Una vegada hi havia vint-i-cinc soldats de plom, tots germans,
perque eren de la mateixa vella cullera de plom. Cada un dels homes
tenia el seu fusell a l'espatlla, mirava al seu davant de fit a fit
i portava el més elegant uniforme roig i blau que hom pogués
imaginar.
La primera cosa que sentiren en llur nou món, en ésser llevada la
tapadora de la capsa, fou el picament de mans d'un minyonet que
cridava:
-Soldats, soldats!
Era la diada del seu natalici, i tot just acabaven de fer-n'hi
present: així és que no perdé gens ni mica de temps a plantar-los
damunt la taula.
Tots els soldats eren exactament iguals, amb una excepció: n'hi
havia un que diferia dels altres a tenir una sola cama. Perquè fou
el darrer que hom havia fet, i no havia restat plom abastament per a
acabar-lo. Tanmateix, però, ell es tenia tan bé damunt la seva única
cama com els altres damunt dues; i el fet és que ell era el que ara
esdevindrà famós.
Damunt la taula on anaven essent plantats, hi havia moltes d'altres
joguines; però la principal cosa que recaptava l'esguard era un
delitós castell de paper. A través de les menudes finestretes,
hauríeu pogut talment mirar dins les cambres. A la part de fora hi
havia alguns arbrets rabassuts que voltaven un petit mirall
representant un llac, la superfície del qual reflectia els cignes de
cera que hi nedaven. Era ben, ben enciser; però la cosa més bonica
que tenia era una donzelleta que romania a la porta, tota badada,
del castell. També ella era feta de retalls de paper, però portava
un vestit de la glassa més lleugera, amb una exquisida cinteta blava
damunt les seves espatlles, com si fos una banda, on hi havia
encastada una antiqüela tan gran com tota la seva cara.
La donzelleta estenia tots dos braços, perquè era una balladora; i,
tot ballant, havia alçat en tanta de manera una de les seves cames,
que el soldat de plom no la podia veure gens ni mica, i va suposar
que també ella no tenia sinó una sola cama.
-Aquesta fóra la muller que m'escauria!- va pensar. -Però és d'una
categoria molt massa enlairada: viu en un palau, mentre que jo no
tinc sinó una capsa, i, encara, som vint-i-cinc a partir-nos-la. No,
allò no fóra pas un estatge digne d'ella; però haig de fer mans i
mànegues per entaular-hi coneixença.
Després jagué tan llarg com era a l'altra banda d'una capsa de rapè
que era damunt la taula. D'aquell indret estant podia veure d'allò
més bé la petita damisel·la, qui continuava de tenir-se damunt una
sola cama sense perdre l'equilibri.
A una hora tardana del vespre els altres soldats foren encabits a
llur capsa, i la gent de la casa se'n anà a jóc.
Aleshores els tocava el torn a les joguines, de jugar: elles
s'entretenien fent-se visites, donant batalles i concertant balls.
Els soldats de plom començaren de moure fressa de llur capsa estant,
perquè volien aplegar-se als jocs; pero no podien tirar enllà la
tapadora. Els peta-nous feien salts mortals, i el llapis gargotejava
ximpleries damunt la pissarra.
Hi hagué tant d'aldarull, que el canari es despertà i s'hi uní; però
les coses que deia eren en vers. Els dos únics que no es bellugaven
eren el soldat de plom i la petita balladora. Ella estava tan
enravenada com sempre, sobre la punta d'un peu, amb els braços
estesos; ell estava igualment ferm damunt la seva única cama, i no
n'apartava la mirada, de la balladora, ni un sol moment.
Després el rellotge va sonar les dotze, i, patapam!, saltà la
tapadora de la capsa de rapè. Però no hi havia pas rapè, no! Hi
havia un dimoniet negre, un follet que s'enjegava.
-Soldat de plom!- digué el follet: -feu-me la mercè de guardar-vos
els ulls per a cosa del vostre ram.
Però el soldat de plom va fer veure que no ho havia sentit.
Al matí, quan els infants es llevaren, posaren el soldat de plom
damunt el marc de la finestra; i, no sé pas si fou per obra del
follet o d'una ratxada de vent, el fet és que de cop i volta la
finestra s'obrí d'una revolada, i el soldat caigué de cap, del
tercer pis en avall.
Fou una davallada terrorífica, i a la fi tocà terra, amb la cama en
l'aire i la baioneta clavada entre dues pedres del paviment.
La criada i el noiet, tot seguit corregueren cap avall, a cercar-lo;
però, baldament arribessin gairebé a petjar-lo, no ensopegaren de
veure'l.
Només que el soldat hagués dit: -Aquí só!- l'haurien trobat
fàcilment; però a ell no li semblà escaient de cridar, tot anant
d'uniforme.
Tot seguit va començar de ploure, i les gotes caigueren més i més
cuitoses, fins que arribà a congriar-se un regular torrent. Quan la
pluja fou passada, van fer via per allí dos nois del carrer.
-Mira!- va dir l'un. -Aquí hi ha un soldat de plom! Deixa'm anar a
cercar una vela.
Així és que van fer un vaixell amb un diari, i van posar el soldat
al mig del vaixell, i ell navegà avall avall, de dret cap a la
claveguera. Tots dos minyons li corrien en seguiment, picant de
mans.
