-Quína llàstima, quína pena!- exclamà el Roser. -Jo no puc lliscar
dins un aixopluc, per més que pugui desitjar-ho. Sempre he de
brollar cap enfora, brollar roses. Les fulles cauen, i volen quí sap
aon entre el vent. Però vaig veure una de les roses posada dins un
devocionari pertanyent a la mestressa de la casa; una altra de les
meves roses anà a raure al pit d'una noia bella i jovençana, i una
altra fou besada pels dolços llavis d'un infant en un èxtasi
d'alegria. Tot això m'encisava tant! Era per a mi una veritable
felicitat... són recordances de les més gustoses que hi hagi a la
vida.
I el Roser anà florint en la seva innocència, mentre el Cargol es
retirava dins la seva casa apegalosa. El món no era res per a ell!
Passaren els anys.
El Cargol havia retornat a la terra, el Roser havia retornat a la
terra; també la seca fulla de rosa del devocionari havia
desaparegut, però noves fulles de rosa florien en el jardí i hi
havia nous cargols que lliscaven a dins de llurs cases: el món no
era res per a ells!
Llegirem també llur història? No fóra pas diferent.