-Deixeu-lo fer- digué la mare: -no fa cap mal.
-Ben segur que no; però es tan desmanegat i estrafalari!- digué el
mossegaire. -Cal aporrinar-lo.
-És una bella fillada talment- digué la vella ànega que duia el
parrac al volt de la cama. -Tots són de bella presència, fora
d'aquest: aquest és d'una mostra desgraciada. És una llàstima que no
el pogueu tornar.
-Això és impossible, Vostra Gràcia- digué la ànega mare. -No és
gentil, però és una criatura com un tros de pa, i neda tan bellament
com qualsevol dels altres. És més: crec que tanmateix puc
arriscar-me a afegir que jo penso que millorarà d'aquí endavant, o
potser amb el temps es farà més petit! Era massa gran dins l'ou:
així és que no ha sortit amb gaire bon posat.- I després li donà
tustets al coll i l'amanyagà. -A més, és un mascle- digué: -així és
que la cosa no té tanta importància. Em penso que serà molt fort, i
no dubto que s'obrirà camí en aquest món.
-Els altres aneguets són molt bonics- digué la vella ànega. Ara feu
com si estiguéssiu a casa vostra; i, si trobeu el cap d'una anguila,
podeu portar-me'l.
Després d'això es sentiren ben bé a casa llur. Però el pobre aneguet
que havia estat el darrer a sortir de la closca, i que era tan
lleig, fou mossegat, empés, i víctima de la riota dels ànecs i de
les gallines.
-És massa gros- deien tots. I el gall dindi que havia nat amb els
esperons posats, i per tant es creia ben bé un emperador,
s'estarrufà tot com un vaixell a plena vela, s'adreçà envers ell, i
gorgolà fins a esdevenir-ne tot caravermell. El pobre aneguet estava
esmaperdut, i no sabia per on girar-se; estava desesperat perquè era
tan lleig, i l'escometia tot el corral.
Així passà el primer dia, i després les coses empitjoraren i
empitjoraren. El pobre aneguet fou empaitat i pataquejat per tothom:
fins i tot sos germans i germanes el malmenaven, i sempre estaven
dient:
-Tant de bo que el gat us engrapés, cosa fastigosa!
Fins i tot la seva mare deia:
-Voldria, en nom de Déu, que fóssiu a unes quantes milles de
distàncla.
Els ànecs el mossegaven, les gallines el picaven, i la noia que els
nodria li dava puntades de peu
Ell que sí? que va fugar-se i va volar de damunt el clos, i els
ocellets fugiren esglaiats pels aires.
-És perquè só tan lleig- pensà el pobre aneguet, tot cloent els
ulls. Però tanmateix continuà corrent. Després arribà a un gran
aiguamoll on vivien els ànecs fers. Estava tan cansat i tan atuït,
que romangué allí tota la nit.
Al matí els ànecs fers comparegueren volant, a inspeccionar llur nou
companyó.
-Quína mena de criatura sóu?- demanaren, mentre l'aneguet es girava
d'una banda a l'altra i els saludava tan bé com podia.
-Sóu terriblement lleig!- digueren els ànecs fers. -Però això tan
se'ns en dona, mentre no us caseu en nostra família.
Pobre minyó! No havia pas pensat en casori: Tot el que necessitava
era el permís de raure entre els joncs i beure un poc de aigua de
l'aiguamoll.
Romangué allí dos dies sencers. En acabat vingueren dues oques
feres, dos mascles. No feia gaire temps que havien eixit de la
closca, i, per tant, eren bastant impertinents.
-Escolteu, companyó- digueren: -sóu tan lleig que tenim una
veritable flaca per vós: voleu aplegar-vos amb nosaltres i ésser un
ocell de pas? Hi ha un altre aiguamoll per aquí a la vora, i hi ha
algunes oques feres molt boniques, totes elles gentils damisel·les
que saben dir: cuac! Sou prou lleig per a fer fortuna entre elles.
En aquell mateix moment es sentí en aire: -Pam, pam!,- I les dues
oques feres caigueren mortes entre els joncs, i l'aigua s'enrogí de
sang. -Pam, pam!,- seguiren fent les escopetes; i esbarts sencers
d'oques feres eixiren del joncar, i els trets feren noves víctimes
entre elles.
Hi havia una gran cacera, i els caçadors eren amagats al volt de
l'aiguamoll: alguns eren, fins i tot, asseguts a les branques dels
arbres que estenien llur ufana damunt l'aigua. El fum blau s'alçava
com a núvols entre els arbres obacs, i s'escampava per damunt
l'estanyol.
Els gossos d'aigues rodaven d'ací d'allà per l'aiguamoll, xap, xap!
Els joncs i les canyes es decantaven sota llur pas per totes bandes.
La situació era terriblement alarmant per al pobre aneguet.
Recargolà son cap, fent-li dar un tomb i ajocant-lo sota l'ala, i
justament aleshores un gossàs basardós aparegué arran mateix d'ell:
la llengua li penjava enfora de la boca i sos ulls miraven
perversament de fit a fit. Obrí el gran abisme de la seva boca a
tocar de l'aneguet, mostrà son dentat agudíssim... i... xap! Se
n'anà sense tocar-lo.
-Oh! Gràcies a Déu!- sospirà l'aneguet. -Só tan lleig que fins i tot
el gos no vol mossegar-me!
Després romangué tot arraulit mentre els trets xiulaven entre les
mates, i bala darrera bala fendí els aires.
No vingué el retorn de la calma fins a una hora molt tardana del
dia, però fins i tot aleshores el pobre aneguet no gosà aixecar-se;
esperà algunes hores més abans de mirar a son volt, i després fugí
de l'aiguamoll tan rabent com pogué. Passà a través de camps i
prades, i feia un vent tan fort que hagué de maldar de valent per
fer via.
Pels volts de la nit arribà a un pobre cabanó. Era un cobert tan
miserable que no podia decidir còm es deixaria caure: així és que
romania en peu. El vent xiulava tan ferotgement al volt de
l'aneguet, que li calgué asseure's damunt la cua per resistir-lo; i
el vent vinga bufar i més bufar. Després l'aneguet veié que la porta
havia perdut un golfo, i penjava tan torta que ell podia
arrossegar-se cap a dins de la casa a través del forat; i d'aquesta
manera penetrà dins la cambra. Allí vivia una vella amb el seu gat i
la seva gallina. El gat, que ella anomenava _Fillet_, podia arquejar
el seu dors, fer un rebuf i llançar guspires elèctriques: s'entén si
se li amanyagava el pèl a la inversa. La gallina tenia unes cametes
menudes i breus, i per això era anomenada _Gallineta camacurta._
Ponia bons ous, i la vella n'estava tan enamorada com si li hagués
estat filla.
En ésser matí, l'estrany aneguet fou descobert tot seguit, i el gat
començà a botzinar i la gallina a cloquejar.
-Què diables passa!- féu la vella mirant a son volt. Però els seus
ulls no filaven gaire, i es va pensar que l'aneguet era un gros ànec
que s'havia escapat. -Veu's aquí una gran troballa- digué: -ara
tindrem ous d'ànega, si no és un mascle! Cal esbrinar-ho.
Tingué l'aneguet a prova per espai de tres setmanes, però els ous no
van comparèixer. El gat era el cap de la casa, i la gallina era la
mestressa, i sempre parlaven de «nosaltres i el món», perquè es
creien que representaven la meitat del món, i una meitat que era ben
bé la millor.
-Podeu pondre?- demanà la gallina.
-No!
-Voleu tenir la bondat de posar-vos un segell a la boca, doncs?