Al volt d'un jardí hi havia un clos de mates d'avellaner, i més
enllà camps i prades, amb vaques i moltons; però al mig del jardí hi
havia un Roser al bo de la florida. Sota d'ell s'allargassava un
Cargol que tenia qui-sap-les coses a complir, segons ell. -Espereu
que vingui la meva hora- digué; -jo faré molt més que llevar roses,
o avellanes, o donar llet com fan les vaques.
-Espero qui-sap-lo de vós- digué el Roser. -Puc demanar quan en
veurem alguna cosa?
-Em pendré el meu temps- replicà el Cargol. -Sempre porteu tanta de
pressa en la vostra tasca, que mai al volt d'ella no s'esparvilla la
curiositat.
L'any següent el Cargol s'allargassava, gairebé en el mateix indret
d'abans, a la llum del sol, sota el Roser; aquest ja poncellava, i
les poncelles havien començat a expandirse en flors badades, sempre
gerdes, sempre noves. I el Cargol sortia enfora, a mitges, estenia
les seves banyes, i en acabat tornava a ficar-les cap endins.
-Tot té el mateix posat d'antany; enlloc no hi ha progrés visible.
El Roser és cobert de roses; mai no sortirà d'aquesta cançó enujosa.
Passà l'istiu, passà la tardor; el Roser havia donat roses i
poncelles, seguit seguit, fins que la neu començà de caure. El temps
esdevingué humit i tempestuós, el Roser es decantà cap a terra i el
Cargol s'hi colgà.
Començà un nou any: el Roser va reviscolar-se i el Cargol tornà a
treure el nas.
-Ja no sóu més que un pal revellit de Roser- digué, -us cal parar
esment que aviat us assecareu. Heu donat al món allò que podia
donar-li el vostre natural. Si valia molt o no gaire, és cosa que no
tinc temps de considerar; però el que és ben cert, és que no heu fet
la més petita cosa per al vostre millorament; d'altra manera,
hauríeu pogut produir quelcom de ben distint. Podeu negar-ho? Aviat
us convertireu en un pal tot nu. Compreneu el que dic?
-M'alarmeu- cridà el Roser. -Mai no havia pensat en semblant cosa.
-No; mai no us heu encaparrat a pensar gaire. Però no heu
reflexionat mai, per atzar, per quína raó devia ésser que floríeu, i
de la manera que floríeu, i còm era que ho féieu d'una manera i no
d'una altra?
-No- respongué el Roser; -floria de goig, perquè no podia fer
altrament. El sol escalfava tant, l'oratjol refrescava tant; bevia
rosada clara i pluja feixuga; respirava... vivia! Després, em pujava
de terra una mena de força, i em venia una força de dalt. Sentia una
quantitat de plaer sempre nou, sempre gran, i no tenia més remei que
florir. Era la meva vida; no podia fer altrament.
-Heu tingut una vida ben planera- observà el Cargol.
-Verament, molt m'ha estat concedit- digué el Roser -però ara ja no
em serà concedida altra cosa. Vós teniu un d'aquests senys
consirosos que rumien profundament, i tan afavorit que espalmareu al
món.
-No tinc, en cap manera, aquest propòsit- digué el Cargol. -El món
no significa res per a mi. Què se me'n dóna del món? Prou feina tinc
amb mi mateix i a dins de mi.
-Però en aquesta terra, no hauríem de donar al proïsme nostre millor
ajut, contribuint amb el que poguem? Sí; jo només he estat capaç que
de donar roses; però vós, vós que heu arreplegat tantes virtuts...
què heu donat al món? Què li donareu?
-Què li he donat? Què li donaré? Li escupo al damunt! No és bo per
res! No m'interessa gens ni mica. Doneu vostres roses -d'aquí no en
podeu passar;- que els avellaners donguin avellanes, i les vaques
donguin llet. Cada un de vosaltres té el seu públic; jo tinc el meu
a dins de mi. Em ficaré dintre meu, i allí romandré. El món no és
res per a mi.