Déu del cel! Quínes onades hi havia a la gola de la claveguera! Però
és que tanmateix havia plogut a bots i a barrals. El vaixell de
paper dansà d'amunt d'avall, i de tant en tant giravoltava
frenèticament. Un calfred atravessà el soldat de plom; però ell
romangué indomable i no mogué un sol membre: no feia sinó mirar de
fit a fit al seu davant, amb el fusell a l'espatlla.
De sobte el vaixell rodà sota una llarga foradada de fusta, i tot
esdevingué tan fosc com quan ell es trobava dins la capsa.
-A on diantre aniré a raure?- pensà ell, -Bé, bé; tot és per la
malvestat d'aquell follet! Oh! Només que la donzelleta estigués amb
mi dins el vaixell! baldament la tenebror fos doble, poc se me'n
donaria!
En aquell moment una grossa rata d'aigua, que vivia a la foradada,
s'enfilà.
-Teniu passaport?- demanà la rata. -Feu-me a mans el vostre
passaport.
El soldat de plom no parlà, però agafà encara més estretament el seu
fusell. L'embarcació es precipità cap endins, i la rata era al
darrera, a tocar. Ecs! Còm petava de dents, i quíns crits feia quan
trobava miques de branquetes i de palla!
Però el corrent esdevingué més i més fort. El soldat de plom ja
podia veure la claror del dia al seu davant, al cap de la foradada;
però a l'ensems va sentir un so braolador, apte per a colpir
d'esglai el cor de més ardidesa. Imagineu-vos! Allà on acabava la
foradada, el corrent es tirava de dret al gran canal. Això seria tan
perillós per a ell com ho seria per a nosaltres el precipitar-nos de
dret dins el remolinàs d'un riuàs.
Ja era, aleshores, tan a prop de l'extrem, que era impossible
d'aturar-se. El vaixell pegà embranzida cap enfora. El pobre soldat
de plom es mantingué tan estirat com li permeteren les seves forces:
ningú no podia dir d'ell que hagués arribat ni a extremir-se.
El bot giravoltà tres o quatre vegades, i s'omplí d'aigua fins al
caire: no tenia més remei que enfonsar-se. El soldat de plom estava
amb aigua fins al coll, i el vaixell anava enfonsant-se més i més.
El paper havia esdevingut més i més fluix, i a la fi l'aigua li
passà damunt el cim.
Aleshores el soldat pensà en la seva petita balladora, que mai més
no havia de tornar a veure, i aquesta tonada d'una cançó ressonà a
les seves oïdes:
_Avant, soldat
sempre gosat!
Por de morir
no et fa fugir!_
Al capdavall el paper cedí del tot, i el soldat caigué
atravessant-lo; però al mateix moment se l'empassà un peix
qui-sap-lo gros.
Oh! Quína fosca hi havia en els dintres d'aquell peix! Era fins i
tot pitjor que ésser dins la foradada. I, a més, quína estretor!
Però el soldat de plom era tan indomable com sempre, i jeia tan
llarg com era, amb el fusell a l'espatlla.
El peix es bellugava d'allò més, i feia els més frenètics moviments.
A la fi esdevingué ben quiet, i, al cap d'una estona, una escomesa
com un llampec l'atravessà.
El soldat es trobà una vegada més entre la llum del dia i algú digué
en veu alta:
-Un soldat de plom!
El peix havia estat pescat, dut a la pescateria, venut i menat a la
cuina, on la cuinera l'obrí de part a part amb un gran ganivet. La
minyona agafà el soldat per la cintura, amb dos dits, i se l'emportà
a la saleta, on tothom volgué veure l'home meravellós que havia
viatjat dins el païdor d'un peix. El soldat de plom, però, no era
gens orgullós. El plantaren damunt la taula, i, prodigi de
prodigis!, es trobà a la mateixa cambra on havia estat abans. Veié
els mateixos infantons, i les joguines, que encara eren damunt la
taula, així com el bell castell amb la balladora petita i bonica.
Encara es tenia damunt una sola cama, i mantenia l'altra en l'aire.
Ja veieu com també ella era inflexible.
El soldat estava tan commogut, que poc li hauria costat de vessar
llàgrimes d'estany; però això no hauria estat escaient. La mirava a
ella i ella el mirava a ell; però no es digueren mai cap paraula.
En aquell instant un dels infantons aixecà en l'aire el soldat de
plom, i, sense cap ni centener, el tirà al foc. Sens dubte el follet
de la capsa de rapè n'era culpable d'aquest tropell. El soldat
romania allí, abrandat per la flama i dins la calor més paorosa;
però no sabia pas si allò era l'escalfor del foc de bo de bo, o
l'escalfor de sos propis sentiments. Havia perdut totes ses colors
brillants: quí pot dir si això s'hauria esdevingut per son perillós
viatge o per son dol?
Mirà la donzelleta, i ella el mirà, i ell conegué que s'anava
fonent; pero encara feu per manera de mantenir-se test, recolzant
bravament el fusell a l'espatlla.
Una porta fou, de cop i volta, oberta: el corrent d'aire s'endugué
la balladora, i ella voleià, com un silf, cap a la flama de dret,
com el soldat; i s'arborà, i tot seguit fou consumida.
En aquell moment el soldat era reduït a una mica de plom; i quan la
minyona, al matí següent, llevà les cendres, el trobà en forma d'un
petit cor de plom. Tot ço que romania de la balladora era la seva
antiqüela, i encara tota cremada, negra com el carbó.