cels piadosos!- pensà. -És possible que jo sigui un ximple? Mai
m'ho hauria pensat, i cal que ningú se n'assabenti. No sóc escaient
per al lloc que em fou confiat? Mai no diré que no puc veure la
tela.
-Bé, senyor: que no ens dieu res, de la tela?- digué el que feia
veure que filava.
-Oh! És una formosor! un encís!- digué el vell ministre, tot mirant
a través de les seves ulleres. -Quín mostrejat, i quínes colors!
Diré a l'emperador, per ma fe, que la tela m'ha plagut una cosa de
no dir.
-Ens delecta de sentir-vos-ho- feren els filadors. I després
nomenaren totes les colors i descrigueren l'especial mostrejat.
El vell ministre parà gran esment a les coses que digueren, per
poder repetir-les quan retornés al palau i veiés l'emperador.
Després els teixidors seguiren demanant més diners, més seda i més
or, per poder continuar filant; però tot anà a raure a la butxaca
llur: ni un cap de fil no anà a raure dins el teler. Ells, doncs,
continuaren, igual que sempre, filant amb els telers buits.
L'emperador no trigà gaire temps a enviar un altre fidel funcionari
per veure còm la tela anava avançant, i si estaria llesta aviat. Li
esdevingué igual cosa que al ministre: vinga mirar i mirar; però,
com que no hi havia sinó el teler buit, no pogué veure absolutament
res.
-No us apar que és una bella peça de tela?- digueren tots dos
estafes, mostrant i explicant el bell mostrejat, les belles colors,
que era impossible de veure, perquè no existien.
-Massa conec que no só un ximple!- pensà l'home. -Així és que dec
ésser inepte per a l'alta posició que m'ha estat conferida. Ho trobo
d'allò més estrany, ça com lla. Però, tanmateix, hom ha de mirar que
ningú n'hegui esment.
Així és que lloà la tela que no veia, i els assegurà que
l'embadalien les belles colors i l'originalitat del dibuix.
-És verament enciser!- digué a l'emperador.
Tota la gent de la ciutat parlava d'aquella esplèndida tela.
Aleshores que sí?, que a l'emperador el temptà el gust que passaria
de veure-la mentre encara era al teler.
Per tant, acompanyat d'una colla de cortesans selectes, entre els
quals hi havia els dos fidels funcionaris que ja havien vist abans
la tela imaginària, anà a visitar aquells dos estafes tan murris que
anaven treballant, tant de valent com havien fet sempre, amb els
telers buits.
-És magnífica!- digueren a l'ensems els dos honrats funcionaris.
-Repareu, Majestat, quín dibuix! Quínes colors!
I assenyalaren el teler buit, perquè es creien que els altres veien
la tela, ben segur.
-Déu meu!- pensà l'emperador. -No veig absolutament res! Això és
terrible! Sóc un ximple? Sóc inepte per a la corona imperial? Ah! No
podia esdevenir-me cosa pitjor.
-Oh! És una bellesa!- digué l'emperador, -Li dono la meva aprovació
més alta!
I mogué el cap amb satisfacció, tot mirant el teler buit. Res no
l'hauria pogut decidir a reconèixer que no veia cap cosa
absolutament.
Tot el seguici mirà i tornà a mirar; però no veié altra cosa que els
altres que havien mirat. Tanmateix, però, tots exclamaren, amb sa
Majestat:
-És una bellesa!
I li aconsellaren que es posés un vestit fet d'aquella prodigiosa
tela en l'avinentesa d'una gran processó que precisament estava a
punt de celebrar-se.
-És magnífica! sumptuosa! excel·lent!- digueren, l'una boca darrera
l'altra: tothom n'estava igualment enamorat.
L'emperador donà a cada un d'els bergants una orde de cavalleria per
a posar-se al trau i el títol de Cavallers teixidors.
Els estafes vetllaren tota la nit, en la vigília del dia que havia
de celebrar-se la processó, i encengueren setze candeles perquè la
gent pogués atalaiar que dalerosos estaven de deixar enllestit el
nou abillament de l'emperador.
Feren veure que treien la tela del teler. La tallaren desplegada en
l'aire, amb unes estisores d'allò més grosses, i l'anaren embastant
amb agulles per les quals no havien passat cap fil. A la fi
digueren:
-Ara ja està a punt el vestit nou de l'emperador!
L'emperador, amb sos cortesans de més enlairada categoria, anà cap
al vestit personalment; i tots dos estafes aixecaren un braç en
l'aire, així com si estiguessin agafant alguna cosa, i digueren:
-Veieu? Aquí hi ha les calces; aquí hi ha el gec; aquí hi ha el
mantell...- I així per l'estil. -Tot tan lleuger com una teranyina.
Hom pensaria que no porta res al damunt, però justament això és la
gràcia!
-Sí-, digueren tots els cortesans, Però no pogueren veure cap cosa,
perque no hi havia cap cosa a veure.
-Voldrà vostra imperial Majestat plaure's graciosament a llevar-se
els vestits que porta,- digueren els impostors -de manera que li
puguem posar els nous vestits, aquí davant del gran mirall?
L'emperador es llevà tot el seu vestit, i els impostors pretengueren
anar-li donant l'una peça de roba darrera l'altra, de les
pertanyents al vestit que havien pretès fer. Pretengueren
estrènyer-li quelcom contra la cintura i nuar-li quelcom: era el
ròssec, i l'emperador donà voltes i més voltes en front del mirall.
-Quín posat tan bell que fa sa Majestat amb el vestit nou! Còm li
escau!- exclamà tota la gent del voltant. -Quín dibuix i quínes
colors! És un vestit sumptuosíssim!
-A fora està esperant el tàlem que ha d'aixoplugar la testa de
nostra Majestat a la processó- digué el mestre de cerimònies.
-Bé, estic a punt del tot- digué l'emperador. -No m'escau d'allò més
bé, el vestit?
I donà un tomb altra vegada en front del mirall, de manera que
semblés estar considerant les grans coses que duia.
Els camarlencs que havien d'agafar el ròssec es decantaren, feren
veure que l'alçaven de terra amb totes dues mans, i anaren caminant
amb llurs mans en l'aire. No gosaven deixar traspuar que no podien
veure absolutament res.
Aleshores l'emperador anà fent sa via en la processó sota el tàlem
sumptuós, i tothom deia, pels carrers.i per les finestres:
-Que bell que és el nou vestit de l'emperador! Quín ròssec tan
esplèndid! I tot li escau ajustadíssim!
Ningú no volia que traspués que no podia veure cap cosa, perquè
aleshores no hauria estat apte per al seu lloc, o bé hauria estat un
ximplet.
Cap dels vestits que abans havia dut l'emperador no havia tingut
tant d'èxit.
-Però si no porta res al damunt!- digué un noiet.
-Oh! Escolteu l'innocent!- digué son pare. I l'una persona féu saber
a l'altra allò que el noiet havia dit.
-No porta res al damunt: un infant diu que no porta res al damunt!
-Però si és que no hi porta res, al damunt!- cridà al capdavall tota
la gent.
L'emperador es recargolà, perquè conegué que era veritat; pero pensà
que «la processó, ara, havia de seguir el seu curs» i es mantingué
més enravenat que mai, i els camarlencs anaren agafant en l'aire el
ròssec invisible